És coneguda d'antic la sentència que afirma que "la democràcia és el menys dolent dels sistemes per governar una societat". En coneixem els defectes. I també les virtuts. Associat a això que coneixem com a democràcia hi ha el concepte d'estat del benestar, una mena de justificació del capitalisme com a manera exclusiva d'aplicar la democràcia. O viceversa, si es vol. Tot això ve a rotlo, perquè la democràcia i l'estat del benestar tenen, com totes les cares guapes, les seves misèries. El sistema econòmic i de gestió que ens governa impulsa dia sí i dia també els valors de la competitivitat i l'egoisme i deixa de banda el funcionament comunitari de serveis com la sanitat o l'educació. A Manacor, tot això, es toca de ben a prop. Aquesta setmana  s'ha sabut  que la Conselleria de la calor estiuenca i, més encara, del mes d'agost estableixen en el calendari periodístic un parèntesi que frega allò incomprensible. Com és possible que un mes d'agost no passi res? Com és possible que totes aquelles coses que fa un parell de mesos pareixien tan urgent ara puguin estar aturades? Vivim en la societat de l'oci. Feim feina durant quaranta hores a la setmana: la resta són hores per a l'organització de la llar, però també per al gaudi personal. Sobretot les hores de cap de setmana. Avui, desgraciadament, ja és un fet obvi que molts de ciutadans i ciutadanes inverteixen aquestes hores en el dispendi compulsiu dels doblers que tant els han costat de guanyar en les seves hores laborals.
 L'estiu, finalment, esdevé el paradigma d'aquestes hores d'oci llicencioses i festives. Aquest no passar res, aquest farcir la informació amb un reportatge atemporal aquí o un fet cultural allà. I tanmateix, l'essència de l'estiu, per a molts, va més enllà de la platja i el sol i esdevé una realització més del fet identitari. En són bons exemples les festes de Sant Llorenç o també les de Son Macià. Són festes pensades de manera diferent i amb objectius, també, diferents. Sant Llorenç fa unes festes multitudinàries, capaces d'arreplegar milers de persones en la popularíssima cursa nocturna o en una revetla musical encapçalada pels comercialíssims Horris Kamoi, grup d'èxit assegurat a les festes estiuenques mallorquines.
 Una altra manera de fer les coses guia els designis festius de la turba macianera. Amb un pressupost irrisori, la Comissió de Festes de Son Macià aconsegueix treure l'orgull de poble a flor de pell i organitza unes festes capaces d'aglutinar tots els macianers i, fins i tot, estirar gent d'altres indrets de Mallorca, fascinats per la senzillesa i l'autenticitat d'un poble que en pot ensenyar en cullereta a molts de gestors culturals de nòmina a final de mes. Tal volta és aquest el secret de l'èxit macianer. Les festes del llogaret manacorí no han conegut mai la funcionarització, els doblers, la figurera o els interessos personals. No són, per res del món, unes festes acomodades, ans al contrari. Caldria que altres indrets prenguessin llum de na Pintora i fossin capaços d'organitzar unes festes amb sentiment, unes festes orgulloses, unes festes autèntiques i vertaderes com les macianeres o les llorencines.

CpC 291 en format pdf part 1

CpC 291 en format pdf part 2

És, així, sense més ornaments, com s'esdevé la màgia del teatre. L'encís de cada funció única i irrepetible. Els silencis. Els somriures còmplices. Les riallades. Les llàgrimes. Les reflexions transcendents. Les idees revoltades. La pell de gallina. Els ulls espirejant d'emoció estètica. I tot, concentrat en nou dies explosius i catàrtics. Nou dies en què el centre geogràfic de Mallorca deixa de ser Sineu. Nou dies en què la capital mallorquina ja no serà Palma. Nou dies en què tots els ulls teatrals, teatristes i teatrers dels Països Catalans orbitaran entorn de l'estel dramatúrgic manacorí. Enguany, amb nombroses obres de primera línia, estrenades amb èxit a Barcelona, al País Valencià, a cadascuna de les Illes Balears i enguany, com a novetat, també a Aragó. Unes obres amb actors i actrius novells, però també amb altres de consagrats, autèntiques patums de l'escena catalana, vertaderes vaques sagrades del nostre teatre. I tanmateix, en obres de petit o mitjà format, perquè l'escenari de l'amortitzat Teatre de Manacor no dóna per a més.
 Dia 22, Manacor posarà la primera pedra de lesobres per a la construcció d'un nou auditori amb capacitat per a prop de 800 espectadors. Es tracta, sens dubte d'una infraestructura que Manacor es mereix, atesa la trajectòria teatral del municipi. Unes instal·lacions que permetrien dur fins a Manacor obres de gran format o de pressupost més elevat, atès que la taquilla també seria més quantiosa.
 Així i tot, es presenten alguns interrogants que sols el temps podrà ajudar a resoldre. Incrementaran les institucions les inversions en teatre a Manacor? Quins altres usos, a banda dels estrictament escènics, podran donar-se a una instal·lació amb un aforament tan gran? Com influirà la presència d'una infraestructura com aquesta en la gestió dels petits teatres que poblen abundosament les viles veïnes? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta, però cal esperar que de la mateixa manera que les institucions han sabut enaltir Manacor com una de les capitals teatrals del país, ara també siguin capaces de dotar econòmicament el manteniment i el dia a dia del nou auditori, sense que això, d'altra banda, vagi en perjudici d'altres petites instal·lacions que tan dignament fan feina. Si fos així, que els déus ho facin, Manacor esdevendria capital indiscutible de l'escena a Mallorca, referent teatral als Països Catalans i guia per a un poble més feliç, més culte, i per tant, més lliure.

Els diferents grups polítics que conformen el consistori municipal s'han posat d'acord per votar a favor d'una moció presentada pel PSOE, i esmenada pels altres grups polítics, amb l'objectiu de retre un homenatge a totes les víctimes de la guerra civil, retirar les plaques dels carrers que facin referència o enaltiment de la guerra civil o la posterior dictadura, i elaborar un catàleg consensuat de símbols que encara no s'hagin retirat, i posteriorment retirar-los.
 Manacor és un poble especialment sensible a la recuperació de la memòria històrica, atesos els fets ocorreguts aquí ara fa més de setanta anys. Sensible i pioner, si ens atenem a l'emotiu acte que cada any, des de en fa més de vint, se celebra a Son Coletes.
 La moció presentada pel PSOE amb la millor de les voluntats sembla donar sortida a algunes de les demandes que històricament, d'ençà que l'Estat espanyol s'ha posat l'etiqueta de democràtic, s'han anat fent. La moció, però, ha estat ostensiblement rebaixada per poder obtenir el consens del Partit Popular. Termes com franquisme o feixisme no hi són presents, quan sí que hi eren en una primera redacció. El Partit Popular insisteix a elaborar manifests o documents d'una neutralitat i una blancor que enlluernen, com si volgués explicitar que, d'atrocitats, se'n cometeren en els dos bàndols. No ho discutirem aquí. De víctimes innocents n'hi ha a cada banda. De morts, òbviament tots innecessaris, també. La primera lliçó que cal aprendre, per tant, és aquesta: cap idea no mereix una vida humana. La segona lliçó, però, sembla que és la que costa més d'aprendre. Costa a l'esquerra, acomplexada per una derrota que encara l'amara fins al moll de l'os. I costa a la dreta, incapaç d'alliberar-se d'un llast vergonyant i insultant per als qui de veres creuen en la democràcia. En una guerra, indiscutiblement, hi ha dos bàndols. A la guerra civil, a una banda, hi havia un estat de dret, democràtic. A l'altra, els militars colpistes i feixistes, amics i aliats del feixisme europeu de Hitler i Mussolini. Uns règims que a Europa, i a Alemanya, han estat condemnats sense cap casta de matís, de manera institucional i també de manera social. La diferència de tot plegat és que a l'Estat espanyol, aquella guerra, la guanyaren els feixistes. I el règim actual, amb el rei borbó al capdavant, n'és, en bona part hereu. L'Estat espanyol no serà una vertadera democràcia, moderna, europea i consolidada, fins el dia que la dreta no se'n reconegui com a part intrínseca, fins que la dreta no condemni, amb la mateixa contundència que l'esquerra, els fets tan lamentables de l'alçament colpista del 1936. Mentre per consensuar un text s'hagin de llevar adjectius per no ferir un dels dos bàndols, voldrà dir que la ferida encara està oberta. I que raja, encara avui tres quarts de segle després.

cpc 289 en format pdf part 1

cpc 289 en format pdf part 2

Des d'aquestes línies ens hem cansat de dir que l'objectiu primer, i l'últim, de la classe política, independentment dels colors, ha de ser fer feina pel poble, des del poble i per al poble. Un bon exemple és el projecte de passeig per a la primera línia dels nuclis costaners de Cala Morlanda i s'Illot. El govern d'Antoni Pastor, aprofitant la bona sintonia política amb els governs balear i espanyol va aconseguir finançament per a la remodelació de la primera línia esmentada. De tot d'una sorgiren veus discordants i es constituí la Plataforma Roques Sense Ciment. L'arribada al Govern espanyol de Zapatero i els socialistes va suposar un altre punt d'inflexió. Tot menà, irremissiblement, cap a la cerca d'un consens. Es pot dir que la construcció d'aquest passeig serà exemplar en el sentit que el projecte compta amb la majoritària acceptació de veïns, plataforma, ajuntament i conselleria. És a dir, de totes les parts implicades. La manera com s'hi ha arribat i les vicissituds viscudes pel camí són més discutibles. El passeig ha estat utilitzat per totes les parts com una arma de tall polític. Uns i altres, però, haurien d'entendre que, a la fi, el seu objectiu és beneficiar els ciutadans amb una infraestructura ben acabada, sostenible i respectuosa amb la voluntat de totes les parts. Tots els bàndols polítics en toquen sortir beneficiats si les coses es fan així, de bona fe, amb l'objectiu sincer de millorar la qualitat de vida de s'Illoters i morlandins. Caldrà veure, però, quina és la resolució final de l'afer, ja que ara el projecte ha estat posat a exposició pública i està pendent només de dues autoritzacions per poder-se executar. Una d'elles ha de procedir de l'Ajuntament, que ha de concedir la llicència d'obres. Seria vergonyant i dolorós per als qui encara creuen en la política i el món públic que l'Ajuntament de Manacor volgués posar traves en aquest sentit. D'altra banda, el conflicte entre l'Ajuntament i un veí de la primera línia de cala Morlanda no ha de tenir prou categoria perquè la Sala vegi problemes en l'execució d'aquest projecte. Al contrari, l'Ajuntament no pot tenir millor excusa que aquesta iniciativa per resoldre definitivament el conflicte, reivindicar la publicitat d'aquest carrer i actuar-hi amb totes les conseqüències, incloent-lo d'una vegada per totes dins el projecte.
 La resta, són especulacions que no menen a res. És per això que esperam que aquest projecte mariner no es vegi ofegat dins l'aigua turbulenta de la burocràcia i el partidisme, i suri, talment vaixell de vela estesa, al vent salí de na Morlanda.

cpc 288 en format pdf part 1

cpc 288 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom