skip to Main Content
“Amo A España”

“Amo a España”

La declaració de Junqueras “yo amo a España” en la seva expressió més ingènua i directa fou motiu de befa per part d’alguns mitjans espanyols: acompanyat de l’insult de considerar-la una afirmació desesperada per a commoure als jutges (cosa falsa atès que dites paraules tenen antecedents antics en l’historial de Junqueras). A La Sexta (que juga a esser imparcial, ornamentava aqueixes imatges dins un context de ridícules músiques). Amb molta més dignitat i claredat ho mostren altres mitjans espanyols com ara “Publico.es” i “eldiario.es” (encara queden mitjans dignes a Espanya). Crec que molt encertada és l’afirmació de Manuel Jabois (Cadena Ser): “Es la declaración de amor de un extranjero… un extranjero (…) lo primero que dice es “Yo amo a España”. Ni el mas facha te dice “amo a España”, te dirá “Viva España”. Fins aquí perfectament d’acord, però després continua dient: “Hubiera quedado más claro si Junqueras dice ‘amo España, la siesta, sus tapas y sus toros’, pero hubiera sido delatarse…”

Podent reflectir en mi el que volia dir Junqueres, crec que són errades aqueixes darreres paraules de Jabois, perquè els catalanistes tenim un coneixement que va molt més enllà d’aquests folklorismes (els nostres coneixements culturals d’Espanya sí que no obeeixen als d’un estranger mitjà). I és més bé a l’inrevés, en l’antipatia envers aqueixa imatge folklòrica els catalanistes separatistes coincidim amb aquells espanyolistes amb un mínim de cultura i d’autoestima nacional, atès que creiem no respon al valor cultural d’Espanya.

Separatista estimador de la cultura espanyola

La meva tradició política familiar és la d’una dreta espanyolista, catòlica y monàrquica: no obstant el monarquisme i l’espanyolisme familiar no estava teixit d’una trama argumentada segons uns interessos col·lectius de classe, ni tan sols quedava revestit de la sentimental adhesió pròpia de tot patriotisme. Simplement consistia en l’obediència a un dogma que no es pot qüestionar perquè la seva autoritat no està al seu abast, com qui obeeix una norma que no és capaç de viure, en la línea de l’espanyolisme dèbil de molts mallorquins. Debilitat de la qual, personalment, m’enorgullesc.

El meu coneixement, i per tant, estimació de la cultura espanyola no me vingué de cap pre-rogativa heretada i assimilada a un “pack ideològic” familiar ni estatal, ni motivada per sentimentalitats nacionalistes, sinó producte de la meva natural curiositat cultural i geogràfica ja congriada en una infància àvida de llibres i de informació que no tenia a mà. El fet de ser ciutadà espanyol facilitava les coses: el coneixement obligat (i en part agraït) de la llengua castellana, els reportatges culturals, geogràfics i etnogràfics de TVE, la major facilitat d’accés a una bibliografia sobre autors i temes espanyols, les assignatures escolars de història i de literatura facilitaven, òbviament, la cosa. Aqueix afecte, orfe de ideologia, ha fet que la cultura espanyola fos viscuda no com quelcom de preferent sinó com una simple continuïtat amb la resta de la cultura europea, contextualitzant-la dins ella.

No intent elevar el meu cas de coherència cultural i ètica a un nivell de gran categoria moral i cívica de la qual jo en sigui paladí, en absolut: aquestes conviccions junquerianes són molt més comuns dins el catalanisme separatista del que l’espanyolisme vol fer creure (potser per això, en sentir declaracions d’aquest tipus n’intenten fer befa). Això sí, jo no intent, com el bo de Junqueres, fer pedagogia: qui no vol entendre no entén.

Back To Top
×Close search
Search