Cent per Cent

CpC 335 - ETA, la mort cansada i el cansament mediàtic

centpercent | 10 Agost, 2009 12:41

Aquesta setmana els mallorquins hem assistit atònits a l’atemptat que la banda armada ETA va cometre dissabte passat a Palmanova. Hi moriren dos guàrdies civils que encara no havien complit els trenta anys, Diego Salvà i Carlos Sáenz de Tejada. Des d’aquestes línies el nostre condol als seus amics i familiars. Les morts de Diego i Carlos s’han produït quan justament feia cinquanta anys de la creació d’Euskadi Ta Askatasuna, la banda armada que reclama la reunificació d’Euskal Herria i la seva independència. Es percep un cert esgotament de la via violenta. Una certa desorientació, si es vol. Però no una baixada de l’activitat, ni de les conviccions. I és important que parlem de conviccions perquè el problema del País Basc no és un conflicte entre els cossos de seguretat de l’estat i una guarda de criminals. El conflicte és entre un grup armat, que comet actes criminals, i que defensa uns postulats polítics i un estat, l’espanyol, que també n’ha comesos, i que en defensa uns altres. D’altra banda, cal recordar que ETA, sense el suport d’una base popular àmplia faria anys que no existiria. L’entorn mediàtic espanyol s’apressa, cada vegada que hi ha un atemptat, a tractar els etarres com “una banda d’assassins comuns”, però alhora surten a cada línia, a cada cinc paraules, les paraules “Espanya” i “espanyols” o afirmacions tan pròpies d’una situació de guerra com “era un dels nostres”. No ho direm nosaltres aquí per primera vegada: ETA i l’Estat espanyol es retroalimenten. Es necessiten. Se cerquen. Cada atemptat d’ETA significa una pluja de missatges més propis d’una Espanya retrògrada i reaccionària que en teoria no existeix. Cada cop militar o polític espanyol a l’entorn d’ETA implica una nova allau d’atemptats i d’idees que intenten justificar-los.
Ho direm alt i clar: no hi ha cap idea que mereixi una vida humana. No creim en els màrtirs, ni en l’èpica de la sang. Ni en la violència. Qualsevol mort, qualsevol, és gratuïta i innecessària. Però també, amb rotunditat, afirmarem que l’única sortida al conflicte basc és la negociació, així, en termes polítics, amb paraules, sense pistoles, sense il·legalitzacions de partits, sense criminalitzar idees.
Ja hi ha hagut, aquests dies, qui s’ha apressat a facilitar noms a la guàrdia civil de persones que militen en l’independentisme a Mallorca, en un intent de vincular aquesta tendència ideològica amb l’aparat etarra. Una mostra més, desgraciadament, de la curtor de mires d’una gent que en lloc d’apagar focs afegeix llenya per fer-los prendre més. Diuen, a Mallorca, que dos no es barallen si un no vol. Que prengui llum de na pintora que n’hagi de prendre i que es posi fi a aquest degotís de vides humanes, però no amb pistoles, ni amb lleis repressores, ni amb policies, sinó amb paraules, com les persones.