La ministra María Teresa Fernández de la Vega manifestava fa algunes setmanes la seva confiança i esperança que els "brots verds es convertissin aviat en arbres", en referència al migrat optimisme manifestat per l'exministre d'Economia i Hisenda Pedro Solbes. La crisi, per ara, però, no sembla que remeti. Ans al contrari. Aquests dies sortia publicada em premsa la minva substanciosa en l'afluència d'immigració a les Illes Balears, un símptoma més de desacceleració de l'economia a casa nostra i al món en general. A les Illes Balears els sectors que més han conegut la crisi han estat l'immobiliari i, de rebot, el de la construcció. El primer, sens dubte, s'ha vist afectat pel món de ficció en què vivia instal·lat, obsedit per l'especulació i els doblers fàcils, mentre que el segon no donava a l'abast i contractava desenes, centenars, milers de treballadors per construir noves finques de pisos que avui són buides i mantenen encara els cartells de "Es ven". L'obra pública també ha remès, amb l'arribada del nou Govern de Francesc Antich, que ha trobat la caixa buida i, a més, ha canviat el model d'actuació, evitant noves autopistes, metros i altres obres caríssimes que en més d'una ocasió hem hagut de pagar dues vegades.
 Així, la venda de pisos, cases i altres immobles ha davallat en picat a Mallorca, la qual cosa ha provocat, també, el tancament massiu d'agències immobiliàries. La crisi del sector més important de l'economia illenca després del turisme ha deixat a l'atur milers de treballadors formats exclusivament per treballar en la construcció, amb la consegüent angoixa social que això genera. La dificultat per vendre les diferents propietats i, sobretot, l'obra nova que, sense senderi ni reflexió prèvia, s'havia construït els darrers anys, ha fet esmolar l'enginy dels venedors, que ara s'han proposat rifar-les a través de la venda de butlletes. El Govern balear ja ha autoritzat aquest sistema de venda, sempre que compleixi els requisits que marca la llei, i per tant, la venda de pisos sembla que en un futur immediat esdevindrà una nova manera de fer loteria a casa nostra. No sembla que aquesta sigui una manera gaire eficient ni seriosa per mirar de reactivar l'economia. L'aigua sempre va allà on n'hi ha molta, i els doblers fan doblers. D'aquesta manera no es premiarà ni la cultura de l'esforç, ni l'esperit de superació personal. Simplement, la sort, la fortuna de ser qui ets i ser en el lloc i el moment adequats. Idees com aquesta poden ajudar a salvar un projecte o un negoci concrets, però no a revitalitzar una economia que sembla que encara no ha tocat fons. Tanmateix, ara per ara, sembla que són molt pocs els qui es proposen un canvi de model general, i massa els qui confien que el model neoliberal imperant continuarà sent la guia dels nostres destins econòmics. A Mallorca deim "Déu ens guard d'un ja està fet". Idò això.

CpC 334 en format pdf part 1

CpC 334 en format pdf part 2

No hi ha perifèria en el món que estigui contenta del tracte que rep per part de la metròpoli que la domina-controla. Podríem pensar en les antigues colònies d'ultramar, però també, a l'actualitat, en el tracte vexatori que reben nacions oprimides com la catalana o la basca. Parlaríem en termes nacionals i econòmics i es veurien els greuges comesos. Però l'enfrontament metròpoli-perifèria va encara més enllà. Dins la mateixa Catalunya, les terres de l'Ebre han esdevingut regió oblidada i maltractada per tots els governs de la Generalitat. A les Balears, les illes menors semblen oblidades per part de la gran Mallorca, que alberga la capital administrativa de l'arxipèlag. Dins Mallorca, la perifèria és al centre on els municipis que no toquen mar miren de sobreviure amb enginy. I dins els municipis? Tres quarts del mateix. A Manacor la gran perifèria històricament oblidada fou Porto Cristo, una localitat amb 7.000 residents fixos que es multipliquen a l'estiu, i que va viure deixada de la mà de déu (és un dir) durant dècades. La localitat portenya va poder millorar en prestacions i qualitat de vida dels seus ciutadans quan de la necessitat es féu virtut i es creà un partit polític que defensava els interessos dels portenys. Cadascú podrà valorar subjectivament els resultats de la gestió d'AIPC, però el cert és que les exigències dels portenys demanades a canvi de donar suport a un o altre govern municipal han obtingut el seu fruit en forma d'inversions i infraestructures, fins al punt que la legislatura passada acabà amb la sensació que les actuacions importants s'havien duit a terme a Porto Cristo.
 Una vegada, doncs, resolt el problema perifèric de Porto Cristo, quedava la petita perifèria, els grans oblidats. Qui es recorda de Cales de Mallorca? I de Cala Murada? I de s'Illot? Són localitats molt joves formades a cop d'immigració, sense caràcter de poble, amb les arrels molt tendres i amb una població insuficient per obtenir un regidor que els representi a l'Ajuntament de Manacor. Qui en té esment? Qui hi pensa? Ara sembla que s'Illot ha aconseguit sortir una mica de l'abandó perifèric i veurà complerta una reivindicació antiga: el passeig entre Cala Morlanda i s'Illot. Fruit del consens i l'entesa entre les diferents parts, el nou passeig, gens agressiu amb l'entorn marítim immediat, ajudarà a pal·liar la degradació que patia la zona. D'altra banda, ja s'han posat les bases perquè el talaiot sigui restaurat amb criteris arqueològics i també es prendran mesures per iniciar la reforma del mollet de s'Illot, una reivindicació històrica que sempre ha topat amb la porta pels morros per part de totes les administracions.
 Aquestes obres són inversions valuoses per a la millora de la qualitat de vida dels s'illoters. No es pot deixar de banda, però, que allò vertaderament important és el seguiment del dia a dia, la resolució de conflictes i necessitats quotidians. I això és tasca de l'Ajuntament de Manacor i de la seva delegada Maria Bover.

CpC 333 en format pdf part 1

CpC 333 en format pdf part 2

Miquel Àngel Riera, segurament el més gran escriptor en llengua catalana que ha donat Manacor al llarg de la història, finalment serà fill il·lustre de la ciutat que el va veure néixer. Qüestions personals molt allunyades de la valoració literària d'una obra que arreu dels Països Catalans i fins i tot a Europa ha estat reconeguda com a cabdal per entendre la literatura dels darrers cinquanta anys provocaren una situació que només podem qualificar de vergonyant. El Ple de l'Ajuntament de Manacor va rebutjar que Miquel Àngel Riera fos nomenat fill il·lustre. Qualcú, des de l'ombra, manejà misteriosament els fils d'un Partit Popular que, ja aleshores, comptava entre els seus regidors amb un jove Antoni Pastor, que assumí submisament la disciplina de vot del seu partit. La vergonya, però, lluny de minvar va créixer encara més quan el Consistori aprovà un decret segons el qual no podrien ser nomenats fills il·lustres que no haguessin passat deu anys de la seva mort.
 Ara ja en fa tretze que Miquel Àngel Riera, en la plenitud de la seva dedicació a la creació literària moria prematurament afectat d'un càncer. Havia rebut els premis Sant Jordi i de la Crítica de Serra d'Or per Morir quan cal; el Premi Nacional de la Crítica de Narrativa Catalana, per L'endemà de mai; una altra vegada premi de la Crítica de Serra d'Or, per Panorama amb dona; fou també Premi Nacional de Literatura Catalana per Els déus inaccessibles; i rebé el premi Josep Pla per la seva darrera novel·la, Illa Flaubert. La seva obra fou traduïda al castellà, al txec, a l'alemany, al rus i a l'anglès. Entre els reconeixements públics obtinguts destaquen la nominació per part del PEN Club Català  a la candidatura al Premi Nobel (1987) i la Creu de Sant Jordi (1989), atorgada per la Generalitat de Catalunya.
 Sorprèn, per tant, que Miquel Àngel Riera no hagi pogut ser "profeta a la seva terra", quan justament havia obtingut en vida un reconeixement gairebé unànime per part de la crítica, dels lectors i de les institucions. Un greuge tan exagerat com el que es cometé amb ell a Manacor no es desfà així com així. Amb motiu dels deu anys de la seva mort l'Ajuntament de Manacor organitzà un seguit d'actes en memòria seva; s'han editat tant la seva poesia completa com també un esplèndid volum amb tota la seva obra narrativa; l'IES Mossèn Alcover també l'ha homenatjat donant el seu nom a la biblioteca. I ara, com a colofó, l'Ajuntament del seu poble el nomenarà fill il·lustre i figurarà al costat de personalitats tan rellevants com Antoni Maria Alcover o Joan Mesquida, per citar-ne només alguns. I malgrat tot, ens quedarà un regust agredolç per la situació que durant tants d'anys ha hagut de patir la seva família a Manacor, marcada per un tema sempre envoltat de polèmica, atònita davant el rebuig de la màxima institució manacorina a reconèixer la figura del seu més gran escriptor. Antoni Pastor i Catalina Riera passaran a la història com el batle i la delegada de Cultura que nomenaren fill il·lustre Miquel Àngel Riera, i això els honora. Molts, però, recordarem sempre amb vergonya que haguérem d'esperar tretze anys.

CpC 332 en format pdf part 1

CpC 332 en format pdf part 2

Un temps se'n deia fariseisme. Avui ho anomenam falsedat o hipocresia. Divendres passat Antoni Pastor sorprengué l'opinió pública manacorina amb un discurs de cloenda de l'acte de Reconeixmenet de Mèrits que hauria pogut signar qualsevol membre de l'esquerra independentista radical catalana i fins i tot basca. Va parlar de foment de la llengua pròpia, va fer autocrítica, es va posicionar identitàriament i va deixar bocabadat un auditori que, en la majoria dels casos, badallava davant els discursos políticament correctes de padrins i guardonats, farcits de floretes i paraules dolces. Tanmateix, Pastor sabia que les seves paraules, volgudament farisees, crearien confusió i exaltarien (en el sentit d'indignar) les forces vives del catalanisme reunides divendres al Teatre. Pastor apuntà a la seva gestió la medalla de la protecció de la llengua catalana i de l'Escola de Mallorquí com a institució que vetla per la seva difusió i ensenyament. No va voler fer esment, però, dels anys que fa que governa a l'Ajuntament manacorí (ara en fa sis) sense que hagi estat capaç de trobar una ubicació unitària i digna per a la institució que tant diuen protegir. Tampoc no recordava Pastor que d'aquí a un any serà designat portaveu parlamentari del Grup popular gràcies al suport de la presidenta del seu partit, Rosa Estaràs. I no devia recordar que Estaràs, fa alguns mesos, interpretant molt lleugerament l'Estatut d'autonomia, reivindicava (sona estrany aquest verb en un context així) que "no existeix el dret de ser atès en català". Aquesta mateixa senyora és la presidenta d'Antoni Pastor. No deu recordar tampoc Antoni Pastor que el seu partit demana la lliure elecció de llengua en els centres escolars. No recorda tampoc les maniobres duites a terme pel seu president Jaume Matas durant la passada legislatura per aniquilar la llengua catalana de tots els àmbits públics, amb el decret del trilingüisme, la creació d'una infecta IB3 on la teleporqueria i la programació en espanyol deixaven en un paper purament folklòric l'ús de la llengua catalana. Si féssim una llista exhaustiva de les actuacions del Partit Popular contra qualsevol llengua que no sigui l'espanyola, no bastarien les quaranta-quatre pàgines d'aquesta publicació.
 Però per què, Antoni Pastor, que és més viu que una centella, va fer aquest discurs divendres? Primer de tot, posà els punts damunt les is i es decantà poderosament de les tesis més espanyolistes alineades amb Carlos Delgado o fins i tot amb Rosa Estaràs. Amb el mateix moviment, feia una aclucada d'ull identitària a ALM-UM per mantenir obertes portes que potser necessitarà d'aquí a dos anys. Finalment, però, retratava la seva autèntica manera de ser. La d'un animal polític, que passa gust de provocar, de fer demagògica, de jugar a l'estratègia política. La d'enfrontar-se radicalment amb un govern que "no és dels seus", la de demanar posicionaments que de vegades potser són incòmodes. La de provocar debats de deu vegades nou estèrils i sense altra finalitat que desgastar el contrari. Caldrà veure, però, en aquest cas, qui en sortirà més escaldat. Pastor va ballar entre el batasunisme i l'extrema dreta, divendres passat, i confirma la jugada ara demanant, oficialment, l'exclusió de govern, consell i OCB del ple de l'Escola de Mallorquí, perquè no hi aporten doblers. Demanarà també l'exclusió del bisbat de la Institució pública Antoni M. Alcover? O això no entra dins el joc polític? Pastor passa gust de provocar indignació, però per ventura el tir li haurà sortit per la culata perquè sembla que, ara, ha pixat fora de test.

CpC 331 en format pdf part 1

CpC 331 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom