skip to Main Content

40 anys dels crims d’Atocha: memòria i persistència

El passat dimarts, dia 24 de gener, es varen complir 40 anys dels assassinats d’Atocha, una autèntica massacre que va suposar la mort a trets de cinc advocats laboralistes a mans d’un escamot feixista; fou un dels atacs més sagnats contra un grup de persones que s’havien destacat per la seva defensa de la classe treballadora i pel seu compromís en l’encara molt incipient moviment veïnal.

Aquesta matança va ser el moment més difícil de la Transició; i és que el pas de la dictadura a la democràcia a Espanya és un camí amb no pocs cadàvers. Les víctimes d’Atocha representen les “altres” víctimes del terrorisme: són els morts i ferits que desmenteixen la versió més edulcorada d’una transició que ha estat venuda a tort i a dret com a modèlica.

Quan es va produir la massacre, el camí cap a la democràcia travessava la seva fase més crítica. El Govern d’Adolfo Suárez trobava resistències molt fortes entre els sectors més involucionistes, que continuaven forts en els aparells de l’Estat, especialment en les forces repressives. L’atac al despatx d’Atocha la va dur a un punt quasi bé incontrolable, i el Govern es va sentir desbordat, fins al punt de veure perillar el procés polític.

El Partit Comunista d’Espanya, liderat per Santiago Carrillo, i el sindicat CCOO, encapçalat per Marcelino Camacho, ambdós encara il·legals, varen donar un exemple de responsabilitat. Es calcula que prop de 100.000 persones varen ser al carrer, sense que l’ordre públic es veiés alterat el més mínim. Aquest dia, el partit de la falç i el martell va ratificar amb molta solvència que la seva entrada en el joc polític no es podia ajornar gaire més temps.

40 anys després d’aquest succés, hem pogut sentir aquests darrers dies l’actual batlessa de Madrid Manuela Carmena, una de les fundadores d’aquell bufet d’advocats i per tant supervivent de la massacre, que es referia a aquelles morts com el preu que es va haver de pagar “per aconseguir la llibertat i la democràcia”.

Els reaccionaris assassins, que amb la seva matança pretenien estroncar de manera definitiva els primers passos que la transició començava a donar i que la por als canvis s’acabàs estenent a tot arreu, varen aconseguir precisament l’efecte contrari. I és que l’exemple d’aquests “màrtirs de la democràcia”, com els ha qualificat algú, va ser l’empenta que el poble espanyol necessitava per a mirar cap al futur, esvair les seves pors i lluitar per una societat més democràtica, més justa i que donàs cabuda a les diverses nacions de l’estat.

L’únic supervivent de la massacre, Alejandro Ruiz-Huerta, recordava que el “silenci d’aquella marxa que va acomiadar els advocats d’Atocha es va convertir en un símbol de la conquesta democràtica”; o dit d’una altra manera, la contundència de la dignitat i la no violència davant els crims, la brutalitat i les bravates grolleres dels violents, d’un règim podrit que va morir matant. O com va escriure en Lluís Llach a una de les seves cançons: “sou vosaltres que heu fet del silenci paraules”.

Quatre dècades després, continua ben vigent i actual el record i la pervivència d’uns lluitadors per unes condicions laborals i socials de qualitat, en què la majoria de les feines que ara es creen són tan precàries; i per la construcció d’una democràcia de debò que posi les necessitats de la majoria en el centre del debat polític i de les prioritats dels Governs.

Back To Top
×Close search
Search