Necessitat i urgència. Aquestes són les dues premisses que molt sovint generen actuacions contundents per part de les administracions públiques. A Manacor, fa estona que ho sabem, hi ha necessitat de places escolars. L'augment de les ràtios s'ha fet tan insostenible que ara aquesta necessitat ja ha esdevengut urgència. És per això que la Conselleria d'Educació ha disposat una solució provisional: la construcció d'unes aules prefabricades en uns terrenys de la ronda de Felanitx que són propietat municipal. La solució aportada per la Conselleria ha estat ben acollida pels col·lectius relacionats amb el món de l'educació. Es tracta d'una manera eficaç i ràpida de resoldre les mancances en infraestructures educatives que des de fa tants d'anys arrossega Manacor. El nou "centre" acollirà dos grups de primer d'infantil i dos de primer de primària. Seran aules prefabricades que acolliran de manera provisional l'alumnat que estrenarà, el curs 2010-2011 la nova escola manacorina. Fins aquí res a dir. Es tracta d'aportar solucions pràctiques als problemes immediats. Però trobam necessaris un retret i un avís. El retret, òbviament, va adreçat de manera directa i contundent a Pastor i el seu equip, incapaços, inhàbils, obtusos i malintencionats. Hi cabrien més adjectius, però tampoc no es tracta de tudar paper ni tinta. Els primers responsables, sense dubte, que s'hagi hagut de construir una "escola" prefabricada a Manacor són ells, és a dir, els qui no han volgut cedir durant més de cinc anys un solar de poc més d'una quarterada a la conselleria perquè hi construís una simple escola. Ara prop de cent infants de Manacor, aniran a classe a una escola de plàstic. I això, sense enrevoltar, és culpa d'Antoni Pastor i el seu equip de govern, més pendent de l'especulació urbanística que l'educació dels infants, deixant construir vuit-cents pisos a canvi de vuit-mil rònics metres quadrats de terra que l'únic que valen són doblers. Més que ràbia, el poble de Manacor hauria de sentir vergonya. Vergonya, empegueïment d'haver triat uns governants que donen prioritat a l'enriquiment dels que ja són rics en comptes d'afavorir l'ensenyament públic per a tots els infants del municipi. Per a tots, tant els rics, com els pobres, perquè tothom tengui l'oportunitat de prosperar, de viure dignament, d'adaptar-se al medi on li ha tocat viure. La comparació és tan òbvia que fa espirejar els ulls i fa encendre la sang. N'estam convençuts, no feim demagògia: és el que hi ha.
I ara l'avís. Hem lloat sense embuts la iniciativa de la Conselleria. Però la pilota ara és a la seva teulada. Ja tenen els terrenys. I l'escola ha d'estar acabada per començar-hi el curs 2010-2011, qualsevol retard sobre aquesta data seria motiu novament d'un empegueïment general sobre la ineptitud de la nostra classe política.  Ineptitud o desinterès, ja ho veuríem. Es tracta que l'escola de plàstic hagi de funcionar únicament durant aquest curs escolar que ha de començar. Després, sense excuses, hauria de ser desmantellada. I si fa falta una segona escola nova, que la comencin a projectar ara. No hi ha excuses que hi valguin. Els pedaços que posa la Conselleria, no ho dubtam, estan ben posats, però, al cap i a la fi, són pedaços.
  

CpC 317 en format pdf part 1

CpC 317 en format pdf part 2

Ja hem denunciat més d'una vegada la feblesa del sistema democràtic vigent a l'Estat espanyol. Hi ha dos fets que demostren que una democràcia no és sana, ni adulta, ni madura. En el cas d'aquí podríem dir que la democràcia ha tingut una maduració defectuosa, en definitiva, que és rebordonida. El primer dels dos fets que esmentàvem és la corrupció. La manca de tarannà democràtic es coneix arreu de l'Estat espanyol, però s'accentua en àmbits tancats, sectaris i tribals: és el cas de Mallorca i les Illes Balears. Tot i que haguem disfressat el sistema de govern amb el nom de democràcia, el fet és que aquí, si fa no fa, continuen manant les mateixes famílies, els mateixos poderosos i els qui tenen els doblers, que, pam amunt pam avall, continuen sent els mateixos que durant la dictadura.
El segon símptoma de la feblesa d'una democràcia és la manca de garanties en la separació dels tres poders. A l'escola, quan érem petits, ens ensenyaven que la democràcia a l'ús és aquella que separa els poders legislatiu, executiu i judicial. Això, a l'Estat espanyol, és, si més no qüestionable que sigui així. Un exemple a gran escala el tenim al País Basc. Quan es produeix alguna desavinença entre el Govern espanyol i els nacionalistes bascs, quan el procés de pau s'estanca, quan les negociacions  es trenquen, aleshores, com per art de màgia, sorgeix el braç implacable de la llei contra l'esquerra abertzale. Molta casualitat que això sempre ocorri en un context de desacord polític.
També a gran escala hem vist com el jutge Garzón (recordem que va anar a lesfiles socialistes fa algunes eleccions) du a terme una investigació sobre casos de corrupció que afecten membres del Partit Popular justament quan al Govern espanyol hi ha el Partit Socialista.
Més a petita escala, ha sorprès aquests dies la coincidència en el temps entre les desavinences polítiques dins el govern entre PSOE i UM i la immediata imputació del president uemita, Miquel Nadal, i també d'altres càrrecs com el manacorí Gonzalo Aguiar. De moment, aquests i molts d'altres han estat imputats, i se'ls presumeix la innocència.
El que hem argumentat fins ara més que una crítica és un desig, un desig que l'actuació de la justícia sigui totalment independent i lliure de possibles influències polítiques. Qui no faci les coses ben fetes, sigui del color polític que sigui, ha de ser perseguit per la llei. I condemnat. I si cal, els han de ser expropiats els béns. Els ciutadans i ciutadanes estam cansats que es riguin de nosaltres. Nosaltres creim en la bondat humana, en la bona fe, en la solidaritat entre els homes i dones. Per això ens costa entendre tant la ceguesa que pateix la classe política davant la lluentor dels doblers fàcils. La competitivitat matarà l'espècie humana, la farà extingir. La malaltia dels doblers, del poder, de la figurera és un corc que menja a poc a poc les cames que sostenen la societat occidental, d'una feblesa insospitada per molts.
Per això, en moments tan delicats, demanam independència a la justícia, però també fermesa i contundència a l'hora de perseguir i condemnar tota l'escòria, tot el fems, tota la immundícia que es riu de nosaltres cada dia malgastant els doblers que guanyam fent feina. N'estam farts! Volem bones persones que ens governin. Volem que ens facin creure de veres que allò que pagam amb els nostres imposts és reinvertit amb consciència, amb seny i amb mesura en béns comunitaris com una escola, o un hospital, o uns serveis socials adients i suficients, o fins i tot una carretera o un ferrocarril.
Per això demanam a la classe judicial: per favor, feis net de corruptes. I que tot recomenci perquè ens estimam més una democràcia tendra que no rebordonida.

CpC 316 en format pdf part 1

CpC 316 en format pdf part 2

Una de les diferències essencials i més paleses entre el govern actual de Francesc Antich i el de l'anterior legislatura és la política de carreteres. El Govern Matas va encetar la legislatura amb una orgia desenfrenada d'autopistes, autovies, desdoblaments, ampliacions i altres versions de l'asfalt que, si no s'haguessin aturat haurien acabat per xapar el cor i l'ànima (la poca que li queda) de Mallorca. Antich i el seu govern començaven el seu segon mandat, amb la lliçó "apresa". El president devia recordar amb amargor el renou i la crispació generats per algunes decisions polèmiques del primer Pacte de Progrés. I fa un any i mig, de puntetes, tornava al govern disposat a no fer-se sentir. I ho ha aconseguit. Tant per bé com per mal, sembla massa vegades que el govern s'inhibeix en moltes de decisions, per no crear-se enemics; d'això, molts en diuen "prudència". Una prudència que ha fet construir Son Espases, però que no ha construït l'òpera de Matas ni ha fet una autovia de Manacor a Campos.
Però ara el govern ha presentat el seu Pla de carreteres, que preveu, encara que sigui a llarg termini, nombroses actuacions que, proposades per un altre color polític, de ben segur que suposarien una forta escandalera pública i ecologista. Mallorca, és un fet, creix en població i creix en economia. I això té unes conseqüències molt directes: més consum d'energia, més residus, més consum d'aigua, més consum de territori. Per les mateixes carreteres, hi han de passar més cotxes que quan es construïren. Amb més cotxes, més sinistralitat. Amb més sinistralitat, més morts. I amb més morts, més excuses per asfaltar. El mateix director insular de Carreteres, Gonzalo Aguiar, reconeix que, ara mateix, per exemple, les rondes de Manacor funcionen bé. Però és clar, cal preveure les possibilitats de creixement i saber quines solucions es poden aportar per fer front a l'augment de vehicles damunt les nostres carreteres i carrers. Mallorca, els seus habitants i els seus governants semblen tenir un xip que els fa pensar únicament en el transport privat, i quan aquest xip es modifica el transport públic només és vist com un complement, com un ajut, com un afegitó, però mai com la prioritat. Per  dimensions, per població i, fins i tot, per orografia (si exceptuam la serra de Tramuntana), la nostra illa sembla una model ideal per potenciar-hi un transport públic eficient, ràpid, amb nombroses freqüències i còmode. El Govern actual està a punt de començar les obres per fer arribar el tren fins a Artà. I mentrestant el Consell planteja un projecte de desdoblament de la carretera de Manacor a Sant Llorenç. Quina és la prioritat? El consum de territori no té tornada enrere, i Mallorca és una illa amb recursos naturals i territorials limitats. Tothom convendrà que Porto Cristo pateix a l'estiu uns embossos infernals a quaranta graus a l'ombra. Però també és obvi que la variant que s'hi construirà suposarà un consum de territori verge desproporcionat. Molts ho vendran com un mal menor. Però de menor no en té res. En tot cas que en diguin inevitable, encara que per ventura qualcú ho podria evitar... Volem carreteres segures, però és ben segur que hi ha altres alternatives, abans que totes aquestes previsions, que, en massa casos, no deixen de ser una convidada més a l'especulació urbanística: construir rondes de circumval·lació per preveure-hi la construcció de noves urbanitzacions de "farciment". Urbanitzacions que s'hauran d'omplir de gent. Gent que tendrà cotxes. Gent que circularà. Gent que tendrà accidents. Gent que morirà a les carreteres. I noves rondes. I nous desdoblaments. Acabarem mai?

 CpC 315 en format pfd part 1

CpC 315 en format pdf part 2

ALM-UM ha denunciat aquesta setmana "el caos" existent en el departament d'Urbanisme de l'Ajuntament de Manacor fins al punt que ha demanat la dimissió del delegat de l'àrea, Bernat Amer.
Les afirmacions de Julve són contundents i en alguns aspectes carregades de raó. És clar que en temps de crisi un ajuntament ha de mirar d'agilitzar els tràmits necessaris a l'hora de concedir llicències d'obres, per facilitar així la dinamització de l'activitat econòmica. També és obvi que la fuga de dos puntals en el departament com eren Toni Planes (encarregat de la redacció del PGOU) i Margalida Gelabert (fitxatge estrella d'Antoni Pastor després de l'escàndol del cas Majòrica) ha de deixar coix el departament i per tant en una situació literal de "col·lapse".
Caldria fer, no obstant això, una lectura en clau política de tota aquesta situació. Catalina Julve i ALM-UM han demanat el cap de Bernat Amer, però no han fet referència en cap cas a l'actuació d'Antoni Pastor (recordem que el batle va ser, els darrers quatre anys, també l'encarregat d'Urbanisme). També pot ser útil recordar els moviments que els darrers mesos ha efectuat el batle de Manacor per assolir quotes de poder dins el seu partit. I també com se n'han ressentit les relacions entre Pastor i Estaràs, fins no fa gaire cordials i agradabilíssimes. És un fet que Pastor ara és lluny dels postul·lats d'Estaràs. I que si la presidenta del partit li accepta segons quines demandes és per mantenir-lo més o manco tranquil i silenciós. El fet és, però, que Pastor sembla estar a l'expectativa, a l'aguait, esperant el moment idoni per actuar. No sembla probable que pugui arribar a deslligar-se del Partit Popular, però és una possibilitat que no es pot descartar. I s'ha arribat a parlar de contactes, a nivell de Manacor entre Pastor i ALM-UM per sospesar possibilitats. Caldria veure ara si també és possible un acostament entre PP i ALM-UM a l'Ajuntament de Manacor tot defenestrant de la posició de govern els independents de Porto Cristo. Tot són especulacions, òbviament.
El cert, tanmateix, és que la Norma complementària aprovada el 2007 ha deixat d'estar en vigor. I també que aquella llunyana promesa de Pastor d'aprovar el Pla General d'Ordenació Urbana, avui és una remor sorda que només recorden els més vells del lloc. El departament d'Urbanisme, n'estam convençuts, continua funcionant per a les petites coses, però en les condicions que està ara és obvi que hi cal mà de metge. De moment, reomplint-lo de tècnics qualificats. Si així les coses no es componen, aleshores sí que caldria parlar de moure cadires polítiques.

CpC 314 en format pdf part 1

CpC 314 en format pdf part 2

L'ambivalència i l'ambigüitat són amigues dels indecisos, dels diplomàtics, dels qui saben quedar bé pertot. Hi ha vegades, però, que l'equidistància esdevé impossible i hom no té més remei que decidir-se. Pot passar a l'hora de triar una casa, o una feina, o, fins i tot, un amor. I moren els matisos: o blanc, o negre. Aquest és el cas del pas del tren per dins el nucli urbà de Manacor en el seu trànsit cap a Sant Llorenç i Artà. Aquesta publicació ja s'ha fet ressò àmpliament altres vegades d'aquesta disjuntiva i havia mostrat també posicions i arguments que consolidaven la bondat d'una i altra opció. Abeurant-nos dins la mar dels matisos, sabem perfectament que totes dues opcions presenten avantatges i inconvenients. Però de vegades, no queda més remei que triar, i aquesta n'és una.
La Conselleria de Mobilitat, tot i que no dóna el tema per tancat, sembla que ha començat a prendre posicions i aquesta setmana ha fet saber que, inicialment, es decanta per l'opció del tren-tram, que transitaria per dins el nucli de Manacor, en superfície, sense sobrepassar els cinquanta quilòmetres per hora i per l'interior de les palmeres que ara mateix voregen l'actual carril-bici del popularment conegut com a "passeig del Colesterol".
La decisió és arriscada, però imprescindible. Calculada, però controvertida. Ben intencionada, però sense consens. Imprescindible, perquè som a punt d'entrar en la segona meitat de la legislatura i les obres per fer arribar el tren a Artà començaran aquest estiu. Controvertida, perquè de ben segur crearà polèmica entre dues posicions tan enfrontades. I sense consens, perquè no compta amb el suport del batle de Manacor. En descàrrec de la Conselleria de Mobilitat, cal aclarir que ambdues institucions han mantingut diverses reunions sobre aquest afer sense que s'arribàs a una decisió conjunta.
I ha arribat el dia de fer la proposta. La idea de la Conselleria sembla econòmicament prudent i urbanísticament sensata, però publicitàriament deficitària. El projecte del tren-tram és, de totes les solucions possibles, de ben segur, la més econòmica. I encara que és cert que no sempre les solucions econòmicament viables no són les més adequades per als interessos i les necessitats dels ciutadans, en aquesta ocasió sí que sembla que també podria minimitzar les expropiacions (si s'optàs per treure la via per defora el nucli urbà) o les molèsties llarguíssimes d'un soterrament. Però la Conselleria ha fallat a l'hora de vendre el projecte. La idea ha estat presentada aquesta setmana als mitjans de comunicació de Palma. Els mitjans manacorins no han estat avisats. Les parts afectades tampoc. Poc costava al conseller Vicens i al seu equip convocar un acte de presentació del projecte als veïns afectats, a la Plataforma pel Tren, a les entitats interessades, als partits polítics, fins i tot. Presentar la idea, si es vol com a definitiva, però disposats a acollir tots els matisos i idees correctores que calguessin.
Caldrà veure ara quina acaba sent la resposta de tots els afectats i interessats i quin feed-back reben per part de la Conselleria. Mentrestant, des d'aquí només podem esperar que l'obra es faci, que es faci ben feta i que el tren arribi a Artà tan aviat com sigui possible. Aquesta, sens dubte, seria la vertadera fita.

CpC 313 en format pdf part 1

CpC 313 en format pdf part 2 

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom