Primer sentírem a parlar de desacceleració. Després li digueren recessió. Ara ja és crisi. I sembla, pel que ens explica Andreu Sansó, conegut col·laborador d'aquesta publicació i director general d'Economia, que la cosa va de veres. És cert que els mitjans de comunicació han contribuït, i de bon de veres, a augmentar el pànic entre la població. Per primera vegada en molts d'anys es respira un clima de desconfiança envers el sistema. La gent té por de perdre els seus doblers, els seus estalvis. La gent té por de perdre la feina. La gent té por de no arribar a final de mes. La gent té por de poder pagar la hipoteca. I, finalment, la gent té por de perdre la casa, ca seva. Aquesta desconfiança fa que la ciutadania s'estrenyi la corretja, i també, per tant, que gasti menys doblers. Tot això ho hem d'afegir a tot un seguit de coordenades que han coincidit en el temps i en l'espai i que han provocat una baixada de la liquiditat. És, ara sí, la crisi. Hi ha, òbviament, moltes lectures negatives, d'aquest fenomen. Però també n'hi ha alguna de positiva. Per primera vegada molts es comencen a plantejar la viabilitat del sistema capitalista, basat en el creixement continu. No es pot créixer en qualitat de vida a occident i també als països arribats ara al "paradís de la classe mitjana". El planeta no dóna de si. I la crisi podria fer que aquest ritme de vida desenfrenat entràs en recessió i, sense que ningú prengui cap mesura específica, ens trobarem, com per art de màgia, amb una qualitat de vida inferior, simplement perquè el planeta no dóna l'abast.
 Tot això, argumentat així en termes de macroecomia i mundialitat, queda molt teòric, però darrere s'hi basteixen històries que, si s'allarguen en el temps poden arribar a esdevenir dramàtiques. Aquesta setmana hem sabut que l'atur a Manacor ha pujat un 63 per cent en un any. Justament el sector de la construcció n'és el més afectat. Centenars d'obrers han quedat sense feina. Molts segurament vivien en la seguretat que sempre cobrarien hores extres, que sempre hi hauria feina, perquè una casa sempre puja de preu, diuen, i per tant tothom volia invertir en negocis segurs. Ara, però, la gran veritat ha esdevingut mentida fangosa. I la hipoteca que aquell obrer havia començat en temps de vaques grasses esdevè un llast penjat al coll de la vaca més magra. Sabem que és una baixada en el cicle. Esperem que sigui curta.

CpC 295 en format pdf part 1

CpC 295 en format pdf part 2

No és un tema nou. Ja fa alguns anys que Manacor ha esdevingut un dels centres neuràlgics de marxa nocturna a Mallorca. Hi ve gent de tota l'illa. Al municipi, i més concretament al nucli urbà de Manacor ha estat molt coneixedor l'augment de persones que sortien al carrer amb ganes de diversió, de locals per acollir aquestes persones i de restaurants i altres negocis que anaven associats a tot aquest moviment humà i econòmic. Justament, però, en economia existeix el concepte d'externalitat. El definim aquí: "Nom que rep la producció o el consum d'un bé afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda, i quan aquests efectes no són reflectits totalment en els preus de mercat". En poques paraules, però clares: a Manacor els consumidors d'oci nocturn s'han vist beneficiats per l'oferta sorgida. I per això paguen. Els locals de copes han satisfet les ànsies ocioses d'aquestes persones, i per això cobren. Fins aquí, res a dir-hi. Però aquí hi ha un consum d'un bé que "afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda". Els veïns del centre de Manacor no tenen res a veure amb l'escàndol que es munta cada vespre a baix del seu portal. Ni l'han demanat. Ni l'han anat a cercar. Els ha comparegut. Justament, l'economia preveu per això el concepte d'"externalitat". Però també justament per això s'espera que les institucions públiques hi posin remei. Un exemple d'això el trobaríem en la famosa ecotaxa de l'anterior Pacte de Progrés. L'externalitat del turisme provocava (i provoca encara) una salvatge destrucció del territori. Les institucions, per tant, preveuen una "sanció" (impost, taxa, pagament, com es vulgui) econòmica per als qui són capaços de dinamitzar l'economia, però amb un cost afegit inevitable. El mateix, a Manacor. L'oci nocturn porta sempre intrínseques molèsties de renou i de brutícia. No ja per l'activitat dels bars, que, òbviament, ha d'estar controladíssima, sinó per la presència de milers de persones al carrer a partir de les dotze de la nit, unes hores en què la majoria de persones posen els ossos de pla, que vol dir que se'n van a dormir. En termes ecològics, qui embruta ha de pagar. En termes d'oci nocturn: qui embruta el silenci de la nit, ha de pagar. Volem dir amb això que si els governants manacorins tenguessin una certa imaginació, cosa que dubtam, proposarien un impost nocturn per compensar l'augment de vigilància, de serveis de neteja i de renou afegit. I amb aquests doblers es podrien fer accions diverses en aquest aspecte.
 Tot això, evidentment, està molt bé, però no deixen de ser elucubracions de ments desviades. A l'Ajuntament de Manacor imperen altres maneres de fer. Fins al punt que un propietari d'un bar va anar al despatx del delegat del ram per demanar-li què era això del precinte i el delegat respongué que "això només és papeleo". Caldrà veure si de veres es tanquen els bars afectats. Això, però, no ha de ser la solució a tots els mals. Aquests locals, un dia o l'altre, obtendran els permisos pertinents per tornar a obrir. La marxa nocturna, per ara, no se n'anirà de Manacor. És per això que calen solucions contundents i imaginatives alhora. L'oci nocturn ben gestionat no tendria per què ser perjudicial, ans al contrari. L'alegria de viure, instal·lada en la nit manacorina i, a més, de bracet de sumes importants de divises. Ara bé, des d'aquí ho tenim clar: no al llibertinatge, no al descontrol, no al campiquipugui. No a l'omissió de l'autoritat. Si ha de ser així, en comptes dels bars, que tanquin l'Ajuntament. Tanmateix...

CpC 294 en format pdf part 1

CpC 294 en format pdf part 2

Aquestes setmanes hem sentit per primera vegada el concepte de "socialisme dels rics". El terme ha sortit després de la injecció monetària que el Govern dels Estats Units va concedir a les entitats bancàries del país per estabilitzar el sistema financer. Hom pensarà que l'administració Bush és tal, i qual, i qual altre. I que els doblers, en temps de crisi, no han d'anar als bancs, sinó als ciutadans. Aquesta setmana, però, també el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero concedia un "gran préstec temporal" de 50.000 milions d'euros (per donar "suport i confiança al sistema financer". Sorprèn la política de donar suport i confiança als bancs en comptes de donar-ne, de manera directa, als ciutadans, i més procedint d'un Govern com el socialista. Aquestes injeccions les poden concedir els estats perquè recapten de totes les activitats econòmiques que es generen al territori. El socialisme dels rics ajuda els rics. El socialisme dels pobres, ajuda els pobres. És des d'aquesta darrera premissa que des d'aquest article pensam que els imposts no sols són necessaris per a qualsevol administració pública, sinó que són imprescindibles. Són imprescindibles perquè serveixen per bastir amb fortalesa un ensenyament, una sanitat i unes infraestructures públiques, gratuïtes i de qualitat. I també perquè serveixen per pal·liar les "desviacions" intrínseques del sistema. Un model econòmic capaç de generar classes mitjanes benestants i molt nombroses, majoritàries, però també incapaç d'evitar les exclusions socials. És en tot aquest context que sempre serem favorables als imposts i a la seva dotació òptima perquè l'administració pugui tenir recursos per ajudar els més desfavorits.
 També som conscients que les discussions sobre imposts formen part de l'estratègia política del moment. L'equip de govern sempre troba que s'han d'apujar. L'oposició sempre opina que s'han d'abaixar. Siguin quins siguin els seus colors polítics. Ara bé, hi ha arguments que són de llibre. Per què l'Ajuntament va decidir congelar els imposts municipals justament tres mesos abans de les darreres eleccions? I per què ara, que encara falten dos anys i mig per les eleccions locals, decideixen apujar-los tot i ser conscients de les penúries econòmiques que passen molts de ciutadans arran de la crisi econòmica més forta que molts recorden. És una llàstima que la gestió municipal, i política en general, es faci en funció dels interessos partidistes dels qui governen i no dels ciutadans de carrer i la seva situació personal i econòmica de cada moment. Si un ajuntament, que és la institució de govern més pròxima a la ciutadania, no sap veure això, qui ho veurà? Senyor Bosch, ja ho diu el refranyer popular (que ve de poble): "A un que se nega, dau-li aigua". Ara mateix, els manacorins ja començam a reblanir la gargamella, davant la torrentada impositiva (o impostora) que ens arriba.

CpC 293 en format pdf part 1

CpC 293 en format pdf part 2

Antoni Maura, Sa Torre, Es Canyar, Simó Ballester, Jaume Vidal Alcover, Sant Francesc, La Caritat, la Puresa, La Salle, Ses Comes, Mitjà de Mar, Talaiot de s'Illot i Mestre Pere Garau de Son Macià. Tretze escoles, entre concertades i públiques. Aquest és el nombre de centres d'infantil i primària que hi havia a Manacor l'any 2002. Ara, sis anys després, el nombre d'escoles és exactament el mateix. Però  alguna cosa ha canviat. Fa sis anys, Manacor tenia una població de 0 a 10 anys de 2.976 infants. Ara, és de 4.097. 1.121 infants més en sis anys. Què s'ha fet per acollir-los a les escoles? S'han construït aules als patis, s'han  suprimit aules de psicomotricitat, biblioteques, gimnasos, consergeries, etc. per habilitar noves línies a escoles com el Simó Ballester o el Jaume Vidal. Tot en perjudici dels infants. Les autoritats s'entesten, mentrestant, a endarrerir la construcció de nous centres escolars des de fa anys i no donen una solució definitiva al problema.
 Aquesta és només una de les conclusions que es deriven de l'estudi que Miquel Oliver presentà divendres passat en forma de llibre al Centre de Cultura de Sa Nostra de Manacor. En forma de llibre, però,  és un dir. I és que l'informe d'Oliver, exhaustiu, científic i fet a consciència, fou presentat en societat com un grapat de fotocòpies enquadernades amb un espiral. El motiu? Cap institució pública no n'ha volgut saber res. Ni el Govern, ni el Consell de Mallorca, ni l'Ajuntament de Manacor. L'estudi d'Oliver pot ser aclaridor en molts d'aspectes i pot servir de guia i de bastó per a la ceguesa que tan sovint manifesten els nostres governants. La veritat, però, i més si és objectiva, massa sovint ofèn, fa mal, molesta. Segurament és per això que, primer de tot, Miquel Oliver ha trobat traves a l'hora d'arreplegar la informació i després, a la fi, també ha tengut problemes per divulgar-la.
 L'informe d'Oliver, a banda de la necessitat de places escolars, mostra també la dificultat d'integrar la població nouvinguda. Un exemple: gairebé no hi ha immigrants a les escoletes de 0 a 3 anys. Ah, per cert, i les escoletes? És clar: Manacor en té unes quantes, però només una de pública. Les solucions que s'havien de posar en aquest sentit amb l'entrada del nou govern són, de moment, paper banyat. Els fills dels immigrats, a part d'això, tampoc no participen gairebé mai en les activitats extraescolars que organitzen les associacions de mares i pares dels centres.
 També sorprenen desagradablement  els percentatges de distribució de població infantil nouvinguda als diferents centres escolars. Com és possible que n'hi hagi que freguin un quaranta  per cent d'immigració i, en canvi, d'altres no arribin al deu? És un misteri que, de ben segur, té una explicació senzilla. Només cal que qui la vulgui fer la faci.
 I els parcs? Els nins i nines de Manacor no disposen ni d'un metre quadrat perhom de parc per jugar. Això, a banda de la distribució irregular i sovint arbitrària d'aquestes instal·lacions, massa vegades instal·lades a la perifèria dels nuclis de població.
 A la presentació del llibre hi eren, a primera fila, la delegada  d'Educació i Serveis Socials, Catalina Riera; i la de Cultura, Bel Febrer. Esperam que hagin pres bona mostra de les dades exposades per Miquel Oliver i que les facin servir per canviar la realitat infantil a Manacor i també per pressionar, amb l'objectivitat com a bandera, les  institucions de Palma perquè comprenguin la gravetat de la situació. 

CpC 292 en format pdf part 1

CpC 292 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom