skip to Main Content
Antònia Teco: “El Dia Que Desembarcaren Els Rojos La Pell No Ens Tocava La Roba”

Antònia Teco: “El dia que desembarcaren els rojos la pell no ens tocava la roba”

Antònia Santandreu Caldentey, Teco, (Manacor, 1916-2018) tenia 20 anys quan va esclatar la guerra, de la qual tenia un record ben fresc. En parla en aquesta interessant entrevista.

El repic de les campanes de l’esglèsia dels Dolors va advertir de l’arribada de la milícia republicana a Porto Cristo l’agost de 1936, però molts manacorins pensaren que es tractava d’un gran incendi…
Pensi que un temps, quan hi havia un incendi o venia una tempesta grossa, les campanes de l’esglèsia tocaven diafora (alarma). Primer repicaven una estona, llavors s’aturaven en sec i tocaven una batallada o dues o tres o les que fos perquè llavors cada barri tenia les seves batallades, així la gent sabia a quin barri es pegava foc i acudia a ajudar. Idò el dia que varen desembarcar els rojos encara feia fosca negr i les campanes varen començar a repicar i venga repicar i no s’aturaven. Jo vaig pensar “I no s’aturen!, així mateix deu ésser un incendi molt gros!”. Passava gent correns, deien “els rojos han desembarcat en el Port, els rojos, els rojos!”. La pell no ens tocava la roba (estaven molt espantats). Les campanes repicaven quan s’acostaven avions, venia gent a amagar-se al celler d’aquí baix, la gent s’amagava dins cellers o allà onsevulla…

Recordau altres cellers on es refugiava la població?
Els placers s’amagaven al celler de ca don Baltasar Pinya (Baltasar Pinya Forteza,1896-1965, propietari d’aquesta casa situada a la plaça de les Verdures, núm. 10). Al carrer d’Artà s’amagaven a Can Pont (carrer d’Artà, núm. 16). En el carrer d’Artà hi havia els camions dels nacionals, ho tenien tot enrengat (preparat) per anar al Port a aturar els peus als rojos. N’hi va haver que tiraren tatxes i foradaren un parell de rodes dels camions…Llavors començaren a matar gent com a mosques, ningú motava…

Alguns civils que participaren en els assassinats, posteriorment foren menyspreats per la propia població…
Aquests que mataren gent eren betzum (persones menyspreables). Vaig sentir contar que anaven a tocar les portes d’aquests. Hi anaven en la nit, a la mala hora. Tocaven les portes; aquell deia “quí és que toca a aquestes hores?!”, del carrer li responien “les ànimes de Son Coletes que us venen a cercar” …vaig sentir dir que aquesta gent de mal fetge (mancats de sentiments) es veien al cafè de ses Guapes, que ara ja no hi és. (cafè que confrontava amb la casa senyalada actualment amb el número 58 del carrer de Joan Lliteres)

Quan la milícia republicana abandonà Mallorca, el comte Rossi va fer un discurs a sa Bassa.
Sa Bassa vessava de gent. Les autoritats es posaren a un balcó de sa Bassa (a un dels balcons de la casa situada a la plaça de sa Bassa, núm. 5-a). Hi havia el bisbe Miralles. En Rossi xerrava i ningú l’entenia, se veu que ell mateix se donava encens (s’alabava). Un militar va dir “el milagro se ha hecho porque Dios lo ha querido!” i tothom, mamballetes. Els militars varen començar a cantar “cara al sol” i tothom cantava “cara al sol” i llavors varen dir un credo. Aquest dia varen treure el gegant i la geganta…mataven gent, ningú badava boca…

Devia ésser un ambient terrorífic.
Nosaltres el patírem de ben a prop. En aquell temps mon pare era el president de s’Agrícola. Sentien els tirs quan afusellaven, mon pare va dir “això no pot anar bé mai!”. Li varen dir “tu deus ésser roig si dius això!”. I aquí mon pare va perdre el cap i ja no va estar pus bo. Deia “em mataran, em mataran!”. El vàrem dur a un metge i ens va dir que no havia de tenir un minut de descuit, i un dia es va suïcidar, però això són records molt dolorosos per a mi.

És clar. Canviem de qüestió… vós coneguéreu el rector Rubí, impulsor de la construcció de l’esglèsia dels Dolors. La seva extrema exigència del compliment dels preceptes morals era proverbial…
Era molt extremat. A les dones les duia molt assocades. Em recorda quan les dones davallaven de veure el Sant Crist. Si el rector trobava que qualcuna duia el vestit massa curt la xitava, deia “xiiiiiiit!, o tallar cames o allargar vestit!”, però just així!, sabeu que s’empixonava (irritava) aquell home!. Un dia va fer empegueir ma mare.

Per què es va empegueir?
Un dia que em donava la comunió me diu “nina, d’on ets?“; “de can Teco” vaig dir jo. Diu “Idò digues a ta mare que si vens amb aquest vestit no et donaré la comunió”. Ma mare es va empegueir molt…el rector Rubí va caure, es va rompre el fèmur i va quedar nombrat d’una cama (baldat d’una cama), era molt coix. Era un home sec i de vegades li pegava d’alt i mort (actuava impulsivament) però el poble l’estimava, va mirar molt per Manacor…

El “fas” o “ofici de tenebres” era una espectacular celebració religiosa molt esperada per tota l’al.lotea manacorina. Com era el “fas” a Manacor?
El dijous sant deien la missa del “fas”. El temps que deien la missa, a defora de l’esglèsia hi havia tota la patuleia (infants) que esperaven tot xerevel.los (animats) per entrar a l’esglèsia, pentura hi havia quatre-cents nins i nines o pentura més. Hi havia una cabotada d’al.lots (un gran nombre d’al.lots) que duien matraques, roncadores, rocs, i n’hi havia que duien branques de fasser. Quan acabava la missa, els capellans apagaven els ciris d’un faristol i aquell delobí entrava dins l’esglèsia i començaven a pegar amb les branques de fasser per damunt els bancs amb tota l’ànima i feien sonar les roncadores, un renouer!…

En cas d’extrema sequera es duien a terme “rogatives” o processons on s’implorava la pluja. Quin era l’itinerari de les “rogatives” a Manacor?
Em recorda bé de les rogatives per demanar aigua al Bon Jesús. Els capellans anaven davant-davant amb una imatge del Bon Jesús i tot el poble anava darrere resant, era de veure!. Sortien de l’esglèsia gran, baixaven pel carrer d’Artà, voltaven cap al cementeri vell (actual parc municipal). En el cementeri pregaven pels morts i tornaven entrar dins Manacor voltant per s’Hort des Gabre, que era de cal meu padrí “Aulesa”… Hi ha moltes coses que s’han perdut, quan feien la processó de l’Encontre, quan el Bon Jesús i la Puríssima s’encontraven a sa Bassa hi havia homes que pegaven tirs a l’aire amb les escopetes, això vist meu…

Què significava un cossi esmorrellat col.locat a la façana d’una casa?.
Volia dir que en aquella casa hi havia una barberia.

Què era un maridet?
Una capseta de metall que hi posaven caliu dedins per encalentir-se. Les dones es posaven el maridet dins les faldes…jo he vist posar les camilles a Manacor, un temps no n’hi havia…

Fa 90 anys, l’inici de l’avinguda de Baix des Cos en el seu extrem més proper al centre era conegut popularment com “la redoladissa”. Per què tenia aquest nom?
Perquè en aquella costa hi anàvem les nines i ens tiràvem per la costa rodolant, llavors la costa duia més rost (inclinació) i tot era terra. En aquell temps hi havia molt poques cases a Baix des Cós. Allà estava ple de nins que feien volar estels…

N’hi ha que diuen que Manacor és una població lletja…
Han fet molts de desbarats. A sa Bassa l’han tudada amb aquest edifici tan alt que hi ha. Allà hi havia la Fonda Muntaner. No havien d’haver consentit mai de la vida que tomassin el Teatre Principal (estava situat al carrer dels Bous). Aquí on han endevinat és amb Na Camel.la, trob que ha guanyat molt així com l’han deixada. No ho troba, vostè?

Sí, jo també ho trob…

Back To Top
×Close search
Search