Cent per Cent

CpC 302 - Viure és decidir

centpercent | 15 Desembre, 2008 16:40

Moltes vegades la vida ens porta sotragades que no podem evitar ni preveure. D’altres ens ofereix la possibilitat de triar, d’optar per una via o per una altra. I en d’altres, ens hi obliga, inevitablement. És en aquests dos darrers casos en què com a éssers humans ens sentim privilegiats de triar el nostre destí, de prendre decisions que sabem que seran transcendentals per al camí de les nostres vides. És aquí quan podem dir que viure és decidir. Cent per Cent planteja aquesta setmana el debat sorgit arran del camí que ha de prendre el tren en la seva sortida de Manacor cap a Artà. Soterrat o en superfície? Hem consultat tècnics en la matèria i hem pogut observar que els arguments per a una i altra opció són raonables i defensables. La pilota, per tant, és a la teulada dels nostres gestors. La classe política manacorina i illenca es troba davant una de les decisions més importants i arriscades de la legislatura. Nosaltres, des de la nostra humil posició, no som qui per optar per una o altra opció, puix reconeixem la dificultat de la decisió, i més una vegada consultats els experts en la matèria. Ara bé, un argument s’imposa sobre qualsevol altre: sigui quina sigui la decisió que finalment es prengui que es faci amb responsabilitat i amb sentit de política d’estat. Volem dir amb això que res no seria pitjor per a Manacor que assistir a una brega entre polítics i que la decisió final depengués de debats més electoralistes que no ideològics. No tindria sentit que des de Palma s’imposàs el tramvia just perquè el govern manacorí defensàs l’opciò contrària. O viceversa, que l’Ajuntament posàs traves a l’opció triada per Palma just perquè el govern autonòmic és d’un color polític contrari al de l’equip de govern manacorí. Esperam, doncs, que s’actuï amb responsabilitat, amb visió de poble i amb sentit d’estat. Hi guanyaríem tots.

Pagar per justícia social?
Un altre debat generat aquesta setmana ha estat el de la polèmica taxa establerta per la delegació de Serveis Socials. La regidoria, comandada per Catalina Riera, farà pagar vuit euros l’hora per la prestació social domiciliària. L’estat del benestar se sustenta en tres grans pilars públics i, fins ara, gratuïts: l’educació, la sanitat i els serveis socials. Cert és que “gratuïts” hauria d’anar entre cometes. Tots cotitzam a la seguretat social per gaudir d’una sanitat pública “gratuïta”. Tots pagam els nostres imposts per tenir una educació pública gratuïta o per poder gaudir d’uns serveis socials efectius.
Amb la mesura, Catalina Riera, posa damunt la taula el cost dels serveis públics en general i dels serveis socials en particular. Hom es pot demanar si pagar una taxa per ser assistit pels serveis socials és pagar dues vegades. O si en canvi el fet de pagar ens ajuda a conèixer què costa aquest servei. És de justícia que una família benestant, que podria pagar-se aquesta assitència de la seva butxaca tengui accés a aquest servei i, en canvi, una família que ho necessita i no ho pot pagar, estigui en llista d’espera del servei públic? Els arguments exposats per Catalina Riera fan reflexionar sobre tot plegat, tot i entenent també els raonaments esgrimits per ALM-UM, que es queixa de la inoportunitat de la mesura, presa en temps de crisi i, justament, d’augment de les demandes als serveis socials.
Ens trobam, una vegada més, davant una tria argumental complicada, davant una decisió complicada de prendre. Torna a haver-hi arguments raonables a les dues bandes de la balança, i la línia que els separa es tan prima que esdevé invisible. Però la vida continua, i ens obliga a triar. Triarem, i riurem, o plorarem. A la fi, però, ens veurem amos del nostre destí, per això, perquè viure és decidir.

CpC 302 en format pdf part 1

CpC 302 en format pdf part 2