És del tot lloable la iniciativa que ha tengut aquesta setmana l'agrupació local d'ALM-UM. Els nacionalistes liberals han proposat, en sentit totalment constructiu, un pla de xoc contra la crisi a Manacor. El pla conté tretze idees concretes, explicables i molt segurament aplicables, per fer front a les mancances dels ciutadans. La iniciativa d'ALM-UM és doblement lloable, en primer lloc perquè toca amb els peus en terra i en segon lloc perquè  surt d'un partit de l'oposició. Estam avesats a veure que l'activitat de l'oposició sempre sigui de supervisió i fiscalització de l'actuació de l'equip de govern, sigui de manera demagògica, sigui de manera constructiva. En aquest cas, però, els d'ALM-UM s'han avançat al bipartit PP-AIPC amb una idea constructiva i sense crítica, únicament mirant endavant.
 La resposta de l'equip de govern no s'ha fet esperar. És una llàstima que l'equip de Pastor hagi tornat a aprofitar l'oportunitat per reclamar mesures a Palma i retreure la pujada de la taxa d'incineració a la consellera Catalina Julve. Això, en aquest cas, seria el mal menor, perquè Pastor i els seus socis de govern han recollit la proposta almuemita i assumeixen els seus postulats, alhora que afirmen que "ja estam estudiant un pla contra la crisi". Un deu. Cal dir, no obstant això, que la proposta de l'equip de govern no fa cap proposta concreta i sembla aprofitar una mica la fua que li dóna la d'ALM-UM. Caldrà esperar a les pròximes setmanes per veure quines són les actuacions que proposa l'equip de govern per combatre aquesta crisi i veure si realment són efectives. De moment, des d'aquesta humil columna, no podem fer més que felicitar-nos per uns fets que semblen demostrar que és possible que els nostres representants polítics s'entenguin i entenguin que ocupen el lloc que ocupen per fer feina per al poble. És clar que en més d'una ocasió tendran un criteri diferent per fer-ho. Però en moltes d'altres sembla inevitable l'entesa i incomprensible el desacord. Ens hem de felicitar perquè, per una vegada, sembla que es posen davant els interessos del poble, i darrere, els interessos del partit. Ara bé, la felicitació és incompleta. Serà absoluta el dia que vegem aplicades i en funcionament totes aquestes mesures que diu l'equip de govern que està estudiant.

CpC 299 en format pdf part 1

CpC 299 en format pdf part 2

Hom s'arriba a demanar per a què serveix un Ajuntament. O més concretament, per a què serveixen els polítics que el comanden? Ben analitzat, amb fredor, a un Ajuntament hi fan feina nombrosos funcionaris i treballadors que tenen la tasca de fer complir un seguit de normes establertes, presumptament, perquè la societat funcioni millor. Sembla que el sistema, més o menys obté resultats favorables. No obstant això, tot s'esbuca quan entren en joc els polítics. Avui sembla que la seva funció  és escoltar els problemes que té un ciutadà o l'altre amb aquesta norma o aquella altra. I com que el ciutadà no vol complir la norma el polític li diu que "no passis pena, ja t'ho arreglarem". Avui, la funció del polític de proximitat és aquesta. De vegades, òbviament el fi sembla lícit, noble i fins i tot raonable. D'altres, només serveix per afavorir un grup de ciutadans o un ciutadà en concret, i perjudicar-ne la gran majoria.
 Però parlem amb plata. Clar. Concret. L'Ajuntament de Manacor es troba enclòs entre els interessos de dos grups de ciutadans: d'una banda, els qui no volen complir les normes per poder guanyar quatre doblerets (els propietaris dels bars i també el del club Villamiel); de l'altra, els qui volen que es compleixin perquè no poden dormir (els veïns del centre de Manacor i els veïns del Villamiel). No serem nosaltres aquí els qui defensarem la bondat de la norma. La norma està posada i la seva raó de ser essencial i primigènia és ser complida. Ara bé, pot ser que sigui una norma equivocada, que n'hi ha moltes, començant per la norma mare, que és, aquí i ara, la Constitució. El debat ha de cercar de qui és la raó. I l'Ajuntament i el polític de torn han de prendre una decisió que, en el 25 per cent dels casos deixarà una banda contenta, en un altre 25 hi deixarà l'altra, i en un 50 no n'hi deixarà cap de les dues. No és fàcil la postura del polític. Però aquesta és la seva feina. Per això es va presentar. I per això cobra. Calen decisions valentes, que siguin al màxim d'equànimes i que, si no ho poden ser, almenys siguin justes. Tota aquesta reflexió mena a l'actuació de l'Ajuntament envers el tema dels bars, les seves llicències i els seus precintes. És massa coincidència que justament quan els veïns afectats (els del centre, però també el del Villamiel) han presentat contenciosos a l'Ajuntament aquest hagi actuat amb diligència per tancar locals que feia mesos, o anys, que se sabia que no estaven en regla. I ara, dues setmanes després, resulta que ja n'hi ha tres que han trobat la fórmula màgica i ja poden tornar a obrir. De part de qui està l'Ajuntament? La resposta és òbvia. I en certa mesura comprenem la dificultat que té per prendre decisions: són els doblers dels uns contra el descans dels altres. Difícil decisió. Moralment, però, indiscutible. La qüestió és si n'hi ha, de moral, devers l'Ajuntament. Per a què serveix l'Ajuntament? Hom diria sense embuts que tot això és, ni més ni pus, comèdia. I la Sala no té llicència per fer comèdia: que la precintin.

El desprestigi de la política: la corrupció
Aquests dies hem vist com el diputat Bartomeu Vicens podia evitar la presó pagant una fiança de 100.000 euros. Episodis com el seu i com tots els que han esquitxat la política illenca aquest darrer any no fan més que afeblir la democràcia, restar credibilitat a la classe política i llevar prestigi a les institucions. No hi ajuden gens la lentitud de la justícia i decisions que semblen ampliar el marge d'impunitat dels polítics delinqüents. Vicens continua imputat, però, de moment, no ha entrat a la presó. Justament perquè encara no l'han jutjat i, per tant, mentre no es demostri el contrari, és innocent. En cas contrari, el seu dandisme, els seus somriures i el seu dinar al Port de Sóller només poden rebre dos qualificatius: provocació i cinisme.

CpC 298 en format pdf part 1

CpC 298 en format pdf part 2

Barack Obama és, ja, president electe dels Estats Units. Són molts els qui, per la seva condició de negre, es mostraren escèptics amb la possibilitat que aquest descendent d'immigrants kenians nascut a Hawaii pogués arribar a ser l'home més poderós del planeta. Ho ha aconseguit. La gestió controvertida i nefasta de George Bush Jr., la galopant crisi econòmica, l'actuació del president sortint a la guerra de l'Iraq i en política internacional en general, han menat irremissiblement Obama cap a la victòria. Primer s'hagué de desfer de la dura competència de Hillary Clinton. Els demòcrates es decantaren per la sang fresca, les idees noves, les mans netes del senador Obama. Aquest senador per Illinois ha arribat al poder aclamant a la utopia amb el seu visionari i profètic "we can". Però l'autovia al poder sempre paga peatges. Sempre s'ha dit, i amb gran part de raó, que quan un negre o una dona arriben al poder als Estats Units és perquè, en part, han renunciat  a les reivindicacions pròpies de la seva condició. En poden ser clars exemples els republicans Colin Powell o Condoleeza Rice. Què han fet per canviar els perjudicis que pateixen els negres o les dones a la societat americana? Segurament res. Segurament han actuat com qualsevol altre polític home blanc. Potser canviarà alguna cosa, però de ben segur que si Barack Obama ha arribat fins a la presidència dels Estats Units és perquè, d'entrada, ja ha claudicat en moltes de qüestions "intocables".
 Obama és un orador brillant. Un home que sap transmetre les seves conviccions i sap aconseguir que els qui l'escolten les facin seves. Però quines són aquestes conviccions? Fins a quin punt està disposat Obama a qüestionar el sistema economicofinancer liberal que regeix els destins del seu país. Fins a quin punt està en disposició d'enfrontar-se a les grans multinacionals, vertaders governs a l'ombra a tot el món. Fins a quin punt pot canviar les relacions internacionals del seu país. Podrà renunciar a intervenir militarment en un o altre país? Sabrà mantenir-se ferm i renunciar a l'augment de popularitat que li podria suposar una intervenció militar exitosa? Retirarà els absurds embargaments a Cuba? Tancarà Guantánamo? Retirarà les tropes de l'Iraq o l'Afganistan?
 Nombrosos polítics conservadors ja han donat suport obertament a Obama, entre ells el ja esmentat Colin Powell. Ha rebut també suport d'alguns mitjans de comunicació que fins ara s'havien mostrat partidaris dels republicans. I ha arribat a president perquè ha gastat cent milions de dòlars més en la campanya que John McCain. Molts de peatges. I ja estan pagats. A la primera que Obama surti del botador, serà ell qui botirà de la cadira del despatx oval. I, essent que parlam dels Estats Units, segons la radicalitat dels seus postulats, no podem descartar un final tràgic com el de Kennedy. Esperem, per molt ingenu que sembli fer-ho, que Obama sigui valent per enfrontar-se als poders fàctics del seu país. Si no ho fa, serà un president més, com gairebé tots els que l'han precedit en el càrrec.

CpC 297 en format pdf part 1

CpC 297 en format pdf part 2

En societats d'esperit democràtic feble o nul, la corrupció a l'administració pública és un fet que es dóna sense falsedat, dissimul o camuflatge. Es mostra tal com és, inherent a la manera de funcionar de cada dia. Quan la democràcia és tendra  i verdegen encara les ànsies de llibertat, els corruptes es preocupen de crear una teranyina envitricollada i complexa, assessorats per especialistes, amb l'objectiu de mantenir el seu estatus sense ser descoberts per la fràgil, i de vegades també corrupta, estructura de vigilància de l'estat de dret.  Aquesta legislatura de l'anomenat Segon Pacte de Progrés va començar amb la decepció flagrant de Son Espases, que de ben segur desmobilitzà les esperances de canvi de molts de militants de l'esquerra illenca. Molt poc temps després, però, shan anat destapant casos de corrupció associats als governs de l'anterior mandat. El primer de tots, mediàtic i morbós, fou el de Javier Rodrigo de Santos. El seu cas fou tractat pel seu partit com un mal aïllat que s'havia d'extirpar. I així fou: el partit donà l'esquena a Rodrigo, ara empresonat i pendent de judici. Després es destapà el segon Bitel, amb Damià Vidal al capdavant. Un altre mal dolent. Una altra extirpació. Un tercer pòlip apareixia en el Govern de Jaume Matas, president, i Rosa Estaràs, vicepresidenta: Turisme Jove. Tres dels implicats romanen a la presó. L'Administració Matas, però ha entrat en metàstasi amb dos casos més: el primer, el de Bartomeu Vicens i Son Oms. De moment, assistim impotents a la perseverància de Vicens per mantenir-se en l'escó de diputat. Un insult, certament, a la democràcia, a la bona fe, a l'honestedat i les coses ben fetes. Els nostres representants tenen l'obligació de donar exemple moral de com s'ha d'actuar dins i fora de l'administració. I no pot ser que un senyor imputat en un cas de corrupció pugui romandre en la seva cadira com si no hagués fet res, i simplement per aferrar-se a la protecció judicial que li atorga la seva condició d'aforat com a diputat. UM ja l'ha suspès de militància, però no sembla que amb això n'hi hagi a bastament. El darrer cas, que deixa el Govern Matas en fase terminal, és l'operació Scala, amb Antònia Ordinas, exgerent del CDEIB, com a principal imputada i també com a principal delatora i explicadora de la complexa trama de falsedat, engany i vergonya que es va articular entorn d'aquest organisme. Ordinas parla clar i fort. I explica les coses. I contesta les preguntes que li fan. No sabem fins a quin punt són fiables les seves declaracions. El cert, però, és que, l'exalt càrrec popular ha implicat en el cas l'exconseller Cardona. Ara, el diputat eivissenc, ja està imputat. Aquesta setmana, una altra bomba esclatava. Ordinas continuava parlant i explicava que Antoni Pastor, que dies abans afirmava sense complexos que "posaria la mà al foc pel meu amic Cardona", havia sol·licitat una comissió de 41.000 euros per a un amic seu, de nom Pedro Veny, i de càrrec executiu de Perlas Orquídea.  Creim en la presumpció d'innocència. I fins que no es demostri el contrari, òbviament, no tenim per què pensar que Antoni Pastor sigui culpable de res. Ni tan sols que hagi de figurar com a imputat en el cas. De moment, és la paraula d'Ordinas contra la seva. Desitjam que s'aclaresqui la veritat i pel bé de la democràcia, esperam que la trama no esquitxi també Manacor. Ara bé, contra la corrupció, tolerància zero. I sobretot, molta dignitat. Si es demostràs que les paraules d'Ordinas són certes, no esperarem: exigirem l'acció implacable de la llei. No es pot comportar que es jugui amb els doblers dels ciutadans de manera impune. Qui la fa, la paga.

CpC 296 en format pdf part 1

CpC 296 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom