skip to Main Content
A Infern, El Garriguer Més Feréstec I Tendre

A Infern, el garriguer més feréstec i tendre

Els calgué una sessió addicional. La versió teatral de Garriguer d’Infern, a càrrec del professor llorencí Pau Quina, arribava a Manacor de la mà de la Sala La Fornal després del seu pas pel terme llorencí, i tanta va ser l’expectació creada que hagueren d’afegir una funció.

Garriguer d’Infern és una de les narracions més conegudes de Salvador Galmés, exquisida ploma llorencina que visqué la seva plenitud literària i intel·lectual en el tombant del segle XIX cap al XX i que, si no fos estat per la seva tasca ingent en l’estudi i classificació de les obres de Ramon Llull, hauria pogut, amb la seva ploma vigorosa, esser un dels novel·listes amb més nervi de la literatura catalana.

El muntatge és una festa dels sentits encaminada a aconseguir colpir els espectadors com ho aconseguia el verb congrenyat de Salvador Galmés. I ben molt s’hi acosta, certament. Els sons de la garriga, la llum tènue, la fosca tenebrosa, el misteri, la nit gairebé permanent, el parlar feréstec del garriguer, turmentat per la mort de les seves quatre esposes i dels seus descendents. El garriguer, el Mal-Home, aquell a qui la vida a tractat com un ca i que té precisament un gos com a millor amic, perdut com està el cor seu per a la relació amb els iguals. La presumpta manca d’ànima del garriguer el fa idoni per a la seva comesa implacable dins la possessió d’Infern, que guarda en la seva garriga més espessa un misteri que ningú mai ha gosat revelar ni indagar. S’hi fa la por, dins Infern. I la fantasia galmesiana és traslladada, també, damunt l’escenari.

Pau Quina envestí la complexa tasca d’adaptar una narració en tercera persona i amb un narrador extern al format teatral, amb la dificultat afegida d’haver de retallar més d’un passatge de la magnífica prosa del capellà Capirró. La incorporació d’alguns personatges que ajuden a configurar encara més la dualitat del garriguer, interpretat de forma magnífica per Joan Gomila, que se sap mostrar amenaçant i aspre alhora que sensible quan li toquen la fibra i temorenc quan li arriba la darrera hora a mans primer dels caçadors furtius i després de les formigues carnisseres i els homenets de colzada. Tot plegat s’amaneix amb uns interludis musicals que configuren encara més l’atmosfera galmesiana sobre l’escenari.

Només algunes llicències i imprecisions lingüístiques taquen un muntatge que es mereix rodar no sols per la comarca llevantina sinó arreu de Mallorca per donar a conèixer l’obra de Salvador Galmés, una figura tan immensa com desconeguda.

En acabar la funció, director i actors entaularen un col·loqui conduït per qui signa aquesta crítica i que servir per posar una mica més de llum sobre les dificultats de l’adaptació i la desconeixença de més d’un assistent sobre l’immens capellà llorencí.

Back To Top
×Close search
Search