Cent per Cent

CpC 322- PGOU: encara dura, en cara dura

centpercent | 04 Maig, 2009 17:13

Mil i una promeses. Mil i un somriures. Mil i un toquets a l’esquena. Mil i una ensabonades. Mil i una. Les mil, sempre diverses. L’una, la de sempre. La secular, la centenària. La necessitat peremptòria. La urgent. La indispensable. El nom: PGOU. El dimoni de tots els batles que han passat per la Sala des dels temps gairebé immemorials de la II República espanyola, és a dir, i alerta, els anys 30 del segle passat. Antoni Pastor, com la resta de batles de l’època contemporània, comença el seu mandat al front de la Sala manacorina amb una promesa estrella, mare de totes les solucions, secret de tots els mals, ungüent per a totes les ferides: el malaguanyat PGOU. Pastor governà durant quatre anys amb el suport gentil d’AIPC, tenint, a més, el Partit Popular també al Govern balear i donant suport al govern del Consell de Mallorca, en mans d’UM i que havia de donar el sí definitiu al text ordenador de l’urbanisme manacorí. Però passaren quatre anys. I ara ja n’han passats dos més. I què ha passat? Podríem dir que res. Ha passat que no ha passat res, que el PGOU ha deixat de ser una promesa, una fita, un objectiu, un anhel. I el batle manacorí, en plena crisi amb el seu partit, no té temps per perdre posant ordre entre els capos de la màfia urbanística manacorina. Pastor ha passat “el mort” al company de pacte Bernat Amer. Del PGOU, ara, se’n parla amb la boca petita, no fos cosa que el tornin a treure a redol. I això, justament, és el que ha passat aquesta setmana. Com saben els nostres lectors, fa algunes setmanes va ser presentada amb gran pompa la necessària ampliació de l’Hospital Comarcal de Manacor. La il·lusió dels ciutadans davant una obra com aquesta ha esdevingut aquesta setmana desencís i apatia. La burocràcia, els papers i les lleis estiren cap a una banda. Les necessitats dels ciutadans, cap a l’altra. Però alerta. Molts de pics es parla de les lleis com si fossin elements de creació divina o de generació espontània. Les lleis, amic lector, les fan els homes i les dones que cada quatre anys el poble tria en sufragi universal. L’Ajuntament de Manacor, òbviament, no legisla, però sí que regula el dia a dia de l’activitat municipal. Fa gairebé un segle que esperam una normativa clara, moderna, pionera, justa i racional que reguli i ordeni el desgavell urbanístic en què viu el municipi. Quin misteri hi deu haver? Per què, encara que hi hagi un aparent acord polític, no arriba a aprovar-se mai el PGOU? Quines Famílies (així en majúscula) pressionen? Qui té interessos? Hi ha pressions? Hi ha amenaces? Qui pensa les retxes? Qui les fa? Qui hi ha darrere els partits polítics? Qui hi ha darrere les Famílies dels partits? Això, senyors que governau, ja cansa. Això, senyors que donau les ordres als qui fan veure que governen, assacia. Nosaltres, d’altra banda, des d’aquesta humil columna, esperam que aquest mig any que diuen que haurem d’esperar d’aquí que comencin les obres, s’acurci tant com sigui possible i que el Llevant mallorquí disposi de més llits i de més recursos per atendre una població creixent i de cada dia més envellida. Sabem que serà. Sabem que arribarà. Malgrat vosaltres, governants titelles i cacics que els moveu els fils.