“Em voldria desprendre de tot el que he après per poder tornar a pintar com quan era petita”

Bel Fullana (Son Carrió, 1985) és llicenciada en Belles Arts, pintora i dibuixant. Parlam amb ella sobre la seva feina i la seva darrera exposició, “Isla Bonita”.

Com comença el teu interès per la pintura i el dibuix?
Sempre m’ha agradat pintar i dibuixar, no record com ni quan va començar perquè ja des de molt petita era el que més m’agradava.

Sempre has volgut dedicar-te a això?
Si, sempre ho havia volgut i em sent molt afortunada per poder-ho fer.

Com definiries el teu estil?
Jo diria que faig un tipus de pintura expressionista que té com a base sa figuració tractada d’una manera infantil i despreocupada.

Sempre has seguit el mateix o has anat evolucionant?
En un principi, durant els anys que estudiava Belles Arts solia emprar un llenguatge molt més acadèmic, posant esment a les llums i les ombres, als colors i les formes… Feia un tipus de pintura més rígida, sense deixar pas a l’espontaneïtat. Començava els quadres sabent el que hi havia de pintar. Ara no. Ara em bas molt en la improvisació i és més divertit perquè el que apareix en el quadre és una sorpresa per a mi mateixa.

Hi ha una importància marcada del traç infantil, té alguna intencionalitat?
M’encanta com els nins pinten i s’expressen plàsticament. Sent enveja perquè ells ho fan d’una manera natural. Jo, com tots els adults, vaig perdre aquesta naturalitat mitjançant l’aprenentatge i ara em voldria desprendre de tot el que he après per poder tornar a pintar com quan era petita. Per això faig tot el que puc per pintar com els nins, inclús emprant sa mà esquerra sent jo dretana, per aconseguir que el traç sigui irregular.

També hi ha una part relacionada amb la naturalesa humana, una part més social i el cos de la dona…
La majoria de personatges que apareixen a les meves pintures són dones i jo crec que és només perquè són com un reflex del que jo sent o del que interpret de la realitat. En el fons, tots aquests personatges, d’una manera o altre, són jo. Supòs que per això la majoria tenen atributs femenins.

Hi ha reivindicació o crítica darrere de les teves pintures?
Consider que la meva feina té més a veure amb fer una caricatura del que hi ha al meu voltant que amb una crítica o reivindicació intencionada. Me’n ric del que veig, encara que no em faci ni mica de gràcia.

Què t’inspira?
M’inspiren molt els nins, que són persones sense filtre, que fan i diuen el que pensen sense pudor.
M’inspira el comportament dels turistes que venen aquí a desfasar-se i evadir-se d’ells mateixos i de les seves vides avorrides. M’inspira tot el que pugui resultar patètic, ridícul i que fa vergonya aliena. De fet, darrerament la major font d’inspiració és l’Instagram: s’hi poden trobar tantes bajanades i comportaments ridículs que no importa sortir de ca meva per agafar idees i sentir-me inspirada.

Com t’agrada fer feina?
M’agrada fer feina tota sola i escoltant música. Tenc l’estudi a Palma, és una habitació del pis on visc. Els dies més productius són els dies que no he de sortir de casa per res i puc estar pintant sense ni tan sols llevar-me el pijama. Aquests són els millors dies, els que pas tota sola a casa pintant.

La teva pintura és per a tots els públics?
Des del meu punt de vista sí.

I creus que el públic entén el teu art?
Crec que hi ha molta gent que no l’entén i que tampoc li agrada. També crec que hi ha gent que encara que no l’entengui li fa gràcia. I també hi haurà qui ho entengui i no li agradi gens.

Entens la pintura com un procés catàrtic?
Per jo és un procés catàrtic pel fet que em fa sentir millor. Si pas una temporada sense pintar o sense fer feina en algun projecte em deprimesc.

Vius de la teva pintura?
Si, tot i que és molt difícil tenir una estabilitat…Mai sé quan tornaré a cobrar uns doblers i això fa que mai em pugui relaxar ni fer plans a llarg termini. Ara fa un any que em dedic exclusivament a això, però sempre ho havia estat compaginant amb altres feines.

Creus que vendre art per encàrrec pot ser una forma de prostitució?
No, per res. És dificilíssim viure de l’art i tots els ingressos que puguin entrar, encara que siguin d’encàrrecs, benvinguts siguin! De fet hi ha encàrrecs ben interessants, no té perquè un encàrrec ser dolent o denigrant per un artista.

L’any passat també vares estar a Nova York en una residència, com fou l’experiència?
La residència va ser a Massachusetts, a un poblet de pescadors que es diu Provincetown. És un lloc preciós envoltat de naturalesa i amb un tipus de turisme molt interessant que em va donar moltes idees. Però he de dir que per fer feina no hi ha enlloc com a casa! Sóc un poc antisocial i ubicar-me en un indret nou durant un temps determinat, per fer-hi feina compartint estudi amb altres artistes, em costa moltíssim. Per aquest motiu no som massa fan de les residències artístiques jo. Així i tot va ser una experiència molt xula.

Creus que tens més reconeixement fora que a casa teva?
No, que va. Diria que aquí a Mallorca és on la meva feina està més ben considerada.

En general, creus que la gent entén l’art contemporani?
No, per res. L’art contemporani és molt confós i ambigu des de el meu punt de vista. Mai sé del tot si estic entenent bé o no, moltes vegades em costa esforç entrar-hi i em sent embullada. Des de que vaig començar a fer feina dins aquest món he notat com cada vegada m’agraden més un tipus de llenguatges i maneres de fer que fa uns anys no entenia. Crec que qui vol entendre l’art contemporani, ha de tenir curiositat i ha d’estar obert a conèixer altres tipus de manifestacions artístiques al marge del que ja tenim assimilat.

Ara estàs exposant a Palma Isla Bonita, a la galeria Fran Reus. En què consisteix l’exposició?
Consisteix en la representació de la iconografia que constitueix el paisatge on els turistes van a parar quan vénen de vacances a l’illa. Aquesta iconografia de postes de sol, palmeres, ties bones en biquini, animals exòtics… Tota una sèrie de clixés que representen un paisatge simbòlic que no mostra per res la realitat de l’illa i que coincideix amb la mateixa estètica que es fa servir arreu del món com a reclam del turisme de sol i platja. L’exposició és fins a finals de maig.

Tens alguna exposició o feina prevista pel futur?
Si, a finals de maig estaré exposant a Nova York a una galeria que es diu Freight&Volume. I al mes de setembre, per la Nit de l’Art de Palma, inauguraré una exposició que tenc pendent al Casal Solleric, per haver guanyat el Premi Ciutat de Palma 2017. Així que aprofit per convidar a tothom a qui li pugui interessar perquè estiguin atents i venguin a la inauguració!