skip to Main Content

A Cambó la història li ha passat una factura excessiva

– És un fet singular que proposeu un muntatge sobre oratòria parlamentària…
– Suposo que en països anglo-saxons s’han fet espectacles d’aquest tipus. Allà hi ha un teatre boníssim, en els paralments. El fet no ha de ser si ens enganyen o no, sinó que ens enganyin bé. Allà les virgueries dialèctiques i les fintes verbals són extraordinàries. Nosaltres ens vam imaginar com podia ser l’oratòria d’aquells anys. Aquest muntatge ja el vam fer fa vint-i-set anys i ara el reposem per la qüestió política que s’està vivint aquests dies. Jo també m’he fet gran, i penso que també veurem en el muntatge unes pauses i uns tempos que també han madurat, o això espero.
– Hi hem perdut en oratòria? Era millor la d’aquell temps?
– Ha variat la cosa, però entre altres coses, en aquelles èpoques els mass media no hi eren, la ràdio, en el moment que Cambó era només incipient. Quan anava a Madrid, el Congrés tremolava, perquè era un individu temible per la seva oratòria. Avui en dia tenim moltes maneres de comunicar-nos, aleshores només tenien la paraula.
– La dita diu “Mori Cambó, visca Macià”. Per què, doncs, emparellau Cambó amb Companys, en aquest obra.
– Sí, és cert que l’oposat era Macià realment, però l’oposat de Macià seria Prat de la Riba. En el catalanisme sempre hi ha hagut aquesta dualitat. Macià mor molt aviat, i el supleix Companys. Prat de la Riba també es mor, i el supleix Cambó. Els dos discursos giren en torn dels fets del 6 d’octubre. En el primer discurs, Cambó exigeix que no es carreguin l’estatut, gairebé ho implora. L’altre és el discurs d’investidura de Companys després de sortir de la presó. Són dues persones que s’havien conegut i havien tingut una certa amistat però formaven part d’una ideologia oposada.
– A banda de la caracterització i maquillatge, es percep un canvi en l’actor, en la manera d’actuar, de representar un i altre personatge?
– Suposo que hi ha un canvi. La gent comenta el canvi de caràcter que hi ha d’un i altre. Es curiós perquè he tingut ocasio que hagin vingut familiars dels dos. A Madrid, a la mitja part, m’entra un senyor al camerino i em diu: “Sóc el nét del Cambó, i li he vist un gest seu, he estat a punt d’abraçar-lo i dir-li avi”.
– Hi ha diferències lingüístiques visibles entre els dos personatges?
– El primer discurs del Cambó és en castellà, a Madrid. Era fill de Verges, el mateix poble de Lluís Llach. Companys era del Terròs, i va aguantar la manera de parlar. El del Companys el fem en lleidatà. La llengua depenent de quina variant dialectal agafa una altra dimensió expressiva.
– Té accent català, Cambó, parlant en castellà?
– Vam plantejar-nos la possibilitat, però no ho vam fer, perquè això comportava un treball molt més bèstia. No perquè caigués en la paròdia, però no calia aquest purisme. Hi ha moments en què el deix català surt, però és una cosa delicada si és molta estona.
– Es pot dir que el bo és Companys i el dolent és Cambó? O no se n’extreu aquesta lectura, de l’obra?
– La nostra intenció és ser el màxim d’objectius. A Cambó la història li ha passat una factura excessiva. És cert que la gent de la Lliga es va posar al costat de Franco, però tota la seva vida havien lluitat contra això. Al final els queda una amargor d’haver traït el país. Quan els nacionals prenen lleida, Cambó diu: “Hem guanyat Lleida hem perdut Lleida”. I tanmateix no hem d’oblidar que Macià havia estat militar i penja els hàbits i es passa al catalanisme. Companys no estava pel catalanisme, el mateix càrrec li fa aparèixer la pàtria. El companys, de jove, no era catalanista.

Back To Top
×Close search
Search