skip to Main Content

“Tots els illencs som molt diferents, però en el fons som el mateix animal humà”

[pullquote] Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) ha estat vuit anys sense publicar. Això no vol dir, però, que hagi aturat la seva activitat poètica. Ans al contrari. Aguiló surt ara al mercat de poesia amb unes potents Banderes dins el mar, una epopeia de la manera de ser dels illencs, amb ironia, amb autocrítica, però també amb orgull. Èpica i lírica s’entremesclen en un llibre que a estones frega la delícia.
[/pullquote]

Publiques el llibre amb Visor, en una edició inicial bilingüe, un fet que encara no havia ocorregut mai en la teva trajectòria poètica. Per què?
Recentment vaig publicar traduïda per Francisco Díaz de Castro la meva poesia reunida a Visor, una editorial que té una gran presència a tot l’Estat i també a Sud-amèrica.

Podríem dir que es tracta d’una epopeia dels mallorquins, com uns Lusíades, per exemple…
Dels illencs en general, més que dels mallorquins. Hi ha una gran diferència entre la realitat i la percepció de la realitat. Les illes són espais de contenció, no són espais de calma com han dit moltes vegades. Mir de mostrar l’illa amb perspectiva respecte de la metròpoli, també vers la mar, amb tants d’illencs que li donen l’esquena. Està ple de conductes nostres que es reprodueixen a Mallorca, Menorca i Eivissa. Som molt diferents però en el fons som el mateix animal humà. A totes les illes es reprodueixen els mateixos codis, que he discutit amb gent que hi ha viscut. La intenció de l’escriptor és sempre explicar el seu món, i el meu món és aquest.

Fa la impressió que recorres a tòpics. Què és primer, el tòpic o el fet?
Quan parl dels tòpics intent utilitzar la caricatura i l’humor, per parlar de coses que val la pena que siguin parlades. El poema és un mirall deformant on ens hem de mirar. I sí, si hi ha tòpic vol dir que cosa hi ha… Enric Sòria deia que per això es recorre més a la caricatura que a la fotografia, perquè exagera els trets més característics. En certa mesura, el llibre intenta ser una caricatura per cridar l’atenció sobre aquests tòpics.

El pot entendre, un no illenc?
El llibre és una explicació, no és necessari voler entendre el que és un illenc, és prou dispers com per tractar moltes coses. He intentat relatar un món, de manera que en puguis agafar les coses que t’agradin i rebutjar les que no t’interessin.

El llibre està estructurat a partir d’uns poemes que parlen de la idiosincràsia dels illencs i entre aquests s’hi van inserint poemes de to més líric, molt variats però gairebé sempre vestits de motius mariners. Per què?
Jo som una persona que viu de cara a la mar. Som pescador, de canya, de barca, de pesca submarina, i ara que ja no m’interessa tant depredar, també practic el busseig. Tenc una barca a mitges amb el meu germà… És el meu món.

Sembla com si ens ho retreguis, que visquem d’esquena a la mar…
No és un retret, però sí que és una sorpresa personal. A un client de Can Lliro li demanren si havia sortit mai de Mallorca, i digué que sí, “fins aquí”, assenyalant-se la postissada del pit. Em sorprèn que la seva relació (i la de tants) amb la mar, sigui “fins aquí”. Els que viuen de cara a la mar, en definitiva, serien més la meva tribu.

Quin és el nostre tret definitori?
Cadascú sap què ha de fer, qui és i i què ha de fer per ser ben vist i saber qui és i fins a on pot arribar.

Canviar és impossible?
Sempre serem així. En un dels poemes explor la relació de l’illenc amb el turista, que passa a ser nomenat a ser “estranger” quan queda a viure aquí. Si es vol integrar haurà d’aprendre les lleis intagibles que regeixen l’illa, i haurà d’aprendre a comportar-se com els illencs si vol ser acceptat. Quan això passa, acaben fent matances, o tenen fills mallorquins, com li va passar a Robert Graves.

Parles de Parella, una ciutat imaginària enfonsada, i dius que allà hi ha el que voldríem ser, el lloc que voldríem ser si poguéssim viure en l’impossible.
L’illenc és fatalista, veu la realitat, i és conscient que és impossible ser així com voldria ser, a causa de tots els seus mals endèmics… Cerca una acumulació de riqueses dissimulada, però necessària epr poder sobreviure. Per això hi ha sempre una tensió entre la imatge que voldríem donar i la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Aquesta impostura és molt més forta en un lloc en el qual necessites sempre donar una imatge. El mallorquí sempre és present, no es pot diluir, sempre ets d’allà on ets. La ciutat de Parella és un mite mallorquí, però resulta que a cala Rajada també en parlen d’una ciutat celestial. És una Ciutadella perfecta, més enllà de la Ciutadella real. En certa manera, tenim moltes ciutats que ens han comparegut d’un any per a l’altre, com Magaluf o l’Arenal…

S’alterna el poema discursiu amb d’altres que arriben a ser cançons. Sigui com sigui, hi ha una cura especial per a la forma, per a la mètrica.
Sí. Hi ha uns poemes més narratius, escrits en octosíl·labs, amb la idea d’atenuar el discurs a través de la mètrica, perquè cercam un ritme per al vers, que tengui una música. En la versió castellana s’han hagut d’afegir versos perquè amb la traducció s’allargaven massa. També en la versió castellana hem cercat aquesta musicalitat. Jo escric sempre a partir del tema, i és després que trob la forma, que la cerc fins que qued content. No som un poeta espontani, a posta estic tant de temps entre llibre i llibre.

I ara? Vuit anys més a llegir un llibre de Josep Lluís Aguiló? Hi ha depressió postpart?
Ara a intentar que el llibre sigui llegit, a mostrar l’al·lot, a fer-ne el bateig, a veure si s’aguanta dret… Podria estar vuit anys més, sí: el món no necessita molta poesia ni molts de poetes, necessita que es diguin les coses que necessiten ser dites.


El carrer

Sí, ja ho saps, passa sempre. Les paraules
davant teu em fugiran pel portal
i pujaran els arbres de l’amor:
que el meu amor és talment un pinar
d’arbres espessos i marina seca,
sempre a punt de cremar-se en holocaust.

Ara t’espero i deixo passar els dies,
fets d’hores immenses que semblen anys,
sempre desitjant que el dia no acabi
i em trobi la nit sol, carn de portal.
Perquè el dia sense final, potser
serà el dia, impossible, que vendràs.

Back To Top
×Close search
Search