Cent per Cent

CpC 321- Tren-tram? "Sí, però aquí no"

centpercent | 27 Abril, 2009 18:19

El pas del tren per dins Manacor ha generat una controvèrsia i una polèmica que podem entendre com a natural davant una novetat tan important com aquesta. Atesa l’assistència de públic a la manifestació anti-tren-tram de dilluns passat, podríem dir que hi acudiren, sobretot, veïns i afectats pel pas del tren, tant dins el nucli de Manacor com també polítics que s’han manifestat obertament contraris a la restauració d’aquest sistema de transport fins a Artà. Com en tantes d’altres ocasions, ens trobam davant un enfrontament entre l’interès particular i l’interès general. Cert és, no obstant això, que alguns dels arguments que expliciten els contraris al tren-tram i, també els que són contraris al tren en general fins a Artà, són valorables i cal que siguin estudiats. No hi ha dubte, per exemple, que la població de la comarca de Llevant, enllà de Manacor, presenta una densitat de població més aviat reduïda i dispersa. Significa això, però, que per ser menys no tenen dret a un transport públic com cal? Per què, si les vies són ja propietat de Serveis Ferroviaris, no es poden fer servir amb la finalitat per a la qual foren concebudes? Les expropiacions, és obvi, seran mínimes. D’altra banda, no hi ha dubte que la Conselleria ha de maldar per millorar el servei de tren, per fer-lo competitiu envers el cotxe. Avui, el tren de Manacor a Palma no ofereix ni prou freqüències, ni prou rapidesa per competir amb el transport privat. Sí que hi pot competir, sense dubte, econòmicament, però això no és suficient. Tanmateix, no dubtam que si aquestes millores arriben un dia a ser reals i efectives, tots els ciutadans voldran que el tren arribi al seu poble.
Pel que fa a la postura dels afectats, ens trobam davant un altre cas (llevat d’algunes excepcions, que no dubtam que n’hi ha) del que en sociologia s’anomena NIMBY (not in my back yard ‘no al meu corral de darrere’) o, dit a la catalana, SPAN (sí, però aquí no). Els ciutadans, com més va més, es mobilitzen quan es veuen “tocats” per mesures que pretenen millorar la seva qualitat de vida però que afecten les seves propietats o el seu entorn. El fenomen és molt explícit en el cas de la Plataforma Un passeig sense tren: a la majoria dels veïns ja els va bé que el tren arribi a Manacor des d’Artà, però en cap cas volen que afecti el seu entorn. Això vol dir que si el tren es desviàs per darrere l’hospital, per exemple, els veïns del passeig estarien satisfets, però no els expropiats dels terrenys rústics per on hauria de passar el ferrocarril. Des d’aquest editorial, d’altra banda, no podem estar-nos de comentar la ridícula preocupació per les palmeres. Segur que més d’un lector recorda les nombroses crítiques que es vessaren arran de la sembra d’aquestes plantes i l’alt cost que això va suposar. Avui, els tramescèptics defensen les palmeres com un bé patrimonial a protegir (un fet més que qüestionable), mentre obliden que Manacor ha esbucat desenes (centenars) d’edificis i construccions d’un alt valor patrimonial sense que ningú esqueinàs. I tot això, sense oblidar que, amb el tren-tram, no es tocaran les palmeres...
Un comentari a part mereix la classe política, immersa dins una batalla partidista que, en algun cas, sobrepassa el ridícul. Les mobilitzacions ciutadanes davant la preocupació que genera en alguns sectors l’arribada del tren des d’Artà són, només faltaria, totalment legítimes. Molt més qüestionables són les postures polítiques adoptades de cara a la galeria aprofitant la revolta social per prendre una postura còmoda, i demagògica, sense fer propostes concretes.