Cent per Cent

CpC 339 - Passeig sense tren: nimby o ignorància inconscient?

centpercent | 21 Setembre, 2009 10:47

És una obvietat que les estructures de poder, les econòmiques i també una important massa social de Mallorca són conservadores. Gosaríem dir que ni tan sols les podríem definir com a dreta enfront d’una esquerra més social i solidària. Són, simplement, una classe de gent que no poden concebre un altre govern que no sigui “dels seus”. Són una classe de gent passadora de pena. Una classe de gent benestant, o més que benestant, que no vol perdre els seus privilegis i que, encara avui, tem que si governen “els comunistes” passi “la repartidora” i els ho prengui tot. Són una gent que han alimentat la seva intel·ligència amb la ignorància genètica i endogàmica d’una illa que, encara avui, viu tancada en si mateixa, repartint privilegis entre “els seus”. I explicarem perquè ve a rotlo tot això. Ja hem parlat altres vegades en aquest mateix article del fenomen dels nimby (not in my back yard, ‘no al meu corral de darrere’), que només protesten contra actuacions governamentals quan els toca una propietat o un interès propi. Seria, sens dubte, el cas dels afectats pel pas del tren-tram en el trànsit entre Manacor i Artà. Hi haurà expropiacions i molta de gent veurà alterada la placidesa que ara gaudeixen a fora-vila primer per l’expropiació i després pel pas d’aquest nou mitjà de transport. Les protestes són raonables i, molt sovint, dignes de ser escoltades. Deim molt sovint, perquè tenim constància que entre alguns dels afectats hi ha hagut perjudicis econòmics derivats d’una activitat (legítima, cal dir-ho) immobiliària. Un altre cas ben diferent al d’aquests nimby són els veïns de la plataforma Un passeig sense tren. Molts dels qui protesten ho fan des de la visceralitat i l’impuls, des del rebuig a l’inconegut i, fins i tot, des de l’enfrontament a un govern que no volen. La desmobilització de la societat és un fet real i la teoria dels nimby cau implacable sobre els organitzadors de la manifestació aquest dimarts passat davant el Parlament. Antoni Pastor (no sabem si en qualitat de batle o en qualitat de president del Partit Popular) brindà dos autocars. A la fi, només en calgué un i ni tan sols l’ompliren. Vint-i-vuit persones, comptant-hi tres representants populars a la Sala manacorina. Això demostra que molts estan disposats a signar, però molt pocs mostren cara, se sacrifiquen i es mobilitzen per una causa en la qual diuen creure. És el drama de la societat d’avui: “No em moc si no em toquen lo meu”, sense voler entendre que el que és de tots, també és “lo meu”. La paradoxa de tot plegat, però, és que la plataforma Un passeig sense tren es mou, simplement, pensant que el pas del tren-tram els pot afectar comercialment, no perquè la nova infraestructura els toqui cap de les seves propietats. No són, en sentit estricte, nimby. Semblen, simplement, i de cada vegada més, gent de bona fe espantada i manipulada per un, o més, partits polítics.