­Hegemonia, contrapoder i el declivi de l’Espai na Camel·la

Enfilàvem l’equador de l’any 2008 quan una colla de joves inquiets fundàvem, en una casa de s’Illot, l’associació Xítxeros amb Empenta. Ben aviat ens vàrem adonar que necessitàvem un casal: Un espai compartit on batallar les idees, on guardar les pancartes, un niu de propostes, un lloc on poder fer un refresc. Un punt, en definitiva, des d’on canviar el nostre Manacor més quotidià. Varen passar uns anys de demandes, activitats, concerts i assemblees interminables fins que al final vàrem ajuntar-nos més de 30 entitats i vàrem aconseguir el que avui és l’Espai na Camel·la. Enteníem que sense un espai físic ens era pràcticament impossible lluitar per altres objectius més profunds.

El model de gestió que es va aconseguir, si bé més avançat del que hauríem pogut pensar inicialment, no era, ni de bon tros, el que moltes persones defensam dins la nostra pràctica militant. Però era una passa i donava eines a moltes organitzacions que fins al moment no en tenien. Però al final el model s’ha demostrat poc operatiu i asfixiant. I això és una mala notícia. Altraveu ho defineix molt bé quan diu: “No hem pogut dur a terme la nostra tasca com a associació i la nostra feina a l’Espai na Camel·la s’ha vist reduïda a la gestió i organització de la Coordinadora i les reunions periòdiques amb el Consell”. Finalment, l’entitat deixava l’espai i la Coordinadora d’Entitats es dissolia. No és la meva intenció, en aquestes línies, centrar-me ni en el paper del Consell, ni de la Coordinadora, ni de l’Ajuntament. Sinó en nosaltres, les persones que participam de les organitzacions.

Per això, davant aquest fracàs, que és polític, s’hauria de fer una lectura també política per veure perquè no ha funcionat l’espai. I tot i que sempre hi intervenen múltiples factors, l’element clau és la concepció del lloc. Per les organitzacions, pel moviment popular i també per l’esquerra independentista no concebem un casal si no és com a punt de contrapoder des del qual qüestionar l’hegemonia imperant. Concebem el lloc com a espai polític en majúscules perquè entenem que malgrat que ens intentin fer creure que la política es redueix a les quatre parets del consistori totes nosaltres hem intentat canviar la nostra realitat des de la música, des de la pintura, des del teatre, des del cinema, des de xerrades i documentals i tot tipus d’accions. I aquesta és la visió que xoca amb la de la gent que ostenta el poder al municipi. Perquè volem transformar la realitat des dels nostres fronts diaris. I això, efectivament, és política.

Per tot això, ja fa prop de dos anys que Endavant OSAN juntament amb el col·lectiu Arrels vàrem obrir l’Ateneu Lo Tort, gestionat per l’assemblea de l’ateneu, per crear un espai autogestionat on es recollissin aquestes reivindicacions, sobretot a nivell organitzatiu. I totes les integrants, persones que d’una manera o altra havien estat vinculades a na Camel·la. L’ateneu és un espai polític on s’hi organitzen espectacles de dansa, actuacions musicals, calçotades, pintura, cinema i, també, és un espai on qüestionam constantment l’statu quo i els seus fonaments. Perquè no entenem la lluita d’una altra manera.

Seria un error parlar en termes de competència amb l’Espai na Camel·la perquè els dos llocs responen a necessitats diferents. Però sí que és cert que la majoria de teixit associatiu que va pugnar per un casal en aquell moment inicial són organitzacions que s’han vist més fermades que alliberades amb la gestió de na Camel·la i això ha comportat renunciar a la pràctica essencial de cada entitat. La concepció del lloc i de l’espai públic que té l’Ajuntament entra clarament en conflicte amb la nostra i això es tradueix en traves burocràtiques i paternalismes absurds que dificulten, si no impedeixen, la nostra activitat. Per això Altraveu haurà de trobar el seu espai des del qual actuar i fer la seva feina. I això és també una oportunitat.

Així que cal seguir organitzant-nos i tirar endavant. No hem cregut mai en la institució com a sustent d’una entitat o organització i per això seguim existint i incomodant. El moviment popular creix a Manacor (el curs passat amb l’aparició del SEPC i recentment amb el Comitè de Defensa de la República) i ho seguirà fent mentre creem i mantenim espais de contrapoder, mentre els qüestionem l’hegemonia i mentre organitzacions com Altraveu puguin dedicar-se a allò que han de fer: canviar la realitat –i d’entre d’altres la musical– del nostre poble.