Cent per Cent

CpC 312- Fer feina en risc. Torna el proletariat?

centpercent | 23 Febrer, 2009 17:03

Aquesta setmana s’ha sabut que inspecció de Treball ha aixecat acta d’infraccó i ha notificat una sanció de 43.000 euros a la fàbrica de perles Majòrica. El motiu: haver exposat una part dels seus treballadors a productes cancerígens durant la seva jornada laboral. També és notícia aquests dies el judici a l’exgerent de l’Hospital de Manacor Carles Ricci per les fugues d’òxid de metilè en l’àrea d’esterilització del centre. També, fa alguns mesos, havia estat notícia un taller de lacats de Manacor per les emissions contaminants que sortien del seu local situat dins el nucli urbà de Manacor.
Tot en gros fa veure que són molts els treballadors que fan feina de manera precària, de vegades pel que fa al sou, i de vegades pel que fa a la seguretat i les condicions higièniques mínimes.
Una de les característiques de l’economia de mercat és la desmobilització del proletariat. Ja fa bastants d’anys que la classe obrera sembla que, com a col·lectiuha deixat d’existir. Les motivacions són diverses. D’una banda, perquè els vertaders proletaris avui no són a l’Estat espanyol, o a Itàlia, o a França, sinó a l’Índia, o al Marroc, o a Mèxic, fruit de la deslocalització a la recerca de mà d’obra barata que duen a terme les empreses, siguin multinacionals o no ho siguin. De l’altra, l’economia occidental aconsegueix que la seva “classe obrera” pugui viure, en general, per sobre dels llindars de la pobresa i tengui accés a determinats luxes que, en principi, semblarien privats a les classes més humils.
Hi podria haver un tercer element segurament menys influent, però que cal tenir en compte, i és la presència abassegadora de les organitzacions sindicals en les relacions entre la comunitat treballadora i les patronals. És evident que els treballadors han d’estar organitzats, però sovint els grans sindicats sembla que estan més pendents de quotes de poder que dels interessos reals dels treballadors.
Sigui com sigui, el fet real és que, des de fa molt de temps, la massa “proletària” està desmobilitzada, ergo, és inexistent. Només en grans empreses o institucions es detecta una presència real de les reivindicacions dels treballadors, encara que massa sovint insuficient. Deim tot això, perquè els dos primers casos exposats a l’inici d’aquesta columna segurament no haurien arribat a bon port si no hagués estat perquè els treballadors compten amb una infraestructura organitzativa prou potent. És bo de fer imaginar-se en quines condicions fan feina els treballadors de petites empreses que no tenen comitè d’empresa i en les quals la presència els sindicats o l’organització obrera interna són escassíssimes o nul·les.
Entenem que tots els implicats alhora han de fer feina per reduir la possibilitat d’accidents o perjudicis físics a causa de la feina, caminant cap a allò que avui es coneix com a “prevenció de riscs laborals”. Si l’exigència de condicions segures i higièniques a la feina ha de servir perquè retorni, ni que sigui momentàniament, el proletariat organitzat, benvinguda sigui.