skip to Main Content
Aquesta Flor Sí Que En Fa, D’estiu

Aquesta flor sí que en fa, d’estiu

Foto: Núria Sánchez

Dos actors. Dos taburets. La mica de llum. La mica de so. I molta de màgia. No importaria descriure res pus per parlar d’Una flor no fa estiu, presentada com una versió lliure de la mítica i mitològica rondalla alcoveriana “La flor romanial” i a càrrec de Sebastià Adrover i Salvador Miralles.

Hi ha tantes coses per dir-ne, però. Per començar, la capacitat d’interpretació dels dos actors. Adrover i Miralles, Miralles i Adrover, no sols es posen en la carn de desenes de personatges de les rondalles, sinó que, dins un mateix diàleg s’intercanvien els papers més d’una vegada, sense que això afecti per a res la percepció de l’espectador, ans al contrari, el centra més encara en l’atenció a un devessell d’emocions, acudits, tendreses, anècdotes, passatges i alegries que el deixen embambat davant tanta energia interpretativa.

Una flor no fa estiu s’inicia amb una posada en escena més o menys convencional, tot seguint el fil narratiu de l’original alcoverià, però ben aviat ambdós actors ens endinsen en una tirallonga de referències més o menys explícites a rondalles conegudes de tothom com ara “L’amor de les tres taronges”, “Un festejador”, “En Joanet de sa Gerra”, “En Martí Tacó”, “Es Castell d’Iràs i No-Tornaràs”, “Sa Fia des Sol i de Sa Lluna”, i tantes d’altres que no reproduïm ara aquí per falta d’espai i de memòria. Tantes n’hi surten, a més, que a més d’un lletraferit rondaller qualcuna n’hi deu passar per malla.
La funció dura una horeta llarga, que es fa curta davant la màgia teatral que ens situa amb frenesia i ritme frenètic en espais, temps i personatges tan diversos com fàcilment reconeixibles. L’entrada i sortida de cadascuna de les referències rondalleres transita amb mestria per la narrativitat de la història, fins al punt que, tenint l’abisme de la confusió o l’allargament innecessari al costat dels peus, se salva sempre de caure-hi en el darrer moment.

Ningú pot desferrar els ulls de l’escena. Ningú pot, tampoc, destorbar les orelles d’altra cosa que no siguin els diàlegs enginyosos de gran riquesa lèxica i constructiva, amb esqueixos de modernitat que hi donen una gràcia necessària i pròxima alhora. Només petites llenegades lingüístiques de caire pronominal o preposicional taquen una dicció perfecta i un cabal lèxic que honora la memòria del canonge més nito de Santa Cirga.

El muntatge, per la seva senzillesa i la seva austeritat, és fàcilment transportable a entorns escolars on la feina que s’hi podria fer és ingent, tant pel que fa a model lingüístic, com també als elements narratius i a les rondalles que s’hi referencien i s’hi escenifiquen. També, per què no, una necessària reflexió sobre el final, que no destaparem aquí per no desbaratar qui tengui ocasió d’acudir a una nova funció d’aquesta delícia farcida de màgia teatral. Només per veure l’àliga volar, ho paga acudir a veure-la. Llarga vida escènica per a Una flor no fa estiu.

Back To Top
×Close search
Search