skip to Main Content

Antoni Pizà, escriure sobre música

Ja fa cinc anys que Antoni Pizà col·labora amb l’IES Mossèn Alcover impartint un microtaller de crítica musical als alumnes d’Anàlisis I del Batxillerat d’Arts Escèniques i Música.  Sempre de manera generosa, Toni aprofita les seves breus estades a Mallorca per compartir coneixements i experiències amb joves que, sobretot, estimen l’art i la música i volen seguir estudis superiors en aquests camps.

Ell mateix va decidir anar als EUA just després d’acabar els estudis de piano a València.  Ell conta que “sempre vaig tenir la idea que hi tocava haver uns estudis sobre música de la mateixa manera que els que hi ha sobre Història de l’Art”.  En aquells moments, a  l’Espanya de transició democràtica, no hi havia uns estudis de categoria universitària sobre el que avui coneixem com a Musicologia. Quan li demanam que és el que ha canviat a l’Espanya que ell deixà, no dubte en afirmar que “han canviat els estudis de música, i molt.  Era impensable en aquell moment que es pogués fer una classe com aquesta dins un batxillerat.  I això marca un avenç clar.  La música als instituts és un fet”.

(Ara, hauríem d’afegir que el conseller Martí March hauria de prendre nota, d’això.  De com un intel·lectual de primera fila, nascut a Mallorca, veu la diferència. Però sembla més aviat que les seves preocupacions rauen en altres camps, de més “volada”. Sembla que és més divertit escapçar hores de les assignatures de sempre, amb l’excusa de que totes les altres no funcionen).

Toni Pizà començà així una etapa a Denver, per després continuar a Nova York on ara és professor a la City University of New York. Però és sobretot la seva passió i traça per escriure sobre música el que l’ha portat a ser protagonista aquí.  Autor de llibres de caire més erudit i  investigador com els publicats sobre els músics  Francesc Guerau, Alan Lomax, Antoni Lliteres o J.B. Sancho; Pizà destaca pels seus articles sobre música, la majoria d’ells publicats al suplement Bellver del Diario de Mallorca. I és aquí on Toni mostra el seu caire més innovador: crítiques sobre música que són entenedores, amenes,  erudites;  però també per a lectors que no tenen el perquè saber molt de música. Les referències creuades amb el món de la literatura, cinema, arts plàstiques i tota la cultura que es pot xuclar de la sempre fascinant Nova York són ara la tendència en els seus darrers escrits.

I així nasqueren els seus llibres més llegits: El doble silenci (Reflexions sobre música i músics) i La dansa del arquitecte, reculls dels articles publicats en premsa.  Nits Simfòniques recull les notes als programes de l’Orquestra Ciutat de Palma, i En la república del ruido. Crónicas musicales desde Nueva York un recull d’articles en castellà.  Perquè Toni escriu, indistintament, en català, castellà i anglès.  En un estil cuidat, clar, irònic i estimulant. Un estil molt personal que, fins i tot dins el panorama musical nacional, ha renovat la manera de fer crítica musical.

Si un demana la seva opinió, precisament, sobre la situació de les nostres orquestres i producció musical durant aquesta crisi i en ple canvi de govern, ell diu que “el que no pot ser és que la gestió cultural depengui de càrrecs anomenats pels partits polític de torn.  Els gestors culturals, musicals, han de ser professionals formats i solvents. No podem esperar cada vegada a veure a qui es col·loca, moltes vegades sense cap experiència.”

Els alumnes prengueren bona nota dels seus consells: autoprovocar-se una pluja d’idees, estructurar el cos de la crítica tenint en compte que el material més interessant ha d’anar al principi i despertar la curiositat del lector; títols que “enganxin”, començar per conclusions i fer la introducció al final (malgrat que sembli inversemblant), pensar en els diferents nivells de lectors…

I s’ha de afegir que, com ell demostra en cada un dels seus textos, escriure sobre el que més estimes és apassionant.

 

Back To Top
×Close search
Search