skip to Main Content
Alcoi, La Desconeguda

Alcoi, la desconeguda

«car si Penacadell se perdia, lo port de Cocentaina se perdria, que no gosaria hom anar a Cocentaina, ni a Alcoi, ni a les partides de Sexona, ni a Alacant.» Jaume I. Llibre dels Feits.

Una joia del nostre país esquarterat són les capitals de comarca. Hi descobrim autèntics tresors de la nostra història. M’hi feia pensar la mort recent de l’escriptora Isabel-Clara Simó. Aquesta periodista i escriptora, feminista i patriota, era d’Alcoi. Com també ho eren Ovidi Montllor i Camil Blanes Cortès, més conegut com Camilo Sesto, autor d’una cançó en català dedicada a la seva ciutat natal. També és d’Alcoi na Sol Picó, com ho era el famós milicià retratat per Robert Capa al front de Cerro Muriano durant la guerra d’Espanya, Frederic Borrell, tot i que n’hi ha que també asseguren que la foto fou un muntatge fet en una altra localització. Però això darrer indignaria en Mario Brotons Jordà, autoproclamat milicià més jove de la guerra d’Espanya. Amb 14 anys complits s’allistà a la Columna Alcoiana que anà al front de Còrdova, i també a Terol. Ell en el seu totxo, Retazos de una época de inquietudes, publicat el 1995, descobrí que el milicià retratat per Capa era el seu company Frederic Borrell.
Però què passa a Alcoi? La capital de l’Alcoià fou un nucli anarquista primerenc, i el 1873 seria la seu de la Comissió de Correspondència i Estadística, òrgan federal dels bakuninistes de l’Estat espanyol. Durant el mes de juliol d’aquell mateix any, les reivindicacions obreres toparen amb el rebuig de la patronal. Es desfermà una vaga amb manifestació davant l’Ajuntament. Hi hagué trets per part de les forces policials i dels obrers. El batlle fou assassinat pels manifestants, així com altres persones considerades enemigues de la classe obrera. Durant setmanes la ciutat i comarca conegueren una paradoxal dictadura anarquista, coneguda com la Revolta del Petroli. L’arribada de tropes i forces de la guàrdia civil comportà la detenció de més de mig milenar d’obrers.
Amb la sublevació feixista de juliol del 1936, Alcoi recuperà les seves arrels anarquistes. Els obrers i militants dels partits d’esquerra prengueren el control de la ciutat. Durant la guerra s’enderrocaren, per ordre de les autoritats locals, l’església de Santa Maria i el convent de Sant Agustí així com el de Sant Maure i Sant Francesc. Potser per indicar que s’havia acabat tota una època, qualcú assassinà el cronista oficial de la ciutat, mossèn Remigi Vicedo Sanfelipe, historiador i teòleg, fill d’un obrer d’una fàbrica de paper i col·laborador entusiasta del diccionari d’Antoni M. Alcover. El seu cos fou trobat prop de Benillup a la primeria del 1937.
A Alcoi trobareu molts d’edificis modernistes, i també la recuperació d’alguna part del patrimoni industrial, importantíssim, de la ciutat. Els alcoians foren els reis del paper de fumar, gairebé totes les marques procedien d’allà – he dit gairebé perquè a Mallorca els fabricants Roca també n’elaboraven i era de molt bona qualitat – i corre la brama que les olives farcides foren inventades per qualque alcoià o alcoiana. El cert és que la majoria d’olives farcides que hi ha al mercat encara en procedeixen.
Hi ha valencians que asseguren que ells no són catalans, també conec una bona tracalada de mallorquins que pensen el mateix. Curiosament celebren els moros i cristians, la festa més important de la ciutat, per Sant Jordi, patró de Catalunya, tot commemorant la derrota patida pels musulmans a mans dels catalans de Jaume I.
Si voleu tastar pericana, olleta, bajoques farcides, mareta, mandonguilles d’aladroc o pelaïlles no us queda altre remei que partir cap a Alcoi. Segur que hi voldreu tornar.

Sebastià Vidal-Joan (sebastiadaurat@yandex.com)

Back To Top
×Close search
Search