skip to Main Content

Antònia Fullana, una dona que no veié complert el desig de trobar son pare

Per Antoni Tugores

Dijous passat, dia 14 de juny, va morir a Manacor Antònia Fullana Morey, als 90 anys. La notícia potser hagués passat més desapercebuda si no es donassin dues circumstàncies: era vídua de Joan Galmés Cuixa, conegut dins els àmbits esportius i de memòria històrica i perquè era l’única filla que restava de Joan Fullana Ramis, regidor republicà del 1931 a 1936.

Joan Fullana, el seu pare, havia nascut el 1895, fill de Joan i Catalina. Era ebenista; el seu taller estava –i està, encara– a la illeta existent davant la parròquia de sant Josep, a l’avinguda del Tren. La seva era una família benestant. Es va casar amb Antònia Morey Mesquida amb la que tengueren quatre fills: Joan, Catalina, Antoni i Antònia.

A les eleccions de 12 d’abril de 1931 fou el candidat més votat del Partit Republicà Federal. Atès que les eleccions s’hagueren de repetir el 31 de maig per decret del ministre de Governació Miquel Maura, ja que les del 12 d’abril havien estat denunciades a onze municipis de Mallorca per irregularitats i fraus, el Partit Republicà Federal obtingué a Manacor la majoria absoluta amb escreix. Joan Fullana va ser el candidat més votat al tercer districte (343 vots), on s’hi presentava també el socialista Mateu Soler Salas Molinet (121) i el verguista Gabriel Ferrer (26). Degut a la llei de majories i minories que regia aleshores, els tres candidats entraren a la Sala, quan amb la llei d’Hont actual, del total de vint regidors, denou haguessin estat pels federals i un pels socialistes, tan aclaparadora havia estat la victòria.

Joan Fullana de sa Viuda va entrar a la Sala juntament amb un grup de republicans moderats, tots ells de famílies benestants –la majoria eren comerciants, industrials o pagesos acomodats– malgrat tota la propaganda franquista que convertia en comunista tota dissidència, i va ser nomenat delegat d’Hisenda, a més de fer part de les comissions de Beneficència i Cementeri, i de la d’Instrucció Pública.

Una de les primeres propostes de Joan Fullana va ser de caire humanitari i s’aprovà per unanimitat: proveir d’una caixa de fusta i una tomba digna els hospicians que es morien i la gent pobre. Fins aleshores eren enterrats embolcallats amb un llençol i tirats dins un clot de terra al cementeri vell.

El 27 d’octubre de 1931 feu una altra proposta: eliminar la creu exterior que hi havia al cementeri, a l’encreuament del camí de Son Carrió i Porto Cristo, fent constar que no tenia cap mena de ràbia a un símbol tan important, però era també important complir la llei laica que així ho encomanava. Una setmana després, comunicà que la creu havia estat dipositada dins el cementeri “amb el degut respecte”.

Els dos punts més importants del programa electoral dels republicans federals era, per una part la creació de noves escoles (si més no sis se n’havien obertes a Manacor el 1931 i l’escola Graduada, a punt d’obrir, s’inauguraria el 14 d’abril de 1932 amb quatre mòduls més) i l’eliminació dels arbitris (imposts indirectes que gravaven tots els béns de consum i que, per tant, afectaven els que menys tenien i necessitaven comprar-ho tot) substituint-los pel Repartiment d’Utilitats, un sistema molt semblant a l’actual, segons el qual havien de pagar més els que tenien més ingressos i patrimoni.

El consistori decidí que els arbitris es deixarien de cobrar des del primer de gener de 1932, però la normativa en vigor no permetia posar en marxa les Utilitats si no estaven aprovats els pressupostos de 1932. I encara no hi estaven. Per si de cas, els republicans federals decidiren no posar al cobro el primer trimestre del 32, mentre la superioritat no es definís sobre la legalitat o no, ja que hi havia interpretacions per a tots els gusts. Tota la maquinària de la dreta més reaccionària, amb el suport dels nous rics (alguns amos, nous propietaris de les possessions del terme, que abans de tomar la República havien arruïnat els senyors) i alguna gent experta en lleis posà, una rere l’altra, traves legals, per tal de paralitzar i ofegar econòmicament l’ajuntament. I arribà la torrentada del 5 d’octubre de 1932: ponts, camins i béns urbans quedaren malmesos i l’ajuntament, necessitat de liquidesa per pagar els jornals per a la reconstrucció, decidí tirar endavant i posar al cobro el primer trimestre de les Utilitats de 1932. Moralment, deien ingènuament, qui ens ho podrà retreure?

El canvi del govern estatal republicà després de les eleccions de novembre de 1933, guanyades per la CEDA i el Partit Republicà Radical de Lerroux, acabà amb els canvis, reformes i renovació del primer bienni. Però a Manacor l’equip de govern continuava amb el mateix rumb, fins que els poders fàctics, amb l’ajuda d’un jutge (això sona a actual) acabà per processar i inhabilitar els regidors republicans el 2 de març de 1935 per exaccions il·legals i malversació de fons, convertint en delicte greu una simple errada administrativa emparada en la necessitat del moment i en el sentit comú. Fullana i tot l’equip republicà hagué d’abandonar la Sala, on no hi tornà fins el 23 de març de 1936, quan l’Audiència va absoldre els tretze regidors republicans (un s’havia passat als lerrouxistes que el gratificaren amb la batlia) ja que l’acusació no es va presentar a l’Audiència. La dreta rància havia fet tot i més per impedir que es presentàs i tornàs guanyar l’equip republicà a les municipals previstes per el mes d’abril del 1936, que no s’arribaren a celebrar degut a la inestabilitat del país.
El dia que les tropes del capità Vilanova entrà a Manacor per esclafar la resistència al cop d’estat, el 21 de juliol, Joan Fullana va ser empresonat i dut a Palma, després de la seva exhibició a Sa Bassa. El seu futur gendre Joan Galmés, un nin aleshores, recordava sovint amb emoció i la veu tremolosa haver presenciat aquell moment. Fullana havia estat sempre un home respectat per la seva rectitud, moderació i bonhomia, virtuts que no el lliuraren de la mort quan alguns passaren comptes amb els que durant la República s’havien significat en favor de la Llibertat, la Igualtat i la Justícia en un món on el que importava és que tot rodolàs com ho havia fet sempre, amb rics i pobres, amos i jornalers de misèria, senyors i vassalls.
Digueren a la família que havia mort el 18 d’agost a Son Coletes. Per això n’Antònia hi duia adesiara, de manera furtiva, botant un mur de paret seca no gaire alt, un ram de flors, abans que aquell escorxador humà del 36 es convertís en el cementeri actual de Manacor.

L’acta de defunció del Registre Civil assegura que desaparegué la segona quinzena d’agost. No és cert: els llibres de les presons de Palma –la de Bellver, en concret– i la paperassa del Tribunal d’Ordre Públic ens demostren que va estar pres a Palma fins el dia 4 de novembre, dia que fou posat “en llibertat”, eufemisme que amaga l’assassinat. No es sap on reposa el seu cos. Pot ser a Porreres, per qüestió de proximitat, si és que arribà viu a les costes de Xorrigo. Qui sap si a va anar a parar a Palma o a Manacor. La família no tengué mai el consol de saber-ho, encara que encertava quan any rere any li retia homenatge a Son Coletes. Al cap i a la fi, tants d’anys després, Joan Fullana i els seus companys només són ja un símbol, com ho són les flors que es dipositen vora la fossa comuna.

Em qued amb l’exemple de Joan Fullana i el de la seva filla Antònia, per qui sentia una especial admiració: per la seva fidelitat fins al darrer minut a la memòria del seu pare i per la total absència de rancúnia ni desitjos de venjança en les seves paraules. Uns sentiments que contrasten amb els que demanen sang a diari per crims del passat, encara que hagin demanat perdó, sempre que no siguin de la guerra civil. No és el mateix, diuen.

Antònia mai no va perdre del tot l’esperança de trobar les despulles del seu pare. Havia aportat el seu ADN per si algun dia es poguessin identificar. Tant de bo que prest puguin descansar, plegades amb les de n’Antònia, la filla que va perdre el seu pare als vuit anys i que mai no tengué dret a plorar-lo.

Back To Top
×Close search
Search