skip to Main Content

Antoni Tugores: “La mort de les infermeres va dividir molt l’opinió de la gent addicta al règim”

[pullquote] Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit.
[/pullquote]Ningú és coneixedor dels desastres que va viure Manacor durant la guerra civil com ho és Antoni Tugores. L’investigador manacorí, després d’anys de feina, treu a la llum ara Moriren dues vegades, la història en forma de llibre de les cinc infermeres que no reberen l’ordre de reembarcament del capità Bayo i que foren afusellades aquell mateix estiu a Manacor, després de ser torturades i vexades.

Quina és la gènesi d’aquest llibre?
Des que vaig començar en temes de guerra civil sempre em va cridar molt l’atenció el cas de les infermeres. A partir d’aleshores vaig anar guardant tot el que trobava. El diari, articles referits a les infermeres. En definitiva, tota la informació que hi feia referència. En els llibres anteriors sempre n’he parlat, però no podia entrar en massa detalls. Tot canvia quan l’any 2003 ve per primera vegada a Mallorca Carlos Buxadé, fill d’un germà de Daría i Mercedes Buxadé. Carlos vengué a Mallorca amb un viatge de la tercera edat. Estaven a Santa Ponça. Tenia curiositat per venir a Manacor. Hi vengueren amb un taxi i demanà informació a la biblioteca, allà un jove els digué que les seves ties estaven enterrades a Son Coletes. Se n’hi va i s’hi fa una foto amb la seva dona… A partir d’aquí, torna el 2004 torna i altres anys. Hi entram en contacte tant en Tomeu Ferrer com jo. Ferrer dedica un capítol prou extens a Daría i Mercedes a Vint dies de guerra. De les cinc infermeres sabem els noms complets de Daría i Mercedes. I parcialment els de Maria García i Tere. Però no sabem res del nom de l’autora del diari. Començàrem amb en Tomeu Ferrer una recerca de més dades, però sempre arribàvem a un punt sense sortida. Carles, el nebot de Daría i Mercedes, ens va subministrant material (fotos, correspondència, que li va subministrant un cosí des de Mèxic). Aquesta correspondència, ja mort en Tomeu Ferrer, la continuàrem mantenint. De qualque manera, Carles confia que jo pugui escriure la història de les seves ties, que és indestriable de la història de les cinc infermeres.

Què aporta de nou la publicació d’aquest llibre?
És una recopilació de tot el que ha estat humanament possible d’arreplegar en aquests moments (articles, cartes), intentant investigar petits (o no tan petits) aspectes com on moriren, qui ordenà matar-les, on passaren les darreres hores, on les trobaren. Tancar tot això m’ha obligat a fer reflexions, a cercar nous contactes. Al llibre hi ha tota una introducció de tipus històric per contextualitzar aquells fets, que no queien de l’aire del cel. També hi he inclòs un extracte del diari. Qui és de la foto l’autora del diari. Per primera vegada descobrim la foto de la Graduada amb nitidesa, on podem destriar clarament les cares de les cinc infermeres. És una foto d’un centímetre per un centímetre i mig, que hem pogut ampliar perquè es destriï bé les cares.

Però ben poca cosa continuam sabent de les altres tres infermeres…
El llibre serveix per recapitular tots els esforços que hem fet per saber-ne més clarícies. Sabem qui era de la foto l’autora del diari, i també qui va donar les ordres de matar-les…

I qui va ser?
El Conde Rossi. A poc a poc, com et deia, hem anat omplint aquests buits. Pensa, però, que jo ja vaig anar quan publicàrem Víctimes invisibles als Matins de TV3, amb l’interès de fer una crida perquè qualcú la sentís i poguéssim arribar a saber el nom o el contacte d’algú relacionat amb les altres tres infermeres. No hi hagué sort. Vaig poder comprovar que l’expedició de Bayo és un tema molt desconegut a Catalunya. L’obra de Jaume Miró hi ha ajudat molt. Ell també ha fet una crida a través de TV3 i no hi ha hagut ni una sola comunicació. També enviàrem una carta als arxivers i bibliotecaris de Catalunya, i hi ha hagut molt poques respostes, i amb molt poca informació, sempre referida a casos aliens als de les cinc infermeres, com ara un grup de manresans que sabem que eren a l’expedició de Bayo i que no tornaren. En definitiva, es tracta d’un anecdotari de tots aquests esforços, de pistes que hem seguit i que ens semblaven bones i defintivies i que al final no han estat la pista vàlida.

Has parlat del diari…
Sí, una de les cinc infermeres escriu un diari, del qual se’n fan tres còpies. Una d’aquestes còpies estava en mans de Ferrari Billoch, autor de Mallorca contra los rojos, i que fou empresonat pel seu passat maçó. Quan l’Arriba vol publicar el diari és Bàrbara Ferrari qui els cedeix la còpia. Hem cercat l’original per capitania, als arxius de guerra civil. En el llibre també cont tota aquesta peripècia. Fins a on hem arribat en cada línia d’investigació. Al marge d’això publicam cartes d’aquestes dues germanes. De les dues germanes he intentat reconstruir tota la història familiar des dels seus padrins. Neixen a Mèxic com tots els seus germans. Carles és el fil conductor de tot el llibre, i ho és en forma de relació epistolar. Incorpor un estudi psicològic de les dues germanes a partir de les cartes que escriuen, elaborat per la psicòloga de la UIB Esperança Bosch, que també en fa una anàlisi grafològica. Surten molts de petits detalls, reconstruïm el seu trajecte per dins sa Coma, la seva arribada a la casa de la Torre Nova. He pogut parlar amb la senyora propietària d’aquesta possessió, l’escriptora Ana de Sagrera, de 98 anys, que m’explicà detalls com ara on era la sala dels ferits, on hi havia els metges, la farmaciola… són detalls que humanitzen molt la història. Ana de Sagrera és l’autora de La Reina Mercedes, una novel·la que posteriorment va servir de guió per a la pel·lícula ¿Dónde vas Alfonso XII?

Per què vénen? Eren antifeixistes, idealistes, comunistes?
Ni elles ni la família se significaren mai políticament. Barcelona en aquells moments bull i és antifeixista totalment. Elles eren dues joves molt idealistes, com ho és l’autora del diari. I s’apunten a l’expedició per ajudar la Creu Roja. Elles no són infermeres, seran auxiliars. No actuen d’infermeres, mai van al front, però fan les feines que els comanen, feines de cuina, feines logístiques “pròpies” de dones. Fins que pel diari sabem que “a la fi ens han donat el lloc que volíem, ens han enviat a la Torre Nova”. Al llibre també hi afegesc un resum bastant rigorós del que publiquen els diaris nacionals d’aquells dies, per poder reconstruir fidelment aquella història.

Sempre parlam de les dones com a víctimes invisibles de la guerra. En aquest cas, però, les cinc infermeres, pel fet de ser dones, han restat en l’imaginari col·lectiu manacorí molt més que aquells homes anònims que hi moriren…
Sí. La seva mort va impactar molt i va dividir molt l’opinió de la gent addicta al règim, hi havia molta de gent que estava absolutament en contra que les matassin d’aquella manera, que les matassin. En moriren d’altres, de dones. Però en el cas de les cinc infermeres, el desembarcament ja havia acabat. Ells mateixos es demanen “què en feim”. El Conde Rossi diu que ho consultarà amb el coixí i l’endemà ordena que les matin. Fins i tot hi ha la intervenció del caputxí pare Atanasi, que ve a confessar-les i després d’haver estat amb elles suplica que no les patin, perquè comprèn que aquelles persones són innocents. Però això a Rossi no li va importar gaire.

Miquel Alenyà també en parla en un llibre on reprodueix el diari. Tanmateix, ell anomena més víctimes de la Creu Roja…
Sí, hi ha tres persones, infermeres, que moren dia 17 d’agost, possiblement a Porto Cristo el primer o segon dia de guerra. Són morts anònimes, molt diferents de les cinc infermeres. Aquestes les mantenim dins la retina gràcies a la foto que publica Ferrari Billoch a Mallorca contra los rojos, que surt el mateix 1936, prologat pel Conde Rossi. Sempre he pensat que qui va fer la foto a les infermeres va ser el mateix Ferrari Billoch.

Quines preguntes queden sense respondre?
Ens falten els noms de les altres tres infermeres, sí, però fa sis anys estàvem molt més endarrerits que no ara en la investigació. Hem de trobar més material. No tenim tot el que hauríem volgut, però sí que feim una recopilació de tot el que hem trobat escrit sobre elles. I tot això ampliat amb els documents i fotografies rebuts des de Mèxic, Anglaterra i Irlanda.

És viu Carles Buxadé?
Sí, va néixer el 1934 i la seva filla serà a la presentació. És important també el paper del cosí que Carles té a Mèxic, atès que ell no tenia cap tipus de material, ja que era molt petit quan moriren les seves ties. Carles havia estat a Mallorca fent el servei militar, però desconeixent absolutament que hi poguessin ser les restes de les seves ties. El seu cosí, Joan Serra Buxadé, tenia tretze anys quan moriren. Sa mare era l’única germana femella de Daría i Mercedes, i els republicans li maten l’home. Ella, com que és mexicana, se’n torna a Mèxic i se n’ho du tot: cartes, fotos… Hem tengut accés als quadres que pintava Daría, sabem on és el piano que tocava… en una casa particular de Son Servera.

Quina és la conclusió a què arribes?
Ferrari Billoch, a Mallorca contra los rojos, escriu: “En esta lucha, los dirigentes marxistas han procurado especialmente satisfacer los apetitos inconfesables de sus hordas. Entre los rojos desembarcados figuraban más de cuatrocientas mujeres, todas con el brazalete que debía ser garantía de una sagrada función. Sin embargo, lo mismo combatían en el frente, fusil en mano, que andaban brindando sonrisas a retaguardia. He aquí a cinco prisioneras en una Escuela Graduada de Manacor”. Amb el llibre he pretès treure-les de l’oblit i, sobretot, alliberar-les d’aquesta infàmia que es va estendre sobre elles. Amb el llibre queda demostrat que eren incapaces per ser definides com a “dones fàcils”. Eren dones molt innocents, i això es veu llegint les seves cartes. No és just que la història les recordi pel que no eren. Em sembla injust que una persona passi pel que no és. En aquest sentit s’aconsegueix. Hi ha moltes de coses que demostren que això ja ha entrat dins una dinàmica diferent. Estan sortint de l’oblit i això ajudarà. A més, el llibre ha de servir com a punt de partida d’altra gent que vulgui ampliar investigacions.

Pel que fa a les altres tres infermeres, creus que serà possible trobar-ne alguna pista, a partir del llibre?
Som molt escèptic, els familiars de les germanes Buxadé ja estan localitzats. Gràcies a l’obra de teatre han conegut per primera vegada segons quines coses que no havien sentit. Hi ha molts d’anys de franquisme que va imposar silenci i vergonya i tot junt ha fet que moltes històries hagin quedat en l’oblit. Escarrufa la forma com es propaga la vilesa d’acusar-les de prostitutes, ja des del primer dia. Bartomeu Mestre reprodueix una conversa en un llibre seu on algú diu que ve de fer “la revisió d’unes dones a Manacor, i resulta que n’hi havia que eren verges”… Serà un llibre que ens permetrà acostar a una història que potser molts desconeixien tant aquí com al Principat.

Quines presentacions teniu previstes?
La de Manacor, que serà el pròxim 2 de març. I també les de Palma, Granollers i Barcelona. En tenir la versió castellana a punt també se’n farà una presentació a Madrid.

Back To Top
×Close search
Search