skip to Main Content

Nosaltres. Apunts al natural de la FIET 2017.

Eva Cerdà

Diumenge. Agafam manta i bolic per plantar-nos a Vilafranca, on un any més Sa Xerxa organitza la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les illes Balears (FIET). Nosaltres som fidels seguidors de la FIET, però enguany, la realitat ens demana més que mai cultura. Volem escapar del present? No. Volem viure el somni.

Començam submergint-nos amb Deaguaybarro, de la companyia Quasar que ens posa davant la blancor del no-res per modelar la creació. Amb poques paraules, però precises, i molta tendresa assistim al naixement de la Terra, del cel i de la mar, i del jo. El missatge és clar. En un escenari en blanc, la grandesa de l’individu es manifesta amb tota la força de qui és capaç de modelar i de modelar-se.

Contagiats per la curiositat dels infants que, instintivament, s’han apropat als ninots de fang en el precís moment en què l’actriu els ha fet traspassar la línia imaginària que separa l’escenari del públic, o que s’han alegrat davant la pluja, o que…, som més receptius a la reivindicació que explicita l’actriu: el dret a embrutar-se contra l’alerta constant del no toquis, no te taquis, no facis…

Alguns grans, que ja veníem bruts de casa, sortim amb les percepcions reiniciades, engrescats a afirmar-nos contra l’absurditat que aquests dies ens bombardeja l’enteniment i ens fa dir que “No”, que “Nosaltres no som d’eixe món” fins a positivar-lo en forma d’oxímoron: “Eixe món és nostre. Sí”.

Carregats d’il·lusió, per tant, sortim al carrer, desafiant més els núvols que la pluja, quan unes canonades ens tornen a la realitat; fa poca gràcia sentir trons, encara que siguin trons de riure, dels únics que volem tolerar. L’ensurt és breu, així que oloram la pólvora ja sentim la melodia dels Grallers de Manacor que acompanyen els actors dels Teatre Tot Terreny; espontanis, alegres, eixerits… Els seguim fins a la plaça Major, on poble i comediants prenen l’espai públic per donar vida al General Bum Bum. A la gràcia dels professionals, s’hi afegeix la dels voluntaris, i la dels no-voluntaris que empegueïts, tímids, seguim la funció una mica de reüll, no sigui cosa que ens convidin a sortir a rotle convertits en Catalineta, en Capità, en mare o en pare, en veïnades o vés a saber. I, com que ens hem aixecat revolucionaris, ens encanta saber-nos adoctrinats pel tituri-turero i, sobretot, per na Catalineta, la nina que enganya sa mare per escapar-se amb l’enamorat, la dona que respon al pare que no vol tornar a casa, perquè ha decidit quedar-se amb el seu estimat Capità.

Amb notes republicanes i quatre gotes de pluja, arribam al migdia. Ens falta companyia pels carrers, però ens sobra màgia als ulls.

Com que hi ha juguera, el temps s’escurça i aviat ens deixam transportar a Años luz de la companyia Luz, micro i punto.

La música en viu i en directe, omnipresent, embolcalla la sala de butaques del Teatre de Vilafranca. La responsable és una músic i artista que acompanyada d’un teclat, un xilofon i poca cosa més ocupa l’ambient i guia els titelles ara de carn i ossos, ara de llum i d’ombres. La melodia, el ritme, els silencis… afegeixen emocions a un relat complex. Per més que tengui un final feliç, Años luz és una història complicada, com elevada és la voluntat de transformar un món en blanc i negre en un món de colors. En certs moments, fins i tot, el relat fereix l’espectador. Per exemple, la imatge d’un ocell engabiat, símbol de la llibertat empresonada, resulta cruel per a alguns, a qui el símil ens fa massa mal ara que l’angoixa no ens cap dins el pit.

Baixa el teló. Els titelles han aconseguit pintar el món de colors. Nosaltres tornam a casa convençuts que res ni ningú pot contra la Bellesa. Per això, necessitam ara més que mai cultura per viure, per créixer, per pensar, per opinar, per diferir, per debatre i, sobretot, per alçar-nos contra tanta lletjor.

Back To Top
×Close search
Search