skip to Main Content

39 anys a l’ombra de Son Brun

Només 17 vots els separaren. Manacorins Autònoms, la formació independent liderada per Rafel Muntaner va superar per aquest estret marge la Candidatura Democràtica Independent que encapçalava Llorenç Mas.

Hi havia la certesa, entre les forces progressistes, que Rafel Muntaner representava el passat, venia d’exercir la batlia en els anys de la transició cap a la democràcia. Una certesa que esdevenia, alhora, convicció: la seguretat que Muntaner no podia ser novament batle si es volia trencar amb la dictadura franquista que havia tutelat tots els graons de poder durant els darrers quaranta anys.

Tot quedà dat i beneït a cal metge de Son Real. Montserrat Galmés oferí la finca de Son Brun per dur-hi a terme les negociacions, de les quals quedaren sempre exclosos Manacorins Autònoms i el PSOE que liderava un jove Antoni Sureda.

De ben segur que aquell pacte estrany entre CDI, OIM, UCD i CD (Aliança Popular) venia condicionat per ancestrals malvicis, per pors més recents, per interessos futurs. Ningú, encara ara, és capaç d’explicar-se què hi feia Jaume Llodrà governant colze amb colze amb Llorenç Mas o amb Martí Perelló.

La política local és misteriosa, inextricable, inexplicable. Molt sovint ens costa de comprendre les raons d’un pacte que, políticament, sembla als ulls de qualsevol totalment injustificable. Son Brun va ser el primer dels pactes de govern a la Sala. Després en vengueren més, només interromputs per una recent majoria absoluta d’Antoni Pastor. En totes i cadascuna de les enteses hi ha hagut controvèrsia. No debades cal tenir present sempre que qui pacta per governar deixa, indefectiblement, qualcú defora. L’ofensa per als qui resten a l’oposició, sobretot si han tastat tasques de govern, sol ser irreparable i dura dins els anells del temps.

Nosaltres aquesta setmana hem volgut fer remembrança del que va passar aquella primavera tan alterada. I ha estat per això que hem volgut parlar aquesta setmana amb els qui ho visqueren de primera mà. Trenta-nou anys després, les enemistats polítiques continuen ben vives. Es destrien les simpaties, i també els rancors irreconciliables. L’apassionament d’aquell mandat que visqueren perillosament és avui encara viu i perdura en el temps com hi perduren tants d’altres imponderables de la política manacorina.

Back To Top
×Close search
Search