skip to Main Content
“Miquel Brunet Va Néixer Amb Un Llapis A La Mà”

“Miquel Brunet va néixer amb un llapis a la mà”

La Torre dels Enagistes acull des de l’1 de juny fins al 28 de juliol l’exposició Brunet a Serrella, que repassa de forma antològica la seva obra. Ens en parla el seu nebot, Miquel Àngel Soler Brunet.

Perfil
Miquel Àngel Soler Brunet (Manacor, 1947) es va dedicar durant anys a l’elaboració de petits objectes d’olivera. També va ser delegat a la zona del llevant mallorquí d’una entitat financera. Nebot i fillol del pintor Miquel Brunet, li va fer durant anys de representant i avui és el marmessor del seu llegat pictòric.

Miquel Brunet era coix…
Sí, va caure d’una figuera quan tenia nou anys i es va treure el ballador de l’anca. Si això li hagués passat avui, amb una estirada l’haurien arreglat i hauria caminat bé. Ell va quedar coix per a tota la vida. Els coixos, en aquell temps, o eren sabaters o eren sastres.

I ell va ser sastre.
Sí. L’enviaren a Barcelona per aprendre de sastre. Però ell ja aprofitava er anar a una acadèmia d’art. Ell era tímid, a la capital, però anava allà i n’aprenia. A una capital grossa ell guardava molt la prudència. A Mallorca sempre va ser més coratjut. En aquella acadèmia, un dia els posaren una gerra, i en Brunet la va pintar tan bé com va saber, però li va sortir una cosa artificial. El mestre agafa una poma i la posa allà devora, i en Brunet, amb dues traçades ja la va haver dibuixada, però amb el seu estil. El mestre li digué: “Roda, roda, Brunet, tu pintaràs”.

Va tornar a Manacor ben aviat.
Sí. I va posar la sastreria a l’alameda de na Camel·la. Tenia totes les parets folrades de pasquins dels cines, d’en Ferrino, de Can Mosca, del Goya… Per a cada pel·lícula que posaven feien un pasquí, i ell els guardava, amb alguns dels seus artistes preferits, com Ava Gardner. També tocava el violí, que té més de dos-cents anys i que està exposat al museu, aquests dies, també.

Ell va ser autodidacte?
Sí, totalment. Guardam un quadern seu de quan anava a la graduada. Hi ha dibuixos de la mida d’un segell de correus que ja són vertaders quadres. Allà ja li donaren una beca per anar a pintar, però no el deixaren partir.

Quin estil tenia?
Pensa que en aquell temps no hi havia televisió. Ell pintava així com a ell li agradava. A ca nostra, no n’hi havia cap, de televisió. I no n’havia après de ningú. A ca nostra li deien: “No pintis aquests monigotes, que no treuen, fes-te sastre i guanyaràs un duret”.

Com comença a fer-se un nom, dins el món de la pintura?
Ell va tenir sempre gent incondicional. Damià Huguet, per exemple. Huguet estava enamorat de Miquel Brunet. Al principi penjava els seus quadres a qualque bar, com ara l’Apolo, que primer era al capdecantó de na Camel·la amb el carrer del Sant Crist. També en va exposar al Teatre Principal. Una vegada hi va anar un madrileny i els va comprar tots. Més endavant s’ajuntaren els més revolucionaris i feren colla. Sempre deien que Miquel Bruent va néixer amb un llapis a la mà. Ell sempre va pintar.

Qui hi havia entre tota aquesta gent que feien colla amb Miquel Brunet?
Llorenç Ginard, Damià Galmés, el sastre, que encara que no pintàs també formava quadrilla, en Biel Sinis… més endavant també en Klaus, un alemany que feia d’arquitecte amb Joan Oliver.

Per què deis que eren revolucionaris…
En aquell temps la cultura estava controlada per la gent poderosa. Hi havia els terratinents que anaven per S’Agrícola, els deien “genteta de coll fort”, perquè s’emmidonaven el coll de la camisa. En canvi, el grup d’en Brunet, duien aquell coll de la pagesia… La primera exposició de Miquel Brunet va ser el 1951, al carrer de n’Olesa. També en va fer a S’Alicorn, a la plaça del Cós.

Quan va començar a fer-se un nom a fora?
A ell tot això li feia peresa. Havia viatjat a París, a Venècia, a Florència… En temps de Josep Melià com a vicepresident de govern a Madrid, ja va sortir a La Gaceta del Arte. Però ell, si exposava a fora, no hi anava mai. Només va anar a una exposició que li feren a la galeria Ángel Romero de Madrid.

Per què no hi anava?
S’enyorava com una bèstia. Ell tanmateix deia que “a mi no importa que em veguin, si veuen l’obra, ja em diran si els ha agradat. No li agradava figurar. A entrevistes que li feren ell sempre deia que era “de la meva obra que han de xerrar”.

Què feien amb aquella quadrilla de revolucionaris?
Anaven a bars, però molts de pics els treien defora, perquè pintaven la gent que hi havia dins el bar, i això no agradava.

Li degué costar, prosperar, amb aquest natural…
Figura’t que en Rafel Amengual va llogar una moto per venir a conèixer-lo a Manacor. La primera vegada que va venir va demanar pel pintor Miquel Brunet i no va ser capaç de trobar-lo, perquè no varen saber de qui parlava. La segona vegada una dona li va dir “me pareix que hi ha un home que està per l’alameda que és coix, de can Barral, i per mi pinta”.

Un home ben modest i discret, Miquel Brunet.
Pensa que una vegada va donar un dibuix per a Projecte Home, per una exposició col·lectiva que feren al Casal Solleric. En aquell temps no hi havia alarmes i hi va entrar un lladre. Només s’endugueren un dibuix, i va ser d’en Brunet. Va sortir damunt tota la premsa. I a ell també li demanaren què en trobava d’aquella feta i a veure què diria al lladre si l’agafassin: “Que ha tengut molt de gust, perquè entre tots els quadres només ha agafat el meu”. Se n’havien duit purament el dibuix, deixaren la vasa i tot.

No va tenir ocasió mai d’anar a fora?
Jo encara duia espardenyes d’espart i calçons de llista, perquè a ca nostra no hi havia un gafet. Un galerista li va oferir estar dos mesos a París, amb un cotxe i un xofer, i el seu nebot (que era jo) per fer-li companyia. “Què trobes, de l’oferta?”, li va dir. “I si jo me’n vaig, qui es cuidarà de les gallines?”, respongué ell. Volia ser lliure com un gorrió.

A Manacor devia tenir aquesta llibertat. Quina vida hi feia?
Agafava el mobilet, qualque dia passava per la plaça, però no se’n temia i ja era a l’estudi de devora la pista dels cavalls. I allà pintava una gallina, un conill. Llavor tornava a la vila per dinar i el capvespre se’n tornava a pintar, fins l’horabaixa de tot. Amb els companys de batalles s’ajuntaven i anaven a bars, majorment a cal Moliner, però també per Son Carrió.

Quins estils tocava?
Tots. Feia natures mortes, pintures figuratives, abstractes, aquarel·les, olis, carbó… (agafa un catàleg i mostra una de les pintures religioses que Toni Gomila va fer servir a l’escenificació del pregó de Setmana Santa de Blai Bonet): Mira aquest quadre, no hi ha cap pintor que hagi pintat el Bonjesús d’esquena…

Ell era religiós?
Totalment ateu. Ni polític, que era. El que no li agradava era tot el que va passar durant la guerra civil. A la guerra, deia “la persona humana està trastornada”. La classe obrera era la seva preferida, i la pagesia. En una paraula, la gent humil, amb aquests se sentia bé. Si anava a una casa massa ostentosa s’hi sentia estrany. Aquí hi va viure un parell d’anys, però s’hi sentia a pler, perquè es trobava segur i protegit. I tanmateix, només frisava de tornar a la caseta a pintar i tenir una lloca amb un parell de polls. Sempre deia: “Les mosques fan anar els pollets molt sans”, perquè tenia una paleta, i les matava perquè se les menjassin. Antoni Serrà, que també era amic seu, i sempre tenia coverbos deia: “Mira’l, a en Brunet, es renta els peus dins la ribella sense llevar-se els calcetins, i així en mata dos d’un tir, perquè amb una vegada renta peus i calcetins”.

No pareix un home gaire comercial, Miquel Brunet.
Ca. Ell anava a l’antic bar Apolo i ajudava na Glòria a pelar colomins, per guanyar un duret, perquè allà en aquell temps hi feien colomins amb col i plats d’aquest estil. Ell no va fer res mai per vendre un quadre. Si no anaven a ca seva i li queia bé, no en venia. De fet, hi hagué molta de gent que es va aprofitar d’ell. El convidaven a berenar i el temps del berenar els feia dibuixar el nin o qualcú de la casa. I ell els pagava el berenar amb un dibuix. Abusaren d’ell. Tenia tants de quadres a l’estudi, que en va fer un altre al pis de dalt, però sense tocar res de l’estudi vell. Perquè te’n facis una idea: pintava unes flors i després no les llevava i quan posava una altra cosa, aquelles flors tornaven sortir al fons… o posava un ram dins un pot d’olives… o pintava els quadres per la part de darrere…

Degué començar a pintar damunt qualsevol cosa.
Al principi per pintar agafava sacs de garroves, perquè els de sucre valien doblers, els donava calç i llavors hi pintava damunt amb espàtula. Després va sortir l’acrílic i tot va ser més senzill. Guillem Frontera diu que Miquel Brunet “és l’home que he vist pintar amb més seguretat”. Pensa que quan feia tintes xineses, per exemple, pintava amb caramutxes, o aprofitava el carbó del braser per pintar al carbonet.

Vós li féreu de representant.
Així com es va fer més conegut, ell ja no feia res amb els olis i deia “xerrau amb el meu nebot”. A ell el fotien, i ho va arribar a veure. Hi havia gent que deia: “Si vas a comprar un quadre a en Brunet no vulguis que hi hagi el seu nebot”. De dibuixos n’hi desaparegueren molts

Aquí teniu moltíssima d’obra seva…
Quan es va morir vengueren dos galeristes. Em varen proposar de vendre obra seva i un em va dir que si en venien estaria a l’alçada d’Anglada-Camarassa o de Miró. Vaig dir que no, perquè si tenc l’obra després podem fer exposicions com aquestes. Va venir a veure’ns Francesc Miralles i va quedar meravellat: “Això és un petit museu”, va dir.

L’exposició del museu és com la que es va fer a Palma?
Tota l’obra que hi ha és diferent, tot i que el comissari ha estat el mateix, en Biel Carrió. A mi en Brunet no em va fer hereu, perquè m’ho va donar en vida. Als seus companys els deia: “Al meu nebot els don cinc duros i me’n torna vint”. Va estar molt bé, aquí a Serrella, sempre acompanyat. Quan tornam majors volem seguretat.

Va morir amb 87 anys… i ara en fa cent del seu naixement.
Sí. El dia que es va morir, quan el vetlàvem, Rafel Amengual li agafà les mans i deia: “Ai, Brunet, dur-te’n tot el que saps fer amb aquestes mans…”

Back To Top
×Close search
Search