skip to Main Content

Bernat Nadal: “Guillem d’Efak és el mallorquí més patriota de la història”

[pullquote] El poeta Bernat Nadal (manacor, 1950) ha estat l’encarregat d’escriure el pròleg a l’edició de l’Obra Poètica Completa de Guillem d’Efak que acaba de publicar l’Editorial El Gall. Del bruixot barracaner i de la seva poètica en parlam en aquesta entrevista .
[/pullquote]

Quina transcendència té la publicació d’aquesta Obra poètica de Guillem d’Efak, vint anys després de la seva mort?
És important que vint anys després es recordin d’ell, i que un editor es vulgui arriscar a fer-ho és perquè consideren que l’obra és vigent i útil per a la societat d’ara. Quan ja no hi ha la influència personal de l’autor, només en queda l’obra. La figura de guillem d’Efak té una part de mite. Cadascú l’ha conegut a la seva manera, i cadascú en conta la biografia a la seva manera. La visió de la vida de D’Efak està molt lligada a la cançó i a algunes extravagàncies, en canvi no és gaire conegut pels seus poemes.

I ell quina concepció tenia d’ell mateix, en aquest sentit? Josep Maria Llompart, per exemple, tot i la seva rellevància com a referent intel·lectual i sobretot cívic, reivindicava per a si mateix la condició de poeta. Passava el mateix amb Guillem d’Efak?
Ell considerava la seva obra com un tot. Era poeta: ell considerava la seva obra com un tot. Josep Maria Llompart, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet i Guillem d’Efak varen néixer en un moment històric complex, i varen haver de forjar una ètica del viure. Tots, a la fi, varen ser predicadors. Tant la seva obra com la seva actitud és de predicadors. A Guillem d’Efak tant li eren els poemes, com les codolades, com la cançó, perquè tant amb una cosa com amb l’altra ell pensava que feia poble. També feia coses d’escenari, perquè creia que així era més fàcil arribar al públic que amb la intimitat dels poemes. A un públic poètic sempre hi arribaràs dins una sala petita. I per a ell, d’una forma o de l’altra, el missatge venia a ser el mateix, només que en poesia el transmetia de manera lírica, en cançó apel·lava a l’èpica. Llompart o Miquel Àngel Riera, per exemple, no varen saber ser èpics. Llompart, és cert, ho va ser cívicament, però no en l’escriptura.

Fins a quin punt Guillem d’Efak, va ser víctima de les seves circumstàncies? Va poder fer el que va voler? Es va rebel·lar realment contra el seu fat? O va haver de viure endut pels seus condicionants vitals?
Ell improvisava i es deixava dur pels nous temps i les noves circumstàncies i s’adaptava amb els projectres que fos o amb les dones que fos. Tenia dins el cap molts de projectes culturals, era un home de moltes idees, més que un bon executor. Feia el que li queia bé. De vegades també es donava a la vida fàcil i li agradava més dormir que fer feina, o beure per haver de recuperar-se l’endemà dematí. Miquel Àngel Riera sempre deia que d’aquesta generació que hem anomenat, el bo, el que tenia condicions per fer una obra literària realment universal era Guillem d’Efak. Va fer una obra molt important, però no universal, sinó molt lligada a la nostra cultura popular, precisament ell que no és mallorquí d’arrel. Ell no té memòria d’abans, als poemes no surt res d’abans. No li queda més remei que ser mallorquí, actua com a mallorquí, assumeix el rol totalment fins al punt que quan es mor, que devia fer quinze o vint quans que no escrivia poesia, hi torna per fer-nos sentir mallorquins, per recordar-nos que tenim història,

Uns llibres diferents, aquests del final.
Sí. Són quatre llibres que escriu amb la urgència d’un que es mor i vol deixar el seu testimoni, en forma de lema: “Estimau les vostres coses”.

Sempre ve de nou com en aquell Manacor reclòs, en plena repressió franquista, ancorat a la ruralia i enfocat al dobler fàcil del turisme va poder sortir un floret d’autors com aquell…
Tots varen ser educats dins el sistema del movimiento. Guillem d’Efak tenia don Joan Bonnín, un dels ideòlegs del feixisme local, que va ser el seu tutor a l’institut. Miquel Àngel Riera contava que estaven tutelats per la gent que controlava la cultura, que eren proespanyolistes i molt donats a prohibir segons quines lectures. Però el talent no es pot aturar, Guillem d’Efak tot d’una va anar a una relació amb el món d’aquí potser perquè no en tenia un d’abans. Els primers poemes, per exemple, parlen dels antics grecs, que eren els nostres antecessors. Vull dir amb això que per a ell els seus antecessors eren aquests i no els negres de Guinea. Curiosament a Santanyí es genera Blai Bonet, una altra força vital de la nostra literatura. Jaume Vidal Alcover va tenir una gran influència sobre Guillem d’Efak i Miquel Àngel Riera. Potser perquè era uns anys major que els, i a ca seva eren rics, són pare era notari i ell era nebot de Joan Alcover. Vidal Alcover era molt viu i crec que va ser el que va influir més aquests escriptors.

Penses que aquesta recurrència contínua a allò popular pot devaluar l’obra poètica de D’Efak?
Aquest fet ha promocionat en Guillem com a mite i és bo que els pobles tenguin mites. Feia recitals que emocionaven la gent i és possible que això hagi tapat la seva obra literària. De fet, quan l’han de recitar, normalment es trien els poemes més fàcils, els de jocs de paraules, els més propers al llenguatge popular d’en Guillem. La poesia la llegeixen quatre rates, per tant, en el fons és normal que passi això. El que va fer Guillem d’Efak va ser demostrar que sabia escriure, amb un primer llibre molt correcte, amb el segon ple d’imatges i metàfores potents i suggerents. I el tercer, que és tot un premi Carles Riba. Per a mi, el millor llibre que té és Erosfera, juntament amb la primera part de Poeta amb bicicleta. Ara, que la seva poesia té canvis de temàtica o alts i baixos, és clar, com en tota obra literària. En Guillem d’Erosfera és molt brillant. Hi demostra molts de recursos intel·lectuals, poètics, literaris, després de poeta en bicicleta no torna a escriure, més que poemes a marededéus o alguns versos de circumstàncies. Ell creia que el poble necessitava ser excitat d’una altra manera i que aquesta excitació tenia més força des de dalt d’un escenari. Més tard, quan ja sap que es morirà, té una pressa enorme per deixar testimoni. A davant la proximitat de la mort el que fa és deixar obra. Gairebé tota l’obra està relacionada amb la recuperació del món antic. Reivindica la clàssica conversa de padrins i néts. Guillem d’Efak és el mallorquí més patriota de la història, el qui més sent la mallorquinitat i el qui més ens la fa sentir, dins un context de Països Catalans, on se sent català de Mallorca, però dient Països Catalans en plural.

Quina és la tesi de la seva obra poètica? El mite de la infantesa, potser?
Hi va fent voltes. Quan va venir aquí tothom li va fer molt de cas, però no deixava de ser una atracció. Ell era negre, però no ho sabia, que fos negre. “El primer dia que em vaig trobar un negre, em vaig regirar perquè no n’havia vist cap mai”, solia dir. Ell posa arrels aquí i tota la vida defensa la mallorquinitat de la vida i la vida en mallorquinitat, en un àmbit de cultura catalana. Però no hi ha enyorament de la mare. Parla de les mares que han perdut els fills o que els veuran morir. O parla de la tieta Cremada, o de donya Lluïsa, la seva mestra. Però ell no va tenir mare. L’únic que no neix a Mallorca, és el que més reivindica els valors d’una pàtria, de conèixer la història, de no deixar-nos enganar. Per això va fer El regne enmig del mar, perquè creia que els mallorquins havien de prendre consciència de qui eren. La música és gairebé tota d’Antoni Parera Fons. Aquell concert encara avui es recorda amb emoció. Però no n’ha quedat un disc enregistrat, perquè Guillem d’Efak no era executiu. Si hagués estat metòdic com Miquel Àngel riera o executiu com Vidal Alcover, hauria tengut un recorregut vital i poètic diferent.

Hi ha també la part eròtica, indestriable de la seva obra.
Sí, la primera explosió la trobam a Madona i l’arbre. Però sobretot ho veurem a Erosfera. En el moment que el va escriure defensava l’atracció lliure i el sexe pel sexe.

Aquesta obra poètica ho inclou tot?
Sí, té voluntat exhaustiva. Es tractava de posar-hi tot el d’en Guillem que estigués escrit en vers. És igual si estava en glosa, perquè el era el primer que ho volia mesclar.

Back To Top
×Close search
Search