Aquesta setmana, com pertoca s'ha celebrat el darrer ple de l'any a l'Ajuntament de Manacor, i també, com pertoca, s'hi han aprovat els pressuposts per a l'any 2009. No hi ha dubte que els ajuntaments, ara per ara, són els germans pobres de la corporació administrativa a l'Estat espanyol. Qui proveeix dels doblers és Madrid. De Madrid passen al Govern autonòmic. I de l'autonòmic a l'insular. I a la fi, els ajuntaments. Reconeixent aquest fet, és obvi que les corporacions municipals no tenen gaire marge de maniobra, tenint en compte, a més, la pesada maquinària burocràtica que s'han de cuidar de tenir ben engreixada i en funcionament perquè "l'organització social" no faci ull. Ja des de bon principi ens hauríem de plantejar un viatge a l'arrel del problema, en un intent, segurament desesperat, convençudament inútil, de reconduir la situació i aconseguir fer entendre a qui pertoqui que si la màquina burocràtica funcionàs de manera òptima no hauria de menester ni la meitat (és un dir) dels esforços humans i econòmics que hi dedicam. Això a banda, aquests doblers, pocs o molts, es podrien reinvertir en altres necessitats.
 Els qui es cuiden de la caixa municipal (entengui aquí el lector que parlam del batle Antoni Pastor i del seu portaveu Llorenç Bosch) ja varen deixar clar l'any passat que hi havia problemes de finançament i que els doblers per a inversions venien de Madrid o de Palma. L'Ajuntament, així com funciona ara és incapaç de finançar inversions pròpies. Això se sap ara i se sabia fa un any. Un ciutadà de carrer qualsevol, davant tot això, només pot treure una conclusió, i segurament s'errarà de poc: paràlisi total. Votam uns polítics perquè vegin quines són les necessitats del poble, perquè, davant la manca de recursos, sàpiguen ser imaginatius i valents. Emprenedors. Que tenguin il·lusió i que sàpiguen il·lusionar. I tanmateix, què tenim: paràlisi, grisor, victimisme, tristesa. Passen gust els nostres governants de tenir el càrrec que tenen? L'exerceixen? O només hi seuen còmodament? Què fan? La sensació, vist des de defora, és que s'avorreixen, i que només tenen qualque idea quan es tracta de fotre (talment, fotre, o barrinar, si voleu) l'adversari polític. Després, és clar, es guanyen eleccions, i tot són rialles. Però qualque dia estaria molt veure què s'amaga darrere les ments dels nostres governants: desídia, potser? Inoperància? Ara mateix, molt de victimisme. Madrid i Palma ja no són "amics" de "Manacor", i això, per al polític inoperant és un calcetí de licra que s'ajusta com una segona pell al seu paper de víctima. Però alerta: els calcetins de licra, adesiara, provoquen al·lèrgies. Molt més valdria dur el clàssic cotó, molt més sincer. Molt més de carrer. Molt més ple d'idees per al poble, d'iniciatives il·lusionants, de cultura moderna, d'escoles suficients i en condicions, de serveis socials dignes. De tot el que, en definitiva, ens agradaria poder esperar del nostre ajuntament. Mentrestant, si ens arriba carbó, ja serà molt. Deixam el calcetí a la finestra, per si un cas.

CpC 304 en format pdf part 1

CpC 304 en format pdf part 2

Aquesta setmana ha tengut lloc la setena excursió reivindicativa pels camins del Fangar. Els propietaris de la possessió macianera han anat remetent en la seva actitud bel·ligerant amb el poble mallorquí i amb els costums d'aquí per mostrar-se, de cada vegada més, oberts a possibles negociacions. De fet, ja fa mesos que l'accés als camins del Fangar està obert i s'hi pot transitar sense que els guardes de seguretat demanin explicacions ni coaccionin. És, sens dubte, un dels fruits de les negociacions que, durant mesos han mantingut la Plataforma pels Camins Públics i Oberts i els propietaris de la finca. Justament, la Plataforma anuncià en el manifest davant els centenars d'assistents a l'excursió reivindicativa que "mai no hem estat tan a prop d'aconseguir-ho", en referència a aquest possible acord. El temps, sembla que immediat, ens mostrarà en quins termes s'ha arribat a aquest acord i també quins efectes tendrà sobre l'obertura i la titularitat dels camins. Ja hem explicat, més d'una vegada, que és denunciadora la passivitat de l'equip de govern en molts d'assumptes que sovint són de resolució urgent i necessària. Diu molt poc en favor de la Sala que hagi hagut de ser la Plataforma la que se n'hagi cuidat de les negociacions, sense que ni Pastor ni els seus socis hagin fet res per mirar d'arribar a un acord. Per a què serveixen les institucions si som els ciutadans els que els hem de fer les feines i resoldre les paperetes?
 Una altra cosa molt diferent són les conseqüències polítiques i socials que pot tenir aquest paper negociador de la Plataforma. S'entén que una entitat com aquesta neix amb una finalitat essencialment reivindicativa, radicalment reivindicativa. Demanar l'essència de les coses. Anar-ne a cercar l'arrel, justament perquè és des de les arrels d'on millor creixen els símbols. I els camins públics han estat i són un símbol de les poques propietats comunes i populars que queden en una societat de culte a la propietat privada i a l'acumulació personal de béns. Dèiem, però, que no és clar l'efecte que políticament podria tenir aquesta negociació. Quina postura prendrà l'equip de govern davant la proposta d'acord de la Plataforma? S'intercanviaran els papers? És de suposar que davant fets tangibles segons quins papers són impossibles d'intercanviar. Un exemple: que els camins públics estiguin oberts és una cosa, però una altra de ben diferent és que la Plataforma es presenti al Ple amb un acord que pressuposi una escriptura pública que ratifiqui la titularitat pública dels camins.
 Sigui com sigui, calen dues reflexions finals: la primera, l'èxit que suposa que una plataforma nascuda de la voluntat popular hagi aconseguit tombar un gegant com els propietaris del Fangar. Per una vegada, el poble venç el cacic. David venç Goliat. La segona, la feina que encara queda per fer a la Plataforma i a tots els que la segueixen: els més de cinquanta camins públics que encara resten tancats. El poble continuarà reclamant el que és seu. Els símbols. I les arrels.

CpC 303 en format pdf part 1

CpC 303 en format pdf part 2

Moltes vegades la vida ens porta sotragades que no podem evitar ni preveure. D'altres ens ofereix la possibilitat de triar, d'optar per una via o per una altra. I en d'altres, ens hi obliga, inevitablement. És en aquests dos darrers casos en què com a éssers humans ens sentim privilegiats de triar el nostre destí, de prendre decisions que sabem que seran transcendentals per al camí de les nostres vides. És aquí quan podem dir que viure és decidir. Cent per Cent planteja aquesta setmana el debat sorgit arran del camí que ha de prendre el tren en la seva sortida de Manacor cap a Artà. Soterrat o en superfície? Hem consultat tècnics en la matèria i hem pogut observar que els arguments per a una i altra opció són raonables i defensables. La pilota, per tant, és a la teulada dels nostres gestors. La classe política manacorina i illenca es troba davant una de les decisions més importants i arriscades de la legislatura. Nosaltres, des de la nostra humil posició, no som qui per optar per una o altra opció, puix reconeixem la dificultat de la decisió, i més una vegada consultats els experts en la matèria. Ara bé, un argument s'imposa sobre qualsevol altre: sigui quina sigui la decisió que finalment es prengui que es faci amb responsabilitat i amb sentit de política d'estat. Volem dir amb això que res no seria pitjor per a Manacor que assistir a una brega entre polítics i que la decisió final depengués de debats més electoralistes que no ideològics. No tindria sentit que des de Palma s'imposàs el tramvia just perquè el govern manacorí defensàs l'opciò contrària. O viceversa, que l'Ajuntament posàs traves a l'opció triada per Palma just perquè el govern autonòmic és d'un color polític contrari al de l'equip de govern manacorí. Esperam, doncs, que s'actuï amb responsabilitat, amb visió de poble i amb sentit d'estat. Hi guanyaríem tots.

Pagar per justícia social?
Un altre debat generat aquesta setmana ha estat el de la polèmica taxa establerta per la delegació de Serveis Socials. La regidoria, comandada per Catalina Riera, farà pagar vuit euros l'hora per la prestació social domiciliària. L'estat del benestar se sustenta en tres grans pilars públics i, fins ara, gratuïts: l'educació, la sanitat i els serveis socials. Cert és que "gratuïts" hauria d'anar entre cometes. Tots cotitzam a la seguretat social per gaudir d'una sanitat pública "gratuïta". Tots pagam els nostres imposts per tenir una educació pública gratuïta o per poder gaudir d'uns serveis socials efectius.
 Amb la mesura, Catalina Riera, posa damunt la taula el cost dels serveis públics en general i dels serveis socials en particular. Hom es pot demanar si pagar una taxa per ser assistit pels serveis socials és pagar dues vegades. O si en canvi el fet de pagar ens ajuda a conèixer què costa aquest servei. És de justícia que una família benestant, que podria pagar-se aquesta assitència de la seva butxaca tengui accés a aquest servei i, en canvi, una família que ho necessita i no ho pot pagar, estigui en llista d'espera del servei públic? Els arguments exposats per Catalina Riera fan reflexionar sobre tot plegat, tot i entenent també els raonaments esgrimits per ALM-UM, que es queixa de la inoportunitat de la mesura, presa en temps de crisi i, justament, d'augment de les demandes als serveis socials.
 Ens trobam, una vegada més, davant una tria argumental complicada, davant una decisió complicada de prendre. Torna a haver-hi arguments raonables a les dues bandes de la balança, i la línia que els separa es tan prima que esdevé invisible. Però la vida continua, i ens obliga a triar. Triarem, i riurem, o plorarem. A la fi, però, ens veurem amos del nostre destí, per això, perquè viure és decidir.

CpC 302 en format pdf part 1

CpC 302 en format pdf part 2

La taula rodona organitzada per la Plataforma per l'Educació aquesta setmana posà al descobert les misèries del sistema educatiu a les Illes. Justament la mateixa setmana que s'anunciava que els alumnes extremenys disposaran d'un ordinador portàtil gratuït per poder fer feina a les aules, aquí ens demanam com ho podem fer per ampliar unes infraestructures obsoletes i del tot insuficients. El greuge comparatiu és obvi. Però anem a pams. És cert que el Govern de les Illes Balears disposa d'uns recursos limitats, limitadíssims, per dur a terme la seva acció de govern. Aquests recursos, de manera general, han de venir dotats des de Madrid, que és qui té la paella pel mànec en qüestió de recaptació i distribució de cabals públics. Ara bé, una vegada arribada aquí la dotació econòmica, cal que el govern de torn cregui de bon de veres que l'educació és una prioritat i, per tant, li faci guanyar pes específic dins el muntant dels pressuposts generals de la CAIB. Si de veres el govern de Francesc Antich és progressista i socialista i creu que la sanitat i l'educació públiques han de ser potenciats ha d'anar incrementant les dotacions per sobre de l'increment general de la comunitat. És de llibre. Enguany el pressupost general puja un set per cent. El d'Educació, un sis. Així, és clar, no s'arribarà mai a assolir l'objectiu marcat a principi de legislatura, ans al contrari, ens n'allunyarem.
 El paper de Miquel Martorell i Catalina Riera en la taula rodona de dimarts passat fou molt digne. Assumiren responsabilitats sobre les mancances que hi ha. Reconegueren públicament la feina que queda per fer. Demostraren conèixer en tot moment quin és l'estat de la situació en aquests moments. I recalcaren que poca cosa poden fer ells per resoldre d'una manera contundent tota aquesta problemàtica. És per això que, encara des de més amunt cal una acció decidida per part del govern per disposar de més doblers per construir centres (és una vergonya que haguem d'anar a pellucar euros per Europa per poder fer escoles) i per dotar de més i millors recursos humans els nostres centres escolars. Justament si en un aspecte coincidiren tots els ponents de la taula va ser en el fet que els nostres centres disposen de grans professionals, que alhora s'impliquen, moltes vegades de manera desinteressada i altruista en les millores del centre. Però una societat moderna i occidental no pot dependre, en cap cas, del voluntarisme ni de la bona fe dels seus professionals, sinó de la dotació pressupostària de la seva administració. El voluntarisme sempre acaba amb un incendi: la gent cremada. Els nostres centres seran millors si els alumnes i els seus mestres s'hi senten a gust, amb capacitat per dur endavant la seva feina, amb recursos per fer-la, i sense haver de perdre temps en reivindicacions.
 L'educació, tal com s'ha construït la nostra societat, és primordial. Per la transmissió d'habilitats que comporta, però també, i sobretot, per la transmissió de valors que implica. La taula rodona ens demanava que "féssim punta". Les dues hores de debat de dimarts passat tengueren gust de poc. Com si haguéssim començat a fer punta a un iceberg gegantí que, davall davall, amaga misèries inconfessables.

CpC 301 en format pdf part 1

CpC 301 en format pdf part 2

Talment un exèrcit espartà defensant-se de les forces perses a la batalla de les Termòpiles. Així és Cent per Cent: 300 números, 300 soldats espartans carregats d'austeritat, però també de coratge que han sabut vèncer les adversitats i els contratemps. Ara, vençuda la batalla, els 300 de Cent per Cent es disposen a refermar encara més la consolidació com a publicació de referència a la comarca del Llevant mallorquí. Una eina per estar informat amb esperit crític a partir d'una visió moderna de les coses que passen. L'austeritat i la rigidesa espartanes han deixat pas a la construcció d'un imperi hel·lènic de consolidació i refermament en les pròpies conviccions, les que feren néixer un projecte que és a punt de complir el sisè aniversari.
 Avui Cent per Cent ocupa un lloc dins l'espai comunicatiu de la comarca i és una publicació valorada també dins l'entorn de l'Associació de la Premsa Forana de Mallorca. Bona prova d'això és la presència del nostre director com a vocal de la junta directiva d'aquesta associació, però també el reconeixement a la tasca feta amb els dos treballs que han resultat finalistes en els recuperats Premis de Premsa Forana. Una fotografia de Marina Giménez i Catalina Cortès en l'homenatge manacorí al tennista Rafel Nadal i un reportatge sobre les promeses incomplertes del batle Pastor elaborat per Càndida Vives i Catalina Serra han estat els treballs de Cent per Cent reconeguts pel jurat d'aquests premis.
 Però la diada de la Premsa Forana tengué altres actes, a banda del lliurament dels premis. Una jornada d'aquesta casta, tanmateix, sempre ajuda els assistents a reflexionar una mica més sobre l'existència de la premsa forana, del seu sentit i del seu futur. Les revistes, impulsades sovint des del voluntariat i des de la dedicació abnegada, s'han sabut adaptar en general a la modernitat i han abandonat les tècniques d'elaboració antigues per aprofitar els avantatges de la tecnologia digital. Un altre debat, directament lligat a aquest fet, és el de la presència a la xarxa internet. Tota la premsa publicada en paper, no sols la local i comarcal, viu immersa dins moments convulsos que fan preveure un futur incert per a les publicacions de paper. De moment, són moltes ja les publicacions de Premsa Forana que disposen d'una pàgina web. Cent per Cent, n'és una, i mirarà amb el pas del temps d'incorporar-hi més serveis i ofertes.
 Caldrà veure també com afronta la premsa forana el repte del relleu generacional, tant en l'elaboració de les publicacions com també en la captació de nous lectors, molt sovint més interessats per les notícies d'àmbit estatal o mundial que no per les informacions locals.
 Mentrestant, el darrer any el nombre de publicacions s'ha vist incrementat i ja són quaranta-quatre les que formen part de Premsa Forana, a la qual desitjam prosperitat i llargs anys de vida.

Fum contra la crisi?
Ja n'avisàvem la setmana passada. Quines mesures són les que aporta l'equip de govern contra la crisi? De moment Llorenç Bosch ha sortit demanant doblers al Consell i al Govern. Però per a quins projectes? Per a quines idees concretes? Poques inversions arribaran d'onsevulla si no es demanen per a mesures amb carn i ossos, reals, de veritat. Si parlar de la crisi ha de servir per fer una vegada més el joc polític, val més que ho deixem anar. No ho deu veure així el senyor Bosch?

CpC 300 en format pdf part 1

CpC 300 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom