skip to Main Content

“Galmés fuig de la postal turística, perquè pensava que viure del passat turístic entabana la gent”

[pullquote align=left] Joan Estelrich (Manacor, 1991) no té aturall. Dimoni cossier, estudiós de Mus, professor, graduat en llengua i literatura catalanes. Ara ha acabat el màster i ho ha fet amb un treball sobre la novel·lística de Gabriel Galmés, precisament ara que fa quinze anys de la seva mort. En parlam amb ell en aquesta entrevista.
[/pullquote]

Com es gesta aquest treball de final de màster?
Neix per interès personal i també perquè trobava que hi havia una falta d’estudis, no hi ha cap material seriós sobre l’obra de Galmés. Quan apareix en qualque estudi ho fa només per ser mencionat. M’interessava molt, a més, no quedar a la superficialitat de la ironia. Volia saber què s’amagava darrere aquestes ganes de fer riure.

És a dir, que a l’hora de cercar bibliografia per encetar el treball, t’has trobat un desert…
Seguint la metàfora, podríem dir que hi ha qualque oasi. Vaig trobar un dossier de lectura de Sebastià Perelló i Joan Florit, però només centrat en El rei de la casa. A banda d’això l’Àlbum Galmés, que es va fer amb motiu de l’homenatge que rebé després de la seva mort, és un recull d’articles separats sobre ell, però que no segueixen un patró.

I quin és el patró que tu has seguit?
Bàsicament a partir de la lectura de les quatre novel·les he fet l’estudi, amb un petit estudi individual de cada una i després els grans trets generals del conjunt de l’obra.

Has tengut presents els articles, a l’hora de contextualitzar la novel·lística?
Els contes no els he tengut en compte, però els articles sí, perquè hi ha referències constants entre novel·la i article. En els articles hi apareixen els personatges amb noms reals, en canvi a la novel·la agafen categoria de personatge novel·lístic amb un altre nom. Sí, els articles han estat un suport important per fer l’estudi.

I com t’has acostat a l’obra de Galmés?
Un dels problemes que jo vaig tenir és que el llegia amb la pàtina del localisme. És clar que la font d’inspiració és Manacor, i que molts dels personatges s’inspiren en persones reals. Però cal tenir present que Galmés parla de Manacor per parlar del món i dels problemes universals.

Més enllà de Manacor és reconeguda la figura literària de Galmés?
I tant! Està a l’alçada dels autors que formen part de la marca Quaderns Crema, com Quim Monzó, Empar Moliner o Sergi Pàmies. De fet, Pàmies i ell començaren al mateix temps. La crítica barcelonina el va seguir, i molts destacaven la seva manacorinitat, perquè també a Barcelona cercaven l’autor mallorquí que no fes el que s’havia fet fins aleshores. Galmés fuig de la postal turística, perquè pensava que viure del passat turístic entabana la gent. Ell retrat allò que hi ha, el que viu ell. No fa un retrat del que s’imagina, sinó del que viu.

Com ho has fet per trobar aquest distanciament? Què té que no sigui manacorí, Gabriel Galmés?
Clarament té trets britànics. Com per exemple en l’estructura de la campus novel, que també trobaríem en Nabokov o en David Lodge. Són històries britàniques que passen dins una universitat. Ell les situa a Manacor (suposadament) i a un institut, que és el que tenia més a prop.

Quin és el seu discurs, la seva tesi, què persegueix Galmés amb les seves novel·les?
Sobretot retratar la societat contemporània, sempre a partir de la rialla, que empra per criticar les faltes que ell troba que té. Entre les coses que més critica hi ha la ignorància, però sobretot la ignorància cercada, que troba en els nous rics burgesos creats a partir del turisme fàcil. I també retrata molt la seva generació. Es veu l’evolució d’aquells joves de vint-i-pocs anys a El rei de la casa, com aquells estudiants que es rebel·len contra als professors, fins a la darrera novel·la, on s’observa que aquells mateixos personatges han perdut els ideals, han crescut, han tengut fills i s’han convertit en allò que no volien ser, que és el que eren els seus pares. També s’ha de tenir present que es tracta de la primera generació que escriu sense un motiu polític, simplement per passar-s’ho bé, i això ho deia ell mateix.

A quines conclusions has arribat?
En primer lloc que aquest retrat generacional que ell va fer, i amb aquell estil, no ha tengut continuïtat aquí, igual que tampoc els seus articles. Aquesta continuïtat si que la trobam al Principat amb els abans esmentats Monzó, Pàmies o Moliner.

Pel que has contat, no has cercat les correspondències reals dels personatges…
Vaig mirar d’evitar-ho. Els personatges són arquetips i els podem trobar a Manacor, a Barcelona, a Figueres o a una ciutat americana qualsevol.

Back To Top
×Close search
Search