skip to Main Content
A Les Façanes Els Agrada Agradar

A les façanes els agrada agradar

El ferro i els ferrers de Manacor. El treball primmirat del metall per elaborar coses útils i belles. Si caminam pels carrers ens adonam de seguida als balcons, balustrades de ferro forjat que incorporen una gamma variada d’ornaments. A partir de la segona meitat del segle XIX el ferro s’aplicà a l’arquitectura amb una reivindicació furiosa d’un segle d’industrialització arreu del Vell Continent. El ferrer modela el metall, en calent, al roig cirera però també el pensa, valora cadascuna de les possibilitats i elabora composicions, a partir de peces de diferent forma. La motivació estètica lliga de ple la feina dels ferrers a les arts decoratives.

A les façanes els agrada agradar. Als que hi viuen, als veïns, als visitants, als viatgers. Una part important dels balcons de ferro s’ha elaborat amb una voluntat explícita d’anar més enllà d’una balustrada llisa i de línies rectes. Està clar que la fesomia d’un edifici ofereix informació dels propietaris, actuals o antics. La seva condició social i el seu gust estètic.

Els habitatges són com astres amb dues cares. La interior (la geografia domèstica, la part de l’existència més arrecerada que podem compartir amb el carrer mitjançant les vidrieres) i l’exterior que és la façana.

Anem a pams: Quan? Qui? I Com?

Quan? D’ençà del segle XIX, i sobretot al XX, tot coincidint en els diferents moments d’expansió constructora. Qui? Manacor és terra de ferrers. De fet, l’historiador Sebastià Sansó ha localitzat nissagues de ferrers d’ençà del segle XVI (10 mestres ferrers l’any 1578, també 10 el 1685 i 21 el 1763). Hem de dir que el gremi englobava professionals que treballaven el metall, en les seves variants. El carrer de l’Estrella, era conegut com el carrer del Ferrer Nou, perquè allà hi havia Joan Rossinyol, d’una nissaga de ferrers que es remunta almenys al 1685.

En una guia comercial del 1890 apareixen un total de 14 tallers i en una altra del 1933 n’hi havia 7 (a nom de Joan Fullana, Nofre Gelabert, Bartomeu Oliver, Antoni Riera, Bernat Vadell i Antoni Vadell, Aquest darrer considerat una serralleria artística). També hi havia un magatzem de ferros de Miquel Riera Billoch.

Per respondre el “com” haurem de voltar pels carrers. En veurem de diferents tipologies. D’una banda els que combinen balustres entorsillats amb altres de llisos, creant composicions basades en la repetició al llarg de la balconada. D’altres amb formes circulars o semicirculars que es juxtaposen a les que estan disposades en vertical. Un dels dissenys més habituals dels forjats als balcons de Manacor és el que adopta un balustre en forma de vuit. En trobam bons exemples a sa Bassa, però en la major part dels carrers més antics. I finalment, també hi ha bons exemples de l’ús de balustres ondulants, vinclats intencionalment per a crear una sensació d’espai vibrant, en moviment. En la gran majoria el ferro més utilitzat és el pla o la platina que permet fer les formes corbes amb més facilitat. En tenim de modernistes, o de clara evolució dels models estètics del modernisme, i també en la línia del disseny de l’art déco, ja a partir dels anys 30 del segle XX.

Dels elements decoratius en destaquen tres: els reganyols (a Mallorca en deim reguinyols), els motius vegetals (es repeteix un mateix dibuix en forma de flor com a ornament recurrent) i també les estrelles (a sa Bassa n’hi ha un bon exemple). El reganyol és el ferro convertit en rínxol del cabell, que s’enrotlla com una voluta.

Balcons ben interessants els trobarem als carrers de Jaume II, a sa Bassa, al carrer d’en Muntaner, al passeig del Tren, o al carrer d’Artà. Fixeu-vos també amb el de can Secorrat, al carrer del pare Andreu Fernández, perquè deu ser la balustrada més llarga de Manacor.

El ferrer forja, però també uneix les peces. Fins a la invenció de la soldadora elèctrica, hi havia dues modalitats per lligar els ferros. Una, la més antiga era la d’escalfar els dos extrems de la barra i amartellar-los quan el ferro tot just començava a ser pastós. Així s’aconseguia fer la unió. Però als balcons de Manacor el més habitual és trobar les unions amb reblons. És un clau curt, amb cabota a un costat que s’introdueix en un forat que creua els dos ferros que volem unir. Aleshores amb el martell es forma una cabota, es rebla i ambdues peces queden estretes per la pressió del rebló.

Voltau, escrutau i pentinau els carrers, de dalt a a baix i viceversa. L’artesania del ferro dels carrers de Manacor bé s’ho val.

GALERIA

Back To Top
×Close search
Search