Aquesta setmana s'ha sabut que inspecció de Treball ha aixecat acta d'infraccó i ha notificat una sanció de 43.000 euros a la fàbrica de perles Majòrica. El motiu: haver exposat una part dels seus treballadors a productes cancerígens durant la seva jornada laboral. També és notícia aquests dies el judici a l'exgerent de l'Hospital de Manacor Carles Ricci per les fugues d'òxid de metilè en l'àrea d'esterilització del centre. També, fa alguns mesos, havia estat notícia un taller de lacats de Manacor per les emissions contaminants que sortien del seu local situat dins el nucli urbà de Manacor.
Tot en gros fa veure que són molts els treballadors que fan feina de manera precària, de vegades pel que fa al sou, i de vegades pel que fa a la seguretat i les condicions higièniques mínimes.
Una de les característiques de l'economia de mercat és la desmobilització del proletariat. Ja fa bastants d'anys que la classe obrera sembla que, com a col·lectiuha deixat d'existir. Les motivacions són diverses. D'una banda, perquè els vertaders proletaris avui no són a l'Estat espanyol, o a Itàlia, o a França, sinó a l'Índia, o al Marroc, o a Mèxic, fruit de la deslocalització a la recerca de mà d'obra barata que duen a terme les empreses, siguin multinacionals o no ho siguin. De l'altra, l'economia occidental aconsegueix que la seva "classe obrera" pugui viure, en general, per sobre dels llindars de la pobresa i tengui accés a determinats luxes que, en principi, semblarien privats a les classes més humils.
Hi podria haver un tercer element segurament menys influent, però que cal tenir en compte,  i és la presència abassegadora de les organitzacions sindicals en les relacions entre la comunitat treballadora i les patronals. És evident que els treballadors han d'estar organitzats, però sovint els grans sindicats sembla que estan més pendents de quotes de poder que dels interessos reals dels treballadors.
Sigui com sigui, el fet real és que, des de fa molt de temps, la massa "proletària" està desmobilitzada, ergo, és inexistent. Només en grans empreses o institucions es detecta una presència real de les reivindicacions dels treballadors, encara que massa sovint insuficient. Deim tot això, perquè els dos primers casos exposats a l'inici d'aquesta columna segurament no haurien arribat a bon port si no hagués estat perquè els treballadors compten amb una infraestructura organitzativa prou potent. És bo de fer imaginar-se en quines condicions fan feina els treballadors de petites empreses que no tenen comitè d'empresa i en les quals la presència els sindicats o l'organització obrera interna són escassíssimes o nul·les.
Entenem que tots els implicats alhora han de fer feina per reduir la possibilitat d'accidents o perjudicis físics a causa de la feina, caminant cap a allò que avui es coneix com a "prevenció de riscs laborals". Si l'exigència de condicions segures i higièniques a la feina ha de servir perquè retorni, ni que sigui momentàniament, el proletariat organitzat, benvinguda sigui.

CpC 312 en format pdf part 1

CpC 312 en format pdf part 2

Fa alguns mesos s'iniciava una transició en el Partit Popular no exempta de misteris i incògnites. Antoni Pastor, a Manacor, va ser un dels pocs que aguantà l'esclat del seu partit a les darreres eleccions. Pere Rotger a Inca, ja de tornada de tot; Carlos Delgado a Calvià i José Ramon Bauzà a Marratxí, amb perfils identitaris més que dubtosos, eren els altres barons resistents a la marea "roja" que tenyí les Illes ara fa un any i mig. Pastor, conscient del seu potencial, es preocupà de tenir un lloc preponderant dins el seu partit. N'aconseguí una vicesecretaria general. No content amb això, Pastor es rebel·la contra l'aparat del partit en veure que postul·lava Joan Rotger, batle de Selva, com a president del partit a Mallorca. Amb tots els elements en contra, el manacorí fregà la victòria. Fins aquí, podríem dir que el batle de Manacor ocupava un espai de prestigi en el seu partit, avalat per la coherència i la valentia de presentar-se defensant els seus interessos enfront dels qui comanden el partit i, presumptament, no escoleten les segones veus.
Ara, passats alguns mesos, amb un silenci mediàtic que afavoria, òbviament, el poder establert i afeblia les posicions dels contestataris, Pastor ha tornat a la càrrega. S'ha preocupat de filtrar a la premsa que no està conforme amb la seva posició dins el partit. Es veu arraconat. Ignorat. Anuncia que deixarà de ser el president del PP manacorí i amenaça de fundar un partit independent per enfrontar-s'hi a les pròximes eleccions. Mentre Pastor va fer front a l'aparat de Rosa Estaràs seguint el règim estatutari intern va mantenir una posició de prestigi. Ara, aquesta posició es veu erosionada, des del moment que qüestiona fins i tot el projecte polític i amenaça d'abandonar-lo. Sigui com sigui, no sembla que Pastor, calculador i viu com una centella, cometi la temeritat d'enfrontar-se al Partit Popular en unes eleccions. Antoni Pastor, l'únic que vol, així de clar, és que l'escoltin a Palma. Que li donin pes. Que l'estimin. Que li reconeguin el mèrit de la batlia de Manacor. Que li satisfacin l'ego i la comandera. Mentrestant, hom es va demanant, setmana darrere setmana, què fa Antoni Pastor pel poble que el va triar per presidir el seu ajuntament. Passen els mesos i la inactivitat municipal és de cada vegada més flagrant. En el darrer ple municipal només hi hagué un punt a l'ordre del dia, i era un reconeixement extrajudicial de crèdit. Antoni Pastor no té esment de Manacor. El llop està afamat. S'ha posat la llana d'ovella damunt l'esquena i se n'ha anat cap a Palma de cacera. Mentrestant, les ovelles manacorines, sense Pastor.

 CpC 311 en format pdf part 1

CpC 311 en format pdf part 2

Rafel Nadal ha tornat a guanyar. La set de victòries del manacorí sembla insaciable i els seus triomfs comencen a deixar de ser notícia. Aquesta setmana,  però, la victòria a l'Open d'Austràlia després de dos partits finals èpics, ha superat les expectatives inicials i ha obert la possibilitat que el número u del món aconsegueixi el que només dos tennistes han assolit en tota la història del tennis: el grand slam. Nadal ja ha guanyat Roland Garros, i l'any passat també Wimbledon, és possible, per tant, i probable, que els torni a guanyar. Quedaria, per tant, només l'obert dels Estats Units com a darrer escull per consolidar-se com un dels cinc millors jugadors de la història. De moment, ningú, a la seva edat, havia aconseguit mai guanyar sis torneigs del grand slam, i, a més, sobre tres superfícies diferents.
Nadal i tots els seus paisans manacorins, estam d'enhorabona. Caldria veure, però, què pot arribar a amagar-se darrere tot això. Nadal i, sobretot, el seu entorn familiar, s'han preocupat per tenir els peus en terra, per donar una imatge d'humilitat, de modèstia, que és motiu de comentari continu en els mitjans de comunicació. Tanmateix, ell i tots els grans esportistes d'elit tenen un sol objectiu: el triomf, la victòria, i aquesta va inevitablement lligada a la derrota de l'altre. Diumenge passat Nadal va destrossar Federer, no sols tennísticament, sinó també personalment. Les imatges  del suís plorant reblaneixen el cor més dur. Els valors que transmet l'esport d'elit a la resta de la societat són, si més no, qüestionables. Per guanyar nosaltres, han de perdre  els altres. Han de ser humiliats per la nostra infinita capacitat de superació. Això, d'una banda. De l'altra, els millors són rics, guanyen molts de doblers, tenen grans cases, grans cotxes, anegats dins els luxes i els capritxs. Són, aquestes dues condicions, les que marquen el ritme de la societat occidental actual. Uns valors que deixen enrere la solidaritat, la sensibilitat, la consideració envers els altres, i en canvi enalteixen l'egoisme, la competitivitat o l'enveja.
Desitjam que Rafel Nadal arribi a ser el millor jugador de tots els temps, que guanyi el grand slam en un any, que aconsegueixi més tornejos del grand slam que l'immens Pete Sampras, que en té catorze. Però voldríem, sincerament, que fos capaç de transmetre uns valors que, massa vegades, queden amagats rere els grans fasts de les victòries.

Fe d'errades
En l'entrevista al pianista Andreu Riera publicada la setmana passada, al número 309, ens referíem al piano "Stanley". En realitat hauríem d'haver escrit "Steinway" que és la  manera correcta d'anomenar aquesta peça.

 CpC 310 en format pdf  part 1

CpC 310 en format pdf part 2

Aquests dies hem assistit entre estupefactes i impassibles a la massacre israeliana a la ciutat palestina de Gaza. Ha semblat com si, al món, no hi hagués altre conflicte. Per un moment hem oblidat la crua realitat de l'Iraq o l'Afganistan. I ja no en parlem de casos molt menys mediàtics com ara les tensions que manté Rússia amb Txetxènia o amb la veïna Geòrgia; o els conflictes dels estats espanyol i britànic amb els moviments d'alliberació nacional basc o irlandès; o la disputa entre l'Índia i el Pakistan pel territori del Caixmir; o el trencaclosques africà de la zona dels grans llacs. En el món, per conflictes armats entre humans, moren cada dia milers de persones, la majoria innocents i alienes a aquestes bregues.
 Divendres dia 30 és el dia de la Pau i la No-Violència, una data que no hauria de ser una més en els calendaris.
 Sovint les guerres i els conflictes armats sorgeixen amb excuses nacionals, religioses, ètniques, etc. quan en el fons de tot s'hi amaga la gallina dels ous d'or del sistema liberal actual: l'economia i els recursos naturals. Els senyors de la guerra, aquí i allà, apel·len  als sentiments de la població civil per rebre'n el suport que, nascut del cor i no del cap, esdevé incondicional i insubornable. Al rerefons, a la fi, la fal·làcia, la falsedat, l'engany, els doblers i el poder. Massa vegades, d'altra banda, els estats en nom de democràcies dubtoses i poc madures, en nom de no sabem quins déus o en nom de no sabem quines veritats sacrosantes impulsen accions bèl·liques contra pobles sencers. Vegeu ara la invasió israeliana de Gaza, o la intervenció russa a Geòrgia, o la dels Estats Units a l'Iraq o a l'Afganistan. És clar que cal rebutjar totes les formes de violència conegudes, però molt especialment les que exerceixen els estats, representants sobirans, en principi, de la voluntat dels pobles i defensors d'allò que avui es coneix com a "políticament correcte". Tampoc no caurem aquí en la ingenuïtat cristiana del "parar l'altra galta". I també discutirem la tan revolucionària "cap agressió sense resposta". El que és clar és que a massa bandes "la policia, tortura i assassina", i els exèrcits impulsats pels estats són màquines perfectes de repressió i acarnissament. Acudiríem al savi refranyer i diríem que "dos no es barallen si un no vol". El diàleg, les concessions, l'entesa, la comprensió de les demandes d'uns i altres són determinants per consolidar acords de pau. Nosaltres des d'aquesta columna ens manifestam entusiastes de la vida i de la felicitat humanes, i a partir d'aquest principi manifestam que no hi ha cap idea que valgui una vida humana. Però cap. Creim, potser ingènuament, que les actituds positives generen actituds positives. I en aquest sentit caminam. Per la pau al món i per la llibertat dels homes i les dones.

CpC 309 en format pdf part 1

CpC 309 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom