Cent per Cent

CpC 297 - Obama, un negre: l'esperança blanca. O no.

centpercent | 11 Novembre, 2008 17:02

Barack Obama és, ja, president electe dels Estats Units. Són molts els qui, per la seva condició de negre, es mostraren escèptics amb la possibilitat que aquest descendent d’immigrants kenians nascut a Hawaii pogués arribar a ser l’home més poderós del planeta. Ho ha aconseguit. La gestió controvertida i nefasta de George Bush Jr., la galopant crisi econòmica, l’actuació del president sortint a la guerra de l’Iraq i en política internacional en general, han menat irremissiblement Obama cap a la victòria. Primer s’hagué de desfer de la dura competència de Hillary Clinton. Els demòcrates es decantaren per la sang fresca, les idees noves, les mans netes del senador Obama. Aquest senador per Illinois ha arribat al poder aclamant a la utopia amb el seu visionari i profètic “we can”. Però l’autovia al poder sempre paga peatges. Sempre s’ha dit, i amb gran part de raó, que quan un negre o una dona arriben al poder als Estats Units és perquè, en part, han renunciat a les reivindicacions pròpies de la seva condició. En poden ser clars exemples els republicans Colin Powell o Condoleeza Rice. Què han fet per canviar els perjudicis que pateixen els negres o les dones a la societat americana? Segurament res. Segurament han actuat com qualsevol altre polític home blanc. Potser canviarà alguna cosa, però de ben segur que si Barack Obama ha arribat fins a la presidència dels Estats Units és perquè, d’entrada, ja ha claudicat en moltes de qüestions “intocables”.
Obama és un orador brillant. Un home que sap transmetre les seves conviccions i sap aconseguir que els qui l’escolten les facin seves. Però quines són aquestes conviccions? Fins a quin punt està disposat Obama a qüestionar el sistema economicofinancer liberal que regeix els destins del seu país. Fins a quin punt està en disposició d’enfrontar-se a les grans multinacionals, vertaders governs a l’ombra a tot el món. Fins a quin punt pot canviar les relacions internacionals del seu país. Podrà renunciar a intervenir militarment en un o altre país? Sabrà mantenir-se ferm i renunciar a l’augment de popularitat que li podria suposar una intervenció militar exitosa? Retirarà els absurds embargaments a Cuba? Tancarà Guantánamo? Retirarà les tropes de l’Iraq o l’Afganistan?
Nombrosos polítics conservadors ja han donat suport obertament a Obama, entre ells el ja esmentat Colin Powell. Ha rebut també suport d’alguns mitjans de comunicació que fins ara s’havien mostrat partidaris dels republicans. I ha arribat a president perquè ha gastat cent milions de dòlars més en la campanya que John McCain. Molts de peatges. I ja estan pagats. A la primera que Obama surti del botador, serà ell qui botirà de la cadira del despatx oval. I, essent que parlam dels Estats Units, segons la radicalitat dels seus postulats, no podem descartar un final tràgic com el de Kennedy. Esperem, per molt ingenu que sembli fer-ho, que Obama sigui valent per enfrontar-se als poders fàctics del seu país. Si no ho fa, serà un president més, com gairebé tots els que l’han precedit en el càrrec.