skip to Main Content

Un centenar de manacorins recordaren sa Llorençada en un itinerari pels punts emblemàtics dels aldarulls

Més d’un centenar de persones participaren durant la vigília de Sant Llorenç en l’itinerari guiat per Manacor que recordà sa Llorençada, l’aixecament carlí ocorregut la nit del 9 d’agost de l’any 1835. L’interès dels manacorins per conèixer millor aquest episodi del passat que convertí Manacor en protagonista d’una revolta aïllada en defensa de l’absolutisme i l’Antic Règim enmig d’una Mallorca isabelina i liberal, va sorprendre els organitzadors, l’Associació d’Amics de l’Escola de Mallorquí.
Sa Llorençada, coneguda també com es Rebombori o es Renou, despertà la curiositat dels manacorins davant uns fets insòlits i les ganes de posar-hi una mica de llum, d’entendre perquè el seu poble s’alçà en solitari per protegir els privilegis dels terratinents i del clergat i en contra de l’evolució del país cap a la democràcia, proclamant rei Carlos M. Isidro com a Carlos V.
Els encarregats d’explicar-ho varen ser la historiadora Margalida Rosselló i l’investigador Joan Sansó. I per fer-ho es remuntaren als fets succeïts la nit de Santa Cristina, el 24 de juliol, quan les façanes de les cases de 23 liberals manacorins foren embrutades amb excrements i marcades amb creus. Per aquests fets foren empresonats 4 joves: Martí Bonet, Jaume Jaume, Francisco Fàbregues (aquests tres menors d’edat) i Joan Nadal Llunes, de 26 anys. Precisament el carrer d’en Venturós, on va viure Francisco Fàbregues, va ser la primera de les aturades de l’itinerari.
Tot això succeïa en el context de la primera guerra carlina (1833-40). Tot i que Mallorca es mantenia fidel al govern liberal, sorgien a desiara protestes, sobretot en el món rural, a la Part Forana, que demostraven l’inconformisme d’un sector important de la població. Mentre l’alta noblesa es dividia a parts més o manco iguals entre els que donaven suport a Isabel II i els que defensaven el regnat de don Carlos; el clergat, els rectors, els capellans i , paradoxalment, també les classes més populars de la pagesia (petits propietaris i bracers i jornalers sense terres) es decantaren clarament pel manteniment de l’statu quo que representava el carlisme, fins al punt que no era excepcional que es donàs el cas de senyors que eran liberals, mentre els seus majorals i criats eren absolutistes.

Francisco Mas, el cabdill de la revolta
La ruta continuà pel carrer Francesc Gomila, on tenia la posada Francisco Mas, que va ser el cap de la insurrecció. Francisco Mas era descendents de la família Sureda, propietaris de les possessions de Son Sureda Ric i Son Sureda Pobre, i uns dels grans terratinents del municipi.
L’ambient a Manacor era tens, des de la nit de Santa Cristina els crits a favor de Carlos V es deixaven sentir i dia 9 d’agost la consigna que circulava pels carrers era: a les onze a l’Hort d’en Fullana (que estaria situat on actualment hi ha la plaça Joan March). Liderats per Francisco Mas i amb l’objectiu d’alliberar els 4 joves empresonats, a l’hort d’en Fullana s’hi arribaren a concentrar entre 60 i 100 persones (el nombre varia segons les diferents fonts). Sembla ser que alguns moguts per ideals polítics i la majoria simplement per la fam, la set o la fumera, i és que un rebut de 100 duros demostra que es gastaren aquests doblers en pa, tabac i aigua ardent. A més també se sap que es donà ordre al pregoner perquè anunciàs per tot el poble que “qui vulgui beure de franc vagi a l’Hort d’en Fullana”.
Un malentès va envalentonar encara més els revoltats. Un bodeguer vengut de Palma va arribar amb la notícia que els carlins havien guanyat la guerra. Però era fals. En realitat l’alçament carlí que s’estava preparant a la Part Forana previst per dia 11 d’agost feia anques enrere. La notícia, aquesta verídica, que s’estenia per la resta de pobles de Mallorca era que una esquadra francesa havia arribat a la badia de Palma, el que va fer aturar la revolta que es preparava a Mallorca.
Aquesta errada de comunicació explicaria perquè un centenar de manacorins armats amb sabres i escopetes envestiren, en solitari i sense cap possibilitat d’èxit, un aixecament que partí de l’Hort d’en Fullana, pujà pel carrer d’Artà i en arribar al Palau es dividí en dos fronts que es trobaren a la plaça de les Verdures, on hi havia l’Ajuntament i la presó.
Entraren a la plaça ben entrada la nit i sense gaire resistència i cridant “Carles V és rei”, desarmaren els guardes que custodiaven la presó, prengueren les claus al carceller i alliberaren els 4 joves presos. Empesos per l’eufòria entraren a l’Ajuntament cercant el procés judicial dels fets de la nit de Santa Cristina, però no el trobaren, i anaren a cercar-lo a cal jutge, que l’hagué d’entregar a la força. Tot això passava passada la una de la matinada, en un ambient ben calent, i entre proclames de: “Muera la puta de la reina” (en referència a M. Cristina que ostentava la regència perquè Isabel II només tenia 5 anys), “Muera la niña Isabel” i fins i tot, “Viva la Inquisición”.
Es creu que amb els cistells de la peixateria, que també estava a la plaça, encengueren un fogueró i hi cremaren el procés judicial i el retrat de la reina.

La revenja
Els insurrectes, convençuts que estaven fent el Manacor carlí, requisaren l’armament i la pólvora que trobaren a les cases (en aquell temps era habitual tenir-ne) i anaren a cercar els liberals per empresonar-los. N’agafaren entre 36 i 86 (les xifres són diferents segons les fonts). S’havia de celebrar la victòria, i els cabdills de la revolta enviaren el pregoner a convidar el poble a beure gratis a cal bodeguer.
L’endemà, dia 10, dia de Sant Llorenç, la plaça de les Verdures encara estava plena a vessar de gent i les ganes de revenja es feien sentir. Començaren a tirar alguns tions encesos dins la presó on estaven els liberals, però la violència es va poder contenir i finalment es decidí esperar a l’endemà, dia 11, dia que estava previst l’alçament a tota la Part Forana, per veure que farien amb els liberals.
Dia 10 es va viure només un episodi de sang a Manacor. El protagonitzà Bartomeu Riera Tafal, que havia empresonat el seu sogre per liberal. La massa enfurismada va treure l’home a la plaça, i Tafal li va tallar els dits de la mà, li pegaren amb garrots i li dispararen (no està clar si morí o si finalment es va poder salvar). Tanmateix els motius que mogueren Bartomeu Riera a actuar així no foren polítics, sinó econòmics i de venjança personal.

L’hora de la veritat
Aviat el poble s’adonà que estava sol, que don Carlos no era rei i que no hi havia hagut revolta a Mallorca. De Ciutat arribaren les tropes liberals i els insurgents no oferiren resistència, optaren per escapar i amagar-se a les possessions del municipi o fugir cap a les muntanyes d’Artà. La insurrecció se saldà amb un llarg procés judicial amb 216 encausats. L’única pena de mort va ser per a Tafal, que fou condemnat i afusellat. Francisco Mas va fugir a la península i morí al setge de Morella (València) lluitant al costat de les tropes conduïdes per don Carlos.
Sa Llorençada dividí Manacor, va fer esclatar l’odi entre veïnats i dificultà la convivència durant molts d’anys.

Back To Top
×Close search
Search