Cent per Cent

CpC 310- Rafel Nadal, l'èpica del triomf

centpercent | 09 Febrer, 2009 16:42

Rafel Nadal ha tornat a guanyar. La set de victòries del manacorí sembla insaciable i els seus triomfs comencen a deixar de ser notícia. Aquesta setmana, però, la victòria a l’Open d’Austràlia després de dos partits finals èpics, ha superat les expectatives inicials i ha obert la possibilitat que el número u del món aconsegueixi el que només dos tennistes han assolit en tota la història del tennis: el grand slam. Nadal ja ha guanyat Roland Garros, i l’any passat també Wimbledon, és possible, per tant, i probable, que els torni a guanyar. Quedaria, per tant, només l’obert dels Estats Units com a darrer escull per consolidar-se com un dels cinc millors jugadors de la història. De moment, ningú, a la seva edat, havia aconseguit mai guanyar sis torneigs del grand slam, i, a més, sobre tres superfícies diferents.
Nadal i tots els seus paisans manacorins, estam d’enhorabona. Caldria veure, però, què pot arribar a amagar-se darrere tot això. Nadal i, sobretot, el seu entorn familiar, s’han preocupat per tenir els peus en terra, per donar una imatge d’humilitat, de modèstia, que és motiu de comentari continu en els mitjans de comunicació. Tanmateix, ell i tots els grans esportistes d’elit tenen un sol objectiu: el triomf, la victòria, i aquesta va inevitablement lligada a la derrota de l’altre. Diumenge passat Nadal va destrossar Federer, no sols tennísticament, sinó també personalment. Les imatges del suís plorant reblaneixen el cor més dur. Els valors que transmet l’esport d’elit a la resta de la societat són, si més no, qüestionables. Per guanyar nosaltres, han de perdre els altres. Han de ser humiliats per la nostra infinita capacitat de superació. Això, d’una banda. De l’altra, els millors són rics, guanyen molts de doblers, tenen grans cases, grans cotxes, anegats dins els luxes i els capritxs. Són, aquestes dues condicions, les que marquen el ritme de la societat occidental actual. Uns valors que deixen enrere la solidaritat, la sensibilitat, la consideració envers els altres, i en canvi enalteixen l’egoisme, la competitivitat o l’enveja.
Desitjam que Rafel Nadal arribi a ser el millor jugador de tots els temps, que guanyi el grand slam en un any, que aconsegueixi més tornejos del grand slam que l’immens Pete Sampras, que en té catorze. Però voldríem, sincerament, que fos capaç de transmetre uns valors que, massa vegades, queden amagats rere els grans fasts de les victòries.

Fe d’errades
En l’entrevista al pianista Andreu Riera publicada la setmana passada, al número 309, ens referíem al piano “Stanley”. En realitat hauríem d’haver escrit “Steinway” que és la manera correcta d’anomenar aquesta peça.

CpC 310 en format pdf part 1

CpC 310 en format pdf part 2