Cent per Cent

CpC 304 - La Sala contra el món o el victimisme inoperant

centpercent | 29 Desembre, 2008 10:21

Aquesta setmana, com pertoca s’ha celebrat el darrer ple de l’any a l’Ajuntament de Manacor, i també, com pertoca, s’hi han aprovat els pressuposts per a l’any 2009. No hi ha dubte que els ajuntaments, ara per ara, són els germans pobres de la corporació administrativa a l’Estat espanyol. Qui proveeix dels doblers és Madrid. De Madrid passen al Govern autonòmic. I de l’autonòmic a l’insular. I a la fi, els ajuntaments. Reconeixent aquest fet, és obvi que les corporacions municipals no tenen gaire marge de maniobra, tenint en compte, a més, la pesada maquinària burocràtica que s’han de cuidar de tenir ben engreixada i en funcionament perquè “l’organització social” no faci ull. Ja des de bon principi ens hauríem de plantejar un viatge a l’arrel del problema, en un intent, segurament desesperat, convençudament inútil, de reconduir la situació i aconseguir fer entendre a qui pertoqui que si la màquina burocràtica funcionàs de manera òptima no hauria de menester ni la meitat (és un dir) dels esforços humans i econòmics que hi dedicam. Això a banda, aquests doblers, pocs o molts, es podrien reinvertir en altres necessitats.
Els qui es cuiden de la caixa municipal (entengui aquí el lector que parlam del batle Antoni Pastor i del seu portaveu Llorenç Bosch) ja varen deixar clar l’any passat que hi havia problemes de finançament i que els doblers per a inversions venien de Madrid o de Palma. L’Ajuntament, així com funciona ara és incapaç de finançar inversions pròpies. Això se sap ara i se sabia fa un any. Un ciutadà de carrer qualsevol, davant tot això, només pot treure una conclusió, i segurament s’errarà de poc: paràlisi total. Votam uns polítics perquè vegin quines són les necessitats del poble, perquè, davant la manca de recursos, sàpiguen ser imaginatius i valents. Emprenedors. Que tenguin il·lusió i que sàpiguen il·lusionar. I tanmateix, què tenim: paràlisi, grisor, victimisme, tristesa. Passen gust els nostres governants de tenir el càrrec que tenen? L’exerceixen? O només hi seuen còmodament? Què fan? La sensació, vist des de defora, és que s’avorreixen, i que només tenen qualque idea quan es tracta de fotre (talment, fotre, o barrinar, si voleu) l’adversari polític. Després, és clar, es guanyen eleccions, i tot són rialles. Però qualque dia estaria molt veure què s’amaga darrere les ments dels nostres governants: desídia, potser? Inoperància? Ara mateix, molt de victimisme. Madrid i Palma ja no són “amics” de “Manacor”, i això, per al polític inoperant és un calcetí de licra que s’ajusta com una segona pell al seu paper de víctima. Però alerta: els calcetins de licra, adesiara, provoquen al·lèrgies. Molt més valdria dur el clàssic cotó, molt més sincer. Molt més de carrer. Molt més ple d’idees per al poble, d’iniciatives il·lusionants, de cultura moderna, d’escoles suficients i en condicions, de serveis socials dignes. De tot el que, en definitiva, ens agradaria poder esperar del nostre ajuntament. Mentrestant, si ens arriba carbó, ja serà molt. Deixam el calcetí a la finestra, per si un cas.