skip to Main Content

“Aquí, en governar l’esquerra, pareix que ho fa amb por”

[pullquote] Antoni Miró (Manacor, 1958) és el director general de la Unitat Pedagògica de Carapegaguà de la Universitat Catòlica a Paraguai. De la situació d’aquest petit país sud-americà i de la política del món en parlam en aquesta entrevista.
[/pullquote]

Com estau ara mateix al Paraguai?
Som al final d’un govern radicalment neoliberal presidit per un presumpte narcotraficant, que és el president de la república, un senyor que té dues fàbriques de tabac que produeixen una quantitat de tabac impossible d’assumir al país. D’aquí surt el contraban, la fórmula que presumptament fa servir per blanquejar els doblers procedents del tràfic de droga de Colòmbia. Paraguai és un narcopaís i això marca molt la política i tot el que passa. Hi ha assassinats, barbaritats que no existien abans. També s’ha produït una gran immigració cap a la ciutat, fet que genera pobresa immensa. Els darrers cinc anys hi ha hagut una involució brutal al país.

No hi ha oposició?
L’oposició ve imposada pel Partit Liberal, que sempre ha anat darrere el partit que governa actualment. L’esquerra està dividida en petits grups que no acaben de tenir força. Per això l’oposició no pot fer gairebé res. A l’abril hi ha eleccions i s’intentarà obtenir millor representació amb una coalició del partit liberal amb un sector de l’esquerra, per evitar que el president tenqui el poder absolut.

Però pel que contes no es preveu cap canvi substancial.
Governarà el Partit Colorado. El president actual, però, no es pot tornar a presentar com a president i de fet ha guanyat les eleccions internes del seu partit el seu principal adversari. Per tant, és de suposar que no es farà una política tan liberal com la que hem tengut fins ara.

És curiosa la recessió de les revolucions i governs progressistes a Sud-amèrica.
Sí. Es practica la política de “cops blans”, com el que hi hagué a Hondures, dirigit segurament per Estats Units. És com una espècie d’Operació Cóndor del segle XXI, un intent de tirar a baix tots els governs progressistes que s’havien aconseguit… de fet ara només quedarien el de Bolívia amb Evo Morales i el de Veneçuela amb Nicolás Maduro.

Resulta molt difícil seguir des d’Europa tot el que passa a Sud-amèrica, i especialment a països com Veneçuela, Bolívia, Equador o fins i tot Argentina i Brasil, havent de passar per filtres informatius tan poc objectius com els del grup Prisa.
He arribat a sentir que per insultar Pablo Iglesias li deien que era bolivarià, quan resulta que ser bolivarià és fantàstic. El desconeixement intencionalt de la realitat llatinoamericana és terrible. No diuen, per exemple, que els morts cremats recentment a Veneçuela eren chavistes, ni diuen tampoc qui els va matar. I no vull dir amb això que hi hagi morts bons ni dolents, sinó que mitjans com els espanyols o els francesos no transmeten el que es viu allà de forma correcta. Hi ha, simplement, un nou estil de fer política, en què l’important és el pobre, i no el ric. Han fet tot el que han pogut perquè no funcionàs, però funciona. I la gent ja ho veu ben clar. Europa vol que l’americà continuï sent un poble sotmès.

Amb quin objectiu?
El primer, el control militar, per poder controlar les matèries primeres i l’aigua. La conca més gran del món d’aigua es troba entre Brasil, Argentina, Bolívia i Paraguai. Per això ja ocupen llocs estratègics per poder controlar l’aigua. També hi ha el petroli, la soja…

L’ànsia tutelar dels Estats Units sobre Sud-amèrica ha crescut amb la presidència de Trump?
No té res a veure amb el govern que hi hagi. Els cops blans a Sud-amèrica es varen fer en temps d’Obama. Brasil i Argentina sí que han conegut l’arribada de Trump. Al Paraguai encara no el notam. Però el procés és el mateix: obrir les portes a totes les multinacionals, com ara Monsanto. L’ús d’agrotòxics ha comportat naixements d’infants amb malformacions, gent enverinada, animals que es moren… L’endemà del cop d’estat a Lugo obriren les portes a tot: transgènics, agrotòxics, soja, venda de la terra a estrangers per plantar soja. Hi ha una pressió fortíssima de les multinacionals nord-americanes.

Qualque paper hi deuen tenir també les classes benestants autòctones…
Sí. Els rics recolzen tot això. Es va veure molt bé en el cop d’estat. Els rics volien el cop. Com a Argentina. Tota la indústria, els ramaders, els cultivadors de soja… El sistema colonial intern continua igual.

I els indígenes?
Hi ha indígenes, i són els pobres entre els pobres. Demanen almoina pel carrer. Fan el mateix que amb els camperols. L’estat ven als estrangers els terrenys que per llei els pertanyen a ells. Els indígenes no tenen cap tipus de protecció, pateixen un menyspreu general.

Parlem del que passa per aquí. Com has viscut el procés català?
La informació que rebíem allà és d’EFE, i per tant, totalment espanyolitzada o manipulada. En sentir el que passa… em fa més por venir aquí que viure a Paraguai. Per barallar-me amb uns policies em poden dir terrorista. El que passa als Jordis no es veu allà. Aquí em tancarien per secessionista. Ho visc amb una angoixa molt gran: tanquen gent a la presó per xerrar, per cantar… és el feixisme que ha sortit a la llum.

I tot això amb un govern en minoria…
El PSOE no és un partit d’esquerres, és una socialdemocràcia dretana. Basta veure qui els comanda. Per què recolzen aquestes coses? Per què no són d’esquerres. Ens han enganat molts d’anys, però ara ja no: són les obres que mostren el que un partit és.

I arribà l’1 d’octubre…
Ho vaig viure amb molt d’espant. Crec que en Puigdemont es va precipitar, però la resposta del Govern espanyol va ser del tot desproporcionada, no m’imaginava mai veure Catalunya ocupada. Les imatges em varen arribar totes, però perquè la gent me les enviava, no per mitjans oficials. La gent d’allà continua sense entendre res. A mi, molt més que el govern català, m’ha impressionat la motivació en les manifestacions del poble. M’agradaria que els mallorquins també fóssim així, que un poquet ho som.

Quina és la solució al conflicte?
Els catalans no oblidaran el que Espanya ha fet a Catalunya els darrers mesos. Es pot arribar a una situació tranquil·la, i fer un procés més llarg. La independència l’aconseguirem, però els processos són llargs, bastar mirar el Quebec o Escòcia. I hem de tenir clar que no serà una independència a l’estil de les del segle XIX, sinó en el marc de la Unió Europea. Es tracta de crear espais autònoms de sobirania que es puguin governar.

Com veus les coses a les Balears?
Hi ha uns governs progressistes molt fluixos. No s’ha vist un procés de canviar els mals costums dels mallorquins. Pareix que l’esquerra, quan governa a Mallorca, ho fa amb por.

A Manacor l’esquerra va optar per l’idealisme. Hauries estat més pragmàtic i hauries pactat amb la dreta?
Vaig viureamb alegria l’elecció de Miquel Oliver com a batle. I amb decepció la moció de censura. La política és l’art de fer el possible. S’ha de fer políticas, sense por, però si s’ha de pactar es pacta. El purisme no du enlloc. Has de saber cedir per aquí i agafar per allà. I no és qüestió de vendre’s. Un pacte amb el PI potser s’havia d’haver fet. manacor necessitava urgentment una altra forma de fer política. I encara la necessita. Molta gent no voten l’esquerra perquè encara no coneixen la forma de fer política de l’esquerra.

Quina vinculació manté la teva feina al Paraguai amb Manacor?
Estic molt content que Manacor sigui viu allà, tant a la Universitat com a la parròquia. Les beques que donam allà vénen de Manacor.

Quins són els teus reptes immediats?
Donar un nou aire a la universitat per apujar el nivell, perquè sigui una universitat de categoria i adreçada als camperols. Cercam l’acreditació que ens doni un mínim de nivell i també que sigui una universitat al servei del poble, que investigui, que publiqui, que analitzi.

Back To Top
×Close search
Search