skip to Main Content

“Ara corr en bicicleta per passar gust, fora pressió”

[pullquote] Son pare ja corria en bicicleta i ella també hi corr. És Marga Fullana (Sant Llorenç, 1972) i als seus quaranta-tres anys s’ha proclamat novament campiona del món de bicicleta de muntanya. En parlam al gimnàs Crossfit.
[/pullquote]
– Has tornat a guanyar, Marga.
– Sí. he estat campiona del món de bicicleta de muntanya i també campiona d’Espanya i d’Europa de duatló-cross, on es combinen sis  quilòmetres corrent a peu, vint en bicicleta i tres a peu una altra vegada.
– Quan es cansarà de guanyar, Marga Fullana?
– Mentre hi hagi motivació i ganes, guanyar és el que importa menys, l’important és passar gust. Encara que sigui ver que sempre t’agrada guanyar, és clar.
– Passes gust, però també pateixes. O no?
– És clar. Hi ha el patiment de l’entrenament i del dia de la carrera però si tu en tens ganes i la motivació hi és el patiment és diferent. Es pateix perquè es passa malament, quan guanyes, ve la recompensa. Però el principal ja ho he dit: faig el que m’agrada. No vull tenir aquella pressió que tenia abans, quan en vivia, ara tenc molt poques ajudes i el que faig és passar gust, fora pressió.
– És a dir, que ara no ets professional. Quina diferència hi ha?
– Sense ser professional, m’he pagat les despeses jo i he corregut sense pressió, surti bé o no.
– I ara també corres a peu.
– Sí. Quan era professional no corria a peu, perquè sempre s’havia dit que el córrer i la bicicleta eren incompatibles. Avui s’ha demostrat que no és així. Sempre m’ha agradat ocrrer a peu, i a lhivern la preparació era córrer a peu, ara corr tot l’any. Sempre s’ha dit que la bicicleta només vol bicicleta, però ho has de fer tot, si vols estar en bones condicions.
– Quin ritme d’entrenaments dus ara?
– Depèn del moment. Ara que preparava el campionat d’Europa, m’entrenava el matí i el capvespre. Tres hores en bicicleta el matí i una hora i mitja de córrer a peu el capvespre.
– I no ho complementes amb res més?
– Sí, aquí al gimnàs m’entrén amb en David. Si amb la bicicleta faig sèries, m’entrén tota sola, i si es tracta de rodar, ho faig en grup.
– Hi ha d’haver una predestinació natural, per ser un gran campió?
– Hi ha un poc de tot. Mon pare va ser professional. Per ell vaig en bicicleta i gràcies a ell som on he arribat, però hi ha d’haver un entrenament. Sense esforç no hi arribaríem igualment.
– Amb 43 anys deus ser de les més veteranes entre les teves competidores.
– Sí. I per això n’hi ha que els estranya. En moltes curses corr en la categoria Elit, i n’hi ha que els ve de nou que estigui en aquest nivell. Però darrere tot això hi ha un entrenament i un esforç previs.
– I en aquesta edat deu ser més fàcil lesionar-se. 
– S’ha de cuidar l’alimentació, el massatge. No tenc lesions perquè m’estic cuidant bastant, de fet, estic millor que mai. És cert que amb l’edat perds explosivitat però també hi guanyes en resistència.
– Què diries als joves que s’emmirallin en tu per intentar ser també uns campions?
– Per experiència, els diria que l’important no és guanyar. Jo vaig donar un positiu, perquè només pensava a guanyar. L’important és passar gust, i en el moment que et pressionen les coses ja no van bé.
– Són els espònsors, els que et pressionaven?
– Jo era la primera que em pressionava perquè vaig tenir un any bastant dolent, i després la gent que t’enrevolta, que veus a les curses. Arriba un moment que afecta, i no sempre es pot guanyar. Els espònsors no em varen pressionar en cap moment. Una mica la premsa i una mica l’aficionat. Vaig tenir un any dolent per motius personals i no pots estar sempre al cent per cent. La gent veia que jo no guanyava i no els valia que fes tercers, quarts o cinquens.
– I després d’aquest triomf, com et planteges el futur?
– Continuar dia a dia. Enguany es va fer el mundial a Andorra i hi vaig poder anar. L’any que ve si es fa a prop i m’ho puc pagar, hi aniré. No em pos cap objectiu, vull anar dia a dia.

Back To Top
×Close search
Search