En sentir parlar del Fangar, els més joves recordaran únicament les mobilitzacions que periòdicament s'hi han anat fent els darrers anys per reclamar la titularitat pública dels camins que travessen la finca més gran del terme de Manacor. I recordaran també pàgines i pàgines escrites als mitjans de comunicació reclamant aquests camins per al poble. Però el litigi ve de molt més enrere, llargues dècades de desavinences entre els propietaris de la possessió i l'Ajuntament i els mateixos usuaris dels camins.
La lluita tenia antigament un rerefons utilitari ja que si els veïns de la finca no la podien travessar feien una voltera considerable. Avui, la reivindicació ha agafat una tonalitat simbòlica que va camí d'esdevenir històrica. L'Ajuntament, avesat des de fa massa anys a complir els desitjos dels poderosos, semblava resignat (satisfet) a cedir en el contenciós i acceptar la voluntat de Peter Eisenmann. Durant aquests darrers anys, la Plataforma Camins Públics Oberts ha liderat les mobilitzacions ciutadanes reclamant l'obertura de tots els camins públics tancats. El Fangar n'ha estat el cim simbòlic. A la fi, la propietat, aclaparada per la fortalesa documental de la Plataforma i també pel suport popular que aquesta tenia ha acabat claudicant. El fet paradoxal és que la negociació l'hagi haguda de dur a terme la Plataforma davant la inoperància (no sabem si volguda) de l'Ajuntament. L'acord, és cert, no serà vàlid fins que no el ratifiqui l'Ajuntament. I aquí és on tot entra en un terreny més llenegadís. És ver que les contrapartides que Eisenmann ofereix a canvi de variar el traçat del camí de la Plana són sucoses. Però caldrà veure quina és l'actitud de l'Ajuntament davant tot això. La Plataforma ha mogut peça, s'ha arriscat amb un acord que sens dubte és beneficiós per a Manacor però que pot deixar la iniciativa en aquest afer en mans de l'Ajuntament. Si la Sala ratifica l'acord, serem davant un moment històric en què el Fangar admet, damunt el paper, la titularitat pública de tots els camins que passen per la zona ANEI de dins la seva finca. Però qui garanteix que Pastor vulgui ratificar aquest acord? La Plataforma mateixa explica que si el plet continua, Eisenmann i el Fangar tenen totes les de perdre. Qui pot assegurar ara mateix que el batle no farà altra volta el mateix paper de sempre? Quines negociacions deu haver mantingut el batle amb els propietaris del Fangar? Era a dues bandes, la negociació entre la Plataforma i Eisenmann? O per darrere també hi negociava Pastor? És molt possible que Pastor es manifesti de manera molt políticament correcta: "Ho estudiarem" o "En principi ens agrada, però volem esperar a veure què diu el jutge" o "Volem ser molt prudents perquè volem un acord beneficiós per al poble de Manacor". I la prudència, l'espera i l'estudi s'allargaran mesos, i després seran anys, i l'acord no s'haurà ratificat i tot quedarà en paper banyat. És, és clar, un supòsit. Però un supòsit possible. Mentrestant, més val que facem feina emparats en l'esperança i pensem que Antoni Pastor voldrà ratificar aquest acord sense cap altra contrapartida política. O seria esperar massa d'ell?

CpC 325 en format pdf part 1

CpC 325 en format pdf part 2

La democràcia moderna i occidental se sustenta en un sistema de partits polítics creats a partir de posicions ideològiques o de poder. En principi, aquests partits prenen les seves decisions i es posicionen en defensa de les idees d'aquells qui els han votats. Massa sovint, però, no es compta amb el fet que els partits els formen persones i que, ai las, cada persona és un món. Això vol dir que dins cada partit hi ha tantes sensibilitats ideològiques com persones hi militen. També massa sovint, aquestes divisions, més que sorgir per motius ideològics, es generen a partir d'interessos de poder, d'estratègies polítiques, de mecanismes obscurs, en definitiva. Això, en principi, ens hauria de ser igual, als ciutadans. Passa, però, que aquests partits que es barallen i que renten els pedaços bruts als rentadors públics de la desvergonya formen part de governs que, en principi, duen les regnes d'un poble, d'un país.
 Aquests mesos s'han escrit pàgines i pàgines sobre la crisi interna que pateix Unió Mallorquina. No és la primera d'aquest partit. És l'enèsima dels diferents partits polítics de l'arc parlamentari, i extraparlamentari, illenc.
 D'una banda, podríem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que la crisi existent a UM és natural. De fet, etimològicament, "crisi" significa, simplement, "canvi". I això és el que hi ha hagut, el canvi de líder: de Maria Antònia Munar, a Miquel Nadal.  En un principi les diferents vies obertes en el procés de relleu de Munar acordaren una executiva de consens presidida per Miquel Nadal, amb Miquel Ferrer, el seu màxim oponent, com a secretari general del partit. A més, es donava també poder a la tercera via amb les vicepresidències als seus dos caps visibles, Guillem Ginard i Miquel Àngel Grimalt. Justament, Grimalt havia arribat a aquesta posició sense fer gaire renou i amb una presència mediàtica més aviat reduïda, avalat sobretot per la seva gestió tècnica primer a la direcció general d'Urbanisme i després a la Conselleria de Medi Ambient. Grimalt, més que com a crític, semblava arribar a la vicepresidència del partit com a home de consens, ocupant-ne un espai central. Amb el temps s'ha vist que la crisi inicial s'havia tancat en fals i que Nadal feia tots els possibles per menar el partit, i els crítics, cap a la seva parcel·la. Els moviments interns s'agreujaren fins al punt d'afectar la constitució del govern, amb el relleu de Buïls pel mateix Nadal, i l'actuació més d'una vegada com a element discordant dins el govern de Francesc Antich. Davant aquesta situació, Miquel Àngel Grimalt s'ha posat al capdavant del sector crític del seu partit i ha abandonat la posició central que fins fa poc havia ocupat. Sembla evident que el conseller manacorí ha sentit com a seva la responsabilitat de pegar un cop damunt la taula per redreçar la situació, però alhora ha sacrificat la seva centralitat. Si Grimalt surt vencedor del congrés del juliol, UM tendrà un president definit, clar i molt diferent, tant en tarannà com en idees, de Miquel Nadal; però és molt possible que amb un partit ben igual de dividit que ara. Caldrà confiar en la mà esquerra de Grimalt a l'hora de fer-se valer com a president de tots els uemites i, de rebot, garantir l'estabilitat d'un govern quer fluixeja.

Nota d'aclariment
En el número de la setmana passada publicàvem una nota d'empresa sobre fotodepilació de la Clínica Juaneda. La notícia anava il·lustrada amb una fotografia on sortien els doctors Marta Pascual i Darío Matta, actualment desvinculats d'aquesta iniciativa. Demanam disculpes per les possibles confusions que la publicació d'aquesta  imatge pugui haver ocasionat.

CpC 324 en format pdf part 1

CpC 324 en format pdf part 2

"La cultura ens farà lliures", amb aquest lema els utòpics de principi de segle s'aferraven a la necessitat d'una educació plural, global, d'un ensenyament que fos una fàbrica de lliurepensadors, sense fermalls econòmics ni, molt manco, socials. El saber era la panacea perquè el poble, tants d'anys sotmès als capricis de cacics i aristòcrates, pogués revoltar-se contra la incultura a què un determinisme mal intencionat l'havia abocat. L'exposició dels Amics del Museu que aquests dies es pot visitar a la Torre dels Enagistes mostra els avanços que des de principi de segle es feren en aquella Mallorca rural, inculta, poruga i feble perquè tota la població pogués tenir accés al coneixement, amb criteri, amb seny, i amb esperit de canvi.
 Un canvi que no anava bé, és clar, als senyors que comandaven. Passen els anys, passen dècades, segles. Any 2009. Manacor ha quadruplicat la població. L'economia eminentment agrícola, només compensada amb les indústries incipients de la perla i el moble, canvia per un sistema abocat als serveis, amb el turisme com a principal font d'ingressos. Puja la qualitat de vida. Puja també el preu de la mà d'obra. L'agricultura esdevé element testimonial. La indústria es deslocalitza. El turisme i la construcció copen el mercat. Manacor passa d'emigrar a "l'Havana" o a "Bones Aires", a rebre immigració del Magrib, de  Sud-amèrica, dels països de l'Est. També esdevé retir daurat per als europeus rics. Però giram la mirada enrere i, malgrat trenta anys d'estranya democràcia, el poble continua governat (cara alta o a l'ombra) per la mateixa casta de gent. Una gent envilida pels doblers, per la figurera, per la por i per la incultura. Una gent, òbviament, que no creu en els valors de l'educació, que no vol lliurepensadors, que no vol canvis. Una gent estantissa, rància, aferrada a la comandera i al control. Una gent que tria els governants per nosaltres, que col·loquen titelles a l'Ajuntament. I arriba que per fer una escola nova hem de deixar construir vuit-cents pisos. Qualcú sap què nom el qui els construirà? Qualcú sap qui cobrarà una fortuna de l'Ajuntament si no els hi deixen construir? És molt clar que poques coses han canviat en la dreta d'avui, respecte de la d'aquells anys. Ara farà sis anys que Antoni Pastor és batle d'aquest municipi. I en fa més que els manacorins reclamen una escola nova. Encara no està començada. I en fa més que reclamen un nou institut. I encara no està començat. I en fa més que reclamen un local per a l'escola de Mallorquí. I encara no saben ni on l'han de posar. I en fa més que reclamen una nova escola d'adults. I encara no tenen un espai pensat. I ara, per acabar-ho d'adobar, resulta que no volen que el club d'esplai faci els campaments al Puig de l'Anar, "perquè no està en condicions", quan resulta que durant nou mesos a l'any és buit per fer-hi les obres de reforma pertinents, que són, exclusivament, responsabilitat de l'Ajuntament. Avui ens han ensenyat a llegir i a escriure. Ja sabem fer comptes. Ja sabem entendre què diuen els llibres. Ja sabem interpretar la realitat. Som lliures, perquè discernim de manera autònoma. Però continuam essent esclaus de la ineptitud dels nostres governants. I això encara seria un bé. Perquè els grillons que ens encadenen estan forjats amb el ferro roent de la mala fe dels cacics. Que es revolti el poble. Que surti al carrer. Desobediència civil. Que tremolin a les seves cadires de vellut.

 CpC 323 en format pdf part 1

 CpC 323 en format pdf part 2

Mil i una promeses. Mil i un somriures. Mil i un toquets a l'esquena. Mil i una ensabonades. Mil i una. Les mil, sempre diverses. L'una, la de sempre. La secular, la centenària. La necessitat peremptòria. La urgent. La indispensable. El nom: PGOU. El dimoni de tots els batles que han passat per la Sala des dels temps gairebé immemorials de la II República espanyola, és a dir, i alerta, els anys 30 del segle passat. Antoni Pastor, com la resta de batles de l'època contemporània, comença el seu mandat al front de la Sala manacorina amb una promesa estrella, mare de totes les solucions, secret de tots els mals, ungüent per a totes les ferides: el malaguanyat PGOU. Pastor governà durant quatre anys amb el suport gentil d'AIPC, tenint, a més, el Partit Popular també al Govern balear i donant suport al govern del Consell de Mallorca, en mans d'UM i que havia de donar el sí definitiu al text ordenador de l'urbanisme manacorí. Però passaren quatre anys. I ara ja n'han passats dos més. I què ha passat? Podríem dir que res. Ha passat que no ha passat res, que el PGOU ha deixat de ser una promesa, una fita, un objectiu, un anhel. I el batle manacorí, en plena crisi amb el seu partit, no té temps per perdre posant ordre entre els capos de la màfia urbanística manacorina. Pastor ha passat "el mort" al company de pacte Bernat Amer. Del PGOU, ara, se'n parla amb la boca petita, no fos cosa que el tornin a treure a redol. I això, justament, és el que ha passat aquesta setmana. Com saben els nostres lectors, fa algunes setmanes va ser presentada amb gran pompa la necessària ampliació de l'Hospital Comarcal de Manacor. La il·lusió dels ciutadans davant una obra com aquesta ha esdevingut aquesta setmana desencís i apatia. La burocràcia, els papers i les lleis estiren cap a una banda. Les necessitats dels ciutadans, cap a l'altra. Però alerta. Molts de pics es parla de les lleis com si fossin elements de creació divina o de generació espontània. Les lleis, amic lector, les fan els homes i les dones que cada quatre anys el poble tria en sufragi universal. L'Ajuntament de Manacor, òbviament, no legisla, però sí que regula el dia a dia de l'activitat municipal. Fa gairebé un segle que esperam una normativa clara, moderna, pionera, justa i racional que reguli i ordeni el desgavell urbanístic en què viu el municipi. Quin misteri hi deu haver? Per què, encara que hi hagi un aparent acord polític, no arriba a aprovar-se mai el PGOU? Quines Famílies (així en majúscula) pressionen? Qui té interessos? Hi ha pressions? Hi ha amenaces? Qui pensa les retxes? Qui les fa? Qui hi ha darrere els partits polítics? Qui hi ha darrere les Famílies dels partits? Això, senyors que governau, ja cansa. Això, senyors que donau les ordres als qui fan veure que governen, assacia. Nosaltres, d'altra banda, des d'aquesta humil columna, esperam que aquest mig any que diuen que haurem d'esperar d'aquí que comencin les obres, s'acurci tant com sigui possible i que el Llevant mallorquí disposi de més llits i de més recursos per atendre una població creixent i de cada dia més envellida. Sabem que serà. Sabem que arribarà. Malgrat vosaltres, governants titelles i cacics que els moveu els fils.

CpC 322 en format pdf part 1

CpC 322 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom