skip to Main Content
“A Les Primeres Emissions De Televisió De Manacor Aguantàvem L’antena Emissora Amb Les Mans”

“A les primeres emissions de Televisió de Manacor aguantàvem l’antena emissora amb les mans”

Mateu Llull (Manacor, 1951) va fer sempre de fuster. Però entre els anys 1987 i 1995 va ser l’ànima de Televisió de Manacor, una iniciativa pionera que no s’ha repetit.

Com va començar la història de TV Manacor?
Ho va encetar en Jaume Mesquida, el fotògraf, per petició del grup CDI-PSM. En aquell temps no hi havia mitjans. Una càmera era una cosa gairebé desconeguda, era l’any 1987. Un dia el vaig veure a l’autocrós de Son Perot i li vaig oferir col·laboració.

I començàreu aquell mateix any?
Sí. Ho fèiem amb un emissor manual. Pujàvem a la finca de davant Can Vinyes, amb una bateria, un vídeo i una antena i fèiem una emissió de devers una hora. Aguantàvem l’antena amb les mans, al principi. Després hi posàrem un poc de cinta per no haver-hi de ser tot el temps de l’emissió. El primer programa que emetérem va ser el Reconeixement de Mèrits de l’any 1987, a Josep Maria Llompart.

Amb quin esperit ho fèieu?
Era una cosa molt testimonial. Cobríem les festes locals, els esdeveniments… Ho fèiem gairebé sense editar, perquè no hi havia mitjans. A partir de l’any 1988 ens vàrem ajuntar amb altres televisions locals, com Alaró, que havia estat la primera, o Lloseta. I agafàrem un poc de coratge. Aquí Jaume Mesquida va dir que ja no ho podia dur.

Éreu legals?
Ocupàvem una freqüència i les freqüències són públiques. Ens notificaren una multa deu milions de pessetes però no l’haguérem de pagar. A més, muntàrem una federació de televisions locals, perquè amb la premsa forana no ens acabàrem d’entendre, tot i que nosaltres ens consideràvem premsa forana. Al director de Telecomunicacions li diguérem que si estorbàvem partíem, perquè sabíem que estàvem en una situació al·legal. Per això, Conde Pumpido va paralitzar totes les accions contra les televisions locals, perquè ho considerava una iniciativa ciutadana. Varen ser cinc o sis anys de glòria.

Com ho suràveu, econòmicament?
Jo la mantenia. Pagava les despeses. La poca publicitat que teníem eren més que res patrocinis. Les perles ens patrocinaven el bàsquet, la Banca March, les carreres de cavalls… Ho feien més per simpatia que per necessitat de fer publicitat.

Fins quan dura això?
Fins a l’any 1992. Aquí vàrem veure que hi havia l’amenaça de sortir una segona televisió. I decidírem expansionar-nos. Creàrem una societat anònima, Produccions Llevant SA, amb advocats, economistes… Emetíem dos dies per setmana, amb un programa esportiu els dilluns i un programa cultural, un informatiu i el programa d’Albert Sansó els dijous. A partir de la creació de Produccions Llevant SA, passàrem a emetre cada dia, i a més, també passàvem un rotatiu, que podíem editar en plena emissió.

Éreu molts?
Vàrem arribar a ser un col·lectiu d’unes quaranta persones. Era preciós. Ens cridaven de pertot per anar a cobrir els actes. Havíem agafat una entitat pròpia. A partir del 1994, però, començàrem a tenir problemes econòmics perquè l’única font d’ingressos que teníem era la publicitat privada, perquè, per la nostra situació al·legal, no en rebíem d’institucional. Aquí hi entraren Mateu Fal·lera de Publima i Rafel Muntaner, però jo ja me’n vaig anar. Produccions Llevant SA va guanyar el concurs de llicència que s’havia fet per Manacor, però l’antena era a Alfàbia i TV Manacor es veia per tot Mallorca. Finalment Cinto Farrús va comprar Produccions Llevant SA. El problema era sempre el tema econòmic. Produccions Llevant va tenir el mateix problema de manca de publicitat institucional.

Seria possible avui una aventura com aquella?
L’altre dia amb un parell encara en vàrem tornar a parlar. Seria més possible que mai. Però les coses han canviat molt. Avui la gent ja no s’asseu davant el televisor. La tele que miram avui ens arriba per internet. Avui, amb tres mòbils i un ordinador que et faci de taula de mescles, enregistres un debat. Un temps, per emetre un debat t’hi havies de posar el dia abans per ajuntar tots els cables… Bé, avui en dia si tornàs sortir un col·lectiu… el que jo vaig proposar a gent vinculada a l’Ajuntament era una televisió a la suïssa: l’Ajuntament posa els equips i els tècnics i qui fa la televisió és la gent del poble, que proposa espais i programes. Els recursos els aporta la televisió.

Una cosa ben complicada, això, en el Manacor dels anys vuitanta…
I tant! Pensa que nosaltres sortíem amb la càmera i un micro i la gent ens fugia. Els primers anys de la tele no hi sortia mai cap testimoni. Vàrem fer una feina d’acostar un mitjà nou a la gent i d’això n’estic molt satisfet. A més, va anar bé perquè fèrem una sèrie de cursets d’imatge i so i hi va venir gent. Arribàrem a ser quaranta persones voluntàries… i es va espenyar aquella il·lusió quan veies que ho havies de pagar tot. Però aquells anys bons érem pertot, i la gent ens renyava si no havíem anat a la seva festa. Qualcun ens deia: “No heu vengut!”. I li responíem: “Si ens posàssiu un poc de publicitat, podríem anar pertot…”. “Però si jo n’he posada, de publicitat, a la premsa local”. La gent es pensava que nosalters érem una entitat superior que no necessitava ajuda i anava per ella tota sola.

L’Ajuntament podria posar en marxa una televisió local, idò?
L’Ajuntament, si no han canviat les coses, té una freqüència concedida, però potser no ho sap. També tenguérem l’experiència de la ràdio, però hi havia massa lulea al local, amb les entrevistes que dúiem i els veïnats donaren queixa. De totes maneres, la ràio és un mitjà completament diferent. La gent de ràdio no és gent de tele. La tele és una presència que has de tenir molt de coratge. La gent et reconeix i, si dius res fora de to, t’apunta amb el dit pel carrer. Bé, en una paraula, rescatar allò com va ser aquell temps avui no ho faria. Però sí d’una altra manera. Avui tot és molt més fàcil i molt més barat.

Però tendria prou incidència una televisió local dins el maremàgnum d’imatge i informació on vivim avui?
No ho sé. El que hauria de predominar és la proximitat, com férem llavors. Jo feia de corresponsal free-lance de TVE-Balears. Sebastià Verd va veure que en lloc de lluitar contra les televisions locals les havia d’aprofitar. El truc està en la proximitat, perquè acostàvem a la gent el que no havien pogut anar a veure. També donàvem els plens en directe, i això va ser una bomba. Un dia el batle va ajuntar la premsa per demanar si nosaltres molestàvem. Més d’un va contestar: “No ens molesta, al contrari, de vegades ho tornam mirar per repassar si la nostra crònica és correcta”. I avui en dia també es podrien pegar copets d’aquests. Acostar coses que valguin la pena. S’ha perdut molt allò local. IB3 no mostra la visió que tenim els manacorins de Manacor, perquè la fan des de Palma. Pot sonar un poc egoista, però hem de comprendre que la nostra manera de veure les coses és valuosa, ens hem d’apoderar una altra vegada i fer el que ens interessa.

Back To Top
×Close search
Search