Mallorca ha estat sempre una terra prima. Caves dos pams i ja trobes penya. En caves deu i trobes forat. Els nostres avantpassats sobrevisqueren, malvisqueren, gairebé de manera exclusiva, dels fruits que donava una mare tan magra com el conró de terra roja que fa d'estora a l'illa. Ningú volia viure aquí: l'Havana o "Bones Aires" eren destinacions que prometien prosperitat. Gent submisa, ancorada en l'antic règim, inculta, insegura, manejada per unes classes benestants que actuaven, des de la poltrona, amb una impunitat pròpia del dèspota més despietat. Arribaren, però, els anys de la república i alguna cosa va canviar. Tremolaren els fonaments d'aquella societat caciquil i el poble s'il·lusionà davant la possibilitat d'entendre el món i de poder decidir, des del pensament crític i lliure, cap a on havia d'anar el país. Educació i sanitat per a tothom. Drets per als treballadors. I sobretot, il·lusió, perquè la fe mou muntanyes. L'oligarquia veié perillar el seu poder i pegà el cop damunt la taula. Tornà la incultura, i la por, la inseguretat,  i la submissió. Ara, trenta-quatre anys després de la mort del dictador feixista i sanguinari, arrossegam un llast difícil d'amollar. Després de l'esperança i la il·lusió generades amb la mort de Franco, sobrevingué la decepció primera per una transició mal duita que, encara avui, ens fa qüestionar que a la guerra hi hagué dos bàndols, i assistim perplexos a l'actitud hipòcrita i farisea del Partit Popular que continua negant-se a condemnar el cop d'estat perpretat pel feixisme l'any trenta-sis. Som, encara avui, hereus d'una guerra perduda per la democràcia. I els complexos de l'esquerra són els complexos dels vençuts. Aquesta herència, sense fer gaire marrada, ens mena a la situació política actual, en què un dia sí i l'altre també surten a llum escàndols de corrupció, judicis, imputacions de diputats i alts càrrecs polítcs, etc. Talment com si Mallorca continuàs sent aquella illa de terra magra on caves dos pams i trobes penya. Aquella illa de gent ignorant i inculta que, si toca una mica de poder l'aprofita per enriquir-se ("i bé que fan, tanmateix tots fan lo mateix", insisteix el poble inculte), sense ni mica de cultura democràtica, sense pensar que exerceixen un càrrec públic i que ho fan des de la responsabilitat de complir uns deures envers els ciutadans que els han votats, i des de la constatació que els doblers que manegen són els doblers de tothom. Tot això ha desembocat en un descrèdit de la classe política on fins i tot els honests són posats en dubte, mentre el poble, desencantat i decebut, perd la il·lusió, i la fe, perquè, al contrari del que ens havien dit, a Mallorca són les muntanyes de merda, immundícia i baixesa humana les que trepitgen, esclafen i malbaraten la fe del poble. A Mallorca, les muntanyes mouen la fe. La desplacen. La matxaquen.

CpC 344 en format pdf part 1

CpC 344 en format pdf part 2

Ha duit molta d'arenga politicoadministrativoburocràtica, però a la fi sembla que el Centre de Tecnificació de Tennis Illes Balears, ubicat a Manacor, s'obrirà al públic en dates imminents. El projecte va néixer vestit amb la roba bruta de la polèmica la passada legislatura. El Govern de Jaume Matas no escatimà un euro ni dos a l'hora de projectar com havia de ser i com havia de funcionar el centre esportiu. Darrere hi havia també el nom de Rafel Nadal com a estendard del tennis illenc arreu del món que donaria nom a la instal·lació alhora que empreses vinculades a la seva família gestionarien part dels serveis que oferiria el centre de tecnificació. La sopegada electoral de Matas i el seu seguici, amb el consegüent canvi de govern, va suposar un gir de cent vuitanta graus tant en la manera de dur endavant els projectes com també en la relació amb la família Nadal. Així, el projecte inicial quedà retallat i se'n suprimí la segona fase, que preveia un edifici annex, amb instal·lacions com per exemple un gimnàs. Tot plegat suposà un endarreriment important en l'execució de les obres, que finalment, sembla que veuran la llum del final del túnel molt aviat.
 Una ciutat com Manacor ha d'estar orgullosa d'albergar unes instal·lacions com aquestes, on tennistes de renom com el mateix Rafel Nadal o Núria Llagostera, Carles Moyà i d'altres de vinguts de fora podran entrenar-se quan ho desitgin. On també podran venir a formar-se les promeses del tennis illenc, amb la promoció que per a aquest esport significarà això dins Manacor.
 Ara bé, atenent a la filosofia de servei públic i de preus populars caldria qüestionar algunes coses. Primera: per què no paguen els tennistes d'elit? Segona: per què tenen preferència les promeses? Tercera: per què els preus que es pagaran no són més econòmics que els d'una pista privada convencional? Són preguntes que, si més no, plantegen l'etern dilema entre la promoció dels que ja són privilegiats (l'aigua va allà on n'hi ha molta o els doblers fan doblers) o l'obertura d'unes instal·lacions als infants i joves de tot un poble, de tota una comarca si es vol, perquè practiquin amb entusiasme i passió l'esport del seu ídol. Deixam la pregunta enlaire, encara que el nostre lector ja sap quina resposta preferim.

CpC 343 en format pdf part 1

CpC 343 en format pdf part 2

"El Sobirà ha decidit". Aquesta frase serveix per anunciar els resultats dels referèndums que es fan a Suïssa. Resumeix perfectament l'esperit d'aquest país centreeuropeu que, tot i tenir unes institucions ben consolidades, exerceix la sobirania popular mitjançant consultes a la població d'una manera molt freqüent. Això que a Suïssa és ben normal per decidir qüestions molt importants o d'altres més banals, a un milenar curt de quilòmetres cap el sud no ho és gens. Potser la nostra cultura i tradició és diferent a l'helvètica, ben plural per cert, però no rauen principalment en això els nostres dèficits democràtics. La Constitució espanyola estableix que la potestat de convocar o autoritzar referèndums és una competència del poder central i arran d'això, en els darrers vint-i-cinc anys només se'ns ha consultat per dues qüestions: l'OTAN i la Unió europea. Un balanç massa esquifit. Vivim dins un intent de democràcia que a la pràctica no permet que els ajuntaments consultin la ciutadania per qüestions que els són transcendents.
 Dilluns passat el Ple de lAjuntament de Manacor va debatre una qüestió que, tot i no ser competència directa de la Sala, afecta directament el municipi. Catalina Julve va proposar que l'Ajuntament, seguint els processos legals i terminis corresponents, endegàs la convocatòria d'una consulta popular per decidir de quina manera havia de travessar el nucli urbà la perllongació del servei de ferrocarril cap a Artà. Amb nou vots a favor -oposició- i deu en contra -govern- la proposta no va tirar endavant i l'assumpte podria semblar oblidat. Això, però, no és així ja que la contraproposta del batle va posar entre l'espasa i la paret la portaveu d'ALM-UM: referèndum sí, però amb garantia de trencar el Govern de les Illes Balears si no es compleix la voluntat de les urnes. La cosa està en l'aire però tot ens porta a pensar que aquesta consulta popular no s'arribarà a fer mai.
És bo que el poble triï allò que més li convé però en tot aquest afer s'intueixen, més ben dit, s'evidencien, altres conflictes que van més enllà de les vies. La lluita entre Pastor i Julve a Manacor per aconseguir ser els més contraris al Tren-Tram, i també per demostrar qui ho té millor amb els seus a Palma, ha enverinat un tema que poc devien esperar Francesc Antich o Gabriel Vicens que pogués aixecar tanta polseguera. Ara, el més important però és que malgrat l'enrenou no hi ha d'haver endarreriments i tant Antich com Vicens han d'anar per feina i enllestir al més aviat possible la connexió amb Artà. Reflexió final: és una llàstima que els manacorins, per posar un exemple, no poguéssim votar si volíem o no desviar el torrent; o que ara no puguem votar, per posar un altre exemple, per on volem el tren. Una democràcia massa tendra, massa poc suïssa, massa oportunista, massa viciada. Una democràcia tan necessària.

CpC 342 en format pdf part 1

CpC 342 en format pdf part 2

Manacor va viure l'any 1989 un dels episodis més impactants i lamentables de la història recent: la torrentada. El pas natural de l'aigua per dins el nucli urbà, un fet relativament normal, havia estat alterat amb un embut al seu llit subterrani que va generar uns inundacions com gairebé ningú les recordava. No s'hagueren de lamentar danys personals però sí molts de materials. La societat civil i la classe política es proposaren, aleshores, l'objectiu d'evitar un nou succés com aquell. Un debat inacabable tengué la seva conclusió amb la desviació del torrent per defora del nucli urbà, l'obertura de l'embut generat per una obra concebuda amb els peus i, molt més recentment, el cobriment del torrent al seu pas per dins la vila. No hi ha hagut, de fa vint anys ençà, cap ploguda d'aquella magnitud i, per tant, no hem pogut avaluar encara si totes aquestes noves infraestructures destinades a guardar els vilans de Manacor de les torrentades realment funcionarien. Sí que és cert que hi ha hagut plogudes fortes que han provocat petites inundacions (si les comparam amb les d'aquell any). És el cas, per exemple, del que ha succeït aquesta setmana. El torrent que passa per dins el nucli urbà ha transitat, tot i la intensa i quantiosa pluja, amb una normalitat admirable, sense que, en cap indret es pogués arribar a imaginar ni la més mínima possiblitat de desbordament, ans al contrari. Com si hagués estat una ploguda normal. On sí que, en canvi, els efectes s'han fet coneixedors ha estat a fora vila. Segons fonts policíaques, al terme de Manacor, i sempre depenent de la zona, hi ha fet entre setanta i cent litres. una ploguda més que generosa però que no hauria d'haver provocat els problemes que ha provocat. Carreteres tallades i camps arrasats en són la mostra. Petites inundacions sense importància provocaren el tall de la carretera de Manacor a Porto Cristo a l'altura de Santa Cirga. No és, però, equiparable al caos que s'originà a la zona compresa entre la carretera de Bandrís i la carretera vella de Sant Llorenç. Aquesta darrera, com cada vegada que fa una mica d'aigua, hagué de ser tallada. La carretera de Bandrís, per part seva, es diluïa entre un llac de tons marronosos a la dreta i un riu amb cascades a l'esquerra. Mentrestant, el torrent nou anava buit. La zona de la pista dels cavalls pareixia la mar, amb camades que baixaven de Son Talent i contorns estibades d'aigua talment rius d'aigües braves. La conclusió és senzilla: dit en bon mallorquí, el torrent nou no tira. L'aigua no vol anar per allà. D'altra banda, la construcció de la variant ha resultat nefasta per a aquella zona a causa, suposam, d'uns drenatges mal ideats o mal construïts. La força i l'orografia de la natura són més sàvies que carreres universitàries i tesis doctorals. Si l'aigua, antigament, passava per un determinat indret sembla absurd que la vulguem fer passar per un altre, llevat que ens proposem de baratar tota l'orografia de l'illa.  

CpC 341 en format pdf part 1

CpC 341 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom