Cent per Cent

CpC 344 - Les muntanyes mouen la fe

centpercent | 26 Octubre, 2009 16:36

Mallorca ha estat sempre una terra prima. Caves dos pams i ja trobes penya. En caves deu i trobes forat. Els nostres avantpassats sobrevisqueren, malvisqueren, gairebé de manera exclusiva, dels fruits que donava una mare tan magra com el conró de terra roja que fa d’estora a l’illa. Ningú volia viure aquí: l’Havana o “Bones Aires” eren destinacions que prometien prosperitat. Gent submisa, ancorada en l’antic règim, inculta, insegura, manejada per unes classes benestants que actuaven, des de la poltrona, amb una impunitat pròpia del dèspota més despietat. Arribaren, però, els anys de la república i alguna cosa va canviar. Tremolaren els fonaments d’aquella societat caciquil i el poble s’il·lusionà davant la possibilitat d’entendre el món i de poder decidir, des del pensament crític i lliure, cap a on havia d’anar el país. Educació i sanitat per a tothom. Drets per als treballadors. I sobretot, il·lusió, perquè la fe mou muntanyes. L’oligarquia veié perillar el seu poder i pegà el cop damunt la taula. Tornà la incultura, i la por, la inseguretat, i la submissió. Ara, trenta-quatre anys després de la mort del dictador feixista i sanguinari, arrossegam un llast difícil d’amollar. Després de l’esperança i la il·lusió generades amb la mort de Franco, sobrevingué la decepció primera per una transició mal duita que, encara avui, ens fa qüestionar que a la guerra hi hagué dos bàndols, i assistim perplexos a l’actitud hipòcrita i farisea del Partit Popular que continua negant-se a condemnar el cop d’estat perpretat pel feixisme l’any trenta-sis. Som, encara avui, hereus d’una guerra perduda per la democràcia. I els complexos de l’esquerra són els complexos dels vençuts. Aquesta herència, sense fer gaire marrada, ens mena a la situació política actual, en què un dia sí i l’altre també surten a llum escàndols de corrupció, judicis, imputacions de diputats i alts càrrecs polítcs, etc. Talment com si Mallorca continuàs sent aquella illa de terra magra on caves dos pams i trobes penya. Aquella illa de gent ignorant i inculta que, si toca una mica de poder l’aprofita per enriquir-se (“i bé que fan, tanmateix tots fan lo mateix”, insisteix el poble inculte), sense ni mica de cultura democràtica, sense pensar que exerceixen un càrrec públic i que ho fan des de la responsabilitat de complir uns deures envers els ciutadans que els han votats, i des de la constatació que els doblers que manegen són els doblers de tothom. Tot això ha desembocat en un descrèdit de la classe política on fins i tot els honests són posats en dubte, mentre el poble, desencantat i decebut, perd la il·lusió, i la fe, perquè, al contrari del que ens havien dit, a Mallorca són les muntanyes de merda, immundícia i baixesa humana les que trepitgen, esclafen i malbaraten la fe del poble. A Mallorca, les muntanyes mouen la fe. La desplacen. La matxaquen.