Ha passat aquesta setmana. S'han tocat els símbols. S'ha denunciat l'estultícia, la vagància, el menyspreu i la prepotència. Durant unes hores, els noms de carrers que encara avui enalteixen els qui lluitaren i es feren màrtirs al costat de la rebel·lió colpista i feixista del 1936 foren substituïts pels deposats noms de carrers tradicionals i legítims. Manacor ha fet molt de camí en la recuperació de la memòria històrica i en el reconeixement de la situació creada per Franco i els seus el 1936. S'han esbucat tots els monuments feixistes i el batle Antoni Pastor ha acudit a l'acte d'homenatge que es fa cada any a Son Coletes. S'ha fet molt però mai serà prou per rescabalar. Pastor insisteix una vegada i una altra en la necessitat de fer actes conjunts que menin a una reconciliació entre els "dos bàndols". Quins dos bàndols, senyor batle? El bàndol dels qui governaven amb els vots del poble i el dels qui no s'hi conformaren i agafaren escopetes, bombes i fusells per llevar-los d'enmig? Reconèixer l'existència de dos bàndols legitimats és donar el mateix reconeixement al feixisme que a la democràcia. I tanmateix l'alçament en armes del 36 responia únicament al temor, profundament fundat, d'altra banda, que la República pogués alterar la societat estamental espanyola i qüestionàs el poder "innat" que tenien les classes més poderoses, conformades aleshores per una aristocràcia decadent, una església integrista i una part de la burgesia emergent més pendent dels doblers que dels valors humans. La por de perdre els privilegis aconseguits a sang i foc durant segles va ser la causant principal del desastre. La por d'haver de fer front a un poble culte, lliure i educat en igualtat de condicions. I aquest bàndol poruc i covard, incapaç de competir democràticament en unes eleccions és el que vol reconèixer el batle Pastor?
 A Manacor queden més de vuitanta noms dedicats a la memòria dels màrtirs del feixisme i dels qui, d'una manera o l'altra, hi donaren suport. Que ningú dubti que si aquest problema encara no està resolt és perquè, justament, els guanyadors de la guerra foren els feixistes, els qui armaren una dictadura que durant quaranta anys assolà qualsevol conat de primavera als prats de l'Estat espanyol. Qui es pot imaginar a Alemanya carrers i places dedicats a Hitler i la seva tropa? Qui ho defensaria? Per què és tan difícil de comprendre que el feixisme és el contrari natural de la democràcia? Per què no es diu alt i clar que els valors que propugna el feixisme anul·len l'individu, i el col·lectiu, i la diferència? Al feixisme, ni aigua. Qualsevol insinuació de legitimitat d'aquella barbàrie només respon a l'estultícia (la beneitura), la desídia o la mala fe. Qualsevol insinuació d'aquesta casta hauria de ser castigada per la llei. No hi ha cap justificació possible. Els feixistes i els qui els emparen haurien de ser duits a judici. No veure això és no entendre què és la democràcia.
 És per tot això que des d'aquesta columna comprenem i aplaudim la iniciativa d'aquest col·lectiu anònim que ha dignificat amb aquest acte la memòria dels qui moriren a mans dels intolerants. Si no ho han fet els governants, que ho faci el poble, que és el vertader bastió de la democràcia, el poder del poble.

CpC 349 en format pdf part 1

CpC 349 en format pdf part 2

Fa molt de temps que des d'aquest article insistim que un bon batle és aquell qui agafa el bou de la quotidianitat per les banyes. El qui no té vessa d'arromangar-se per resoldre els problemes de cada dia que afecten els ciutadans del municipi. Potser altres batles transcendiran, un perquè ha fet un passeig, un altre perquè construeix un teatre o encara un altre perquè fa desdoblaments i variants. Però aquell que quedarà per sempre en l'imaginari col·lectiu és el qui ha estat a prop del poble i ha sabut donar solucions valentes i decidides al seu problema. Antoni Pastor té un altre model: el de les grans obres, el de les gestions inacabables pidolant a institucions superiors, el de la passivitat municipal, que adorm el poble amb promeses que potser un dia es compliran, mentre problemes endèmics perviuran pels segles dels segles, i en haver acabat, amèn.
 Fa algunes setmanes, el grup municipal PSM+Esquerra+Verds entrà una moció al ple sol·licitant que el mercat dels dilluns fos connectat amb la plaça de les Verdures amb l'objectiu de revitalitzar una zona, la de la plaça, en decadència des de fa molt de temps. No sabem si la iniciativa funcionarà, perquè aquestes coses no se saben fins que no s'han provat. Però, en aquest cas concret, calen dos aplaudiments, un per al grup liderat per Sebastià Gaià, que, avançant-se a l'acció de l'equip de govern, va fer la proposta. I l'altre per a l'equip de govern que l'ha sabuda recollir i ja fa feina perquè a principi d'any es pugui aplicar i sigui una realitat. L'aplaudiment conjunt, però, troba la motivació en el fet que l'acció de govern promou una política d'intervenció en el dia a dia del poble amb la finalitat de resoldre problemes que, potser, només eren conjunturals, i no estructurals com algú de ment obtusa podria haver arribat  a pensar. En efecte, la majoria dels problemes tenen solució. Només calen ganes de fer feina i imaginació. Esperam que, en aquest temps de crisi econòmica i de recessió, la mesura adoptada per l'Ajuntament tengui un efecte positiu tant sobre l'economia dels placers com sobre la dels comerciants del centre. I esperam també que aquesta sigui la primera de tot un seguit d'actuacions fetes amb el mateix esperit: la política de poble.

CpC 348 en format pdf part 1

Cpc 348 en format pdf part 2

Divendres passat un company periodista acudí sol·lícit a l'oficialització dels noms de Miquel Àngel Riera i Nadal Batle per a la biblioteca i l'aula d'informàtica de l'IES Mossèn Alcover. El company periodista frissava. S'anava fent tard i se n'havia d'anar a escriure i a tancar la notícia. L'acte protocol·lari al Mossèn Alcover s'allargava. El batle de Manacor, Antoni Pastor, en petit comitè, aclarí: "És normal, això passa en tots els actes improvisats". Quin temps devia fer que havia rebut la invitació? I per quantes vies li havia arribat? No devia ser ell, qui havia improvisat la seva assistència, més pendent dels actes de partit que de les seves obligacions com a batle? Pastor, massa avesat a un Manacor que vol esser, que vol figurar, que li agrada la imatge i el disseny, que li agraden els doblers i el poder, la comandera i les relacions tribals, Pastor, dèiem, confongué la improvisació amb la senzillesa. L'IES Mossèn Alcover retia homenatge amb l'acte de divendres a dos pilars de la cultura catalana a Mallorca, dos homes que amb la seva acció, amb el seu saber i amb la seva obra ajudaren a forjar la Mallorca que avui coneixem, la cultura que avui tenim, i el futur que avui ens espera. Sense ells, tot el que som ara hauria estat diferent, o, senzillament, no hauria estat. Nadal Batle és, sense discussió, el creador de la Universitat de les Illes Balears, el qui la va pensar i el qui, tot liderant-la, la va fer. Mai ha estat reconegut per això. Mai prou. Miquel Àngel Riera guanyà en vida tots els premis que podia guanyar un escriptor en llengua catalana. Fou reconegut aquí, a Palma, a Barcelona i a Europa. La seva obra ha estat traduïda al castellà, al francès o a l'alemany, només per citar algunes de les més populoses llengües europees. Morí, com Nadal Batle, prematurament, en plenitud creativa, amb massa coses per donar a un país que estimaven, pel cap baix, com a ells mateixos. Després de la seva mort, l'Ajuntament de Manacor votà el nomenament de Miquel Àngel Riera com a fill il·lustre de la ciutat. Ho votaren. Però no ho aprovaren. Entre els qui hi votaren en contra hi havia un jove de nom Antoni Pastor. Es devia deure a la improvisació, aquell vot contrari? O a l'estratègia política? O més encara, a les relacions tribals? L'Ajuntament, més de deu anys després, desfarà aquell greuge, amb el planificat Pastor al capdavant. Li alabam el gust, i la iniciativa. Si tots fóssim capaços d'engolir-nos l'orgull per rectificar errades flagrants aquest món que vivim i construïm cada dia seria, sens dubte, molt millor. Per això s'agraeixen iniciatives com aquesta, gens improvisades, sinó meditades, decidides en votació de claustre, anunciades amb mesos d'antelació, organitzades durant mesos fins al mínim detall. Però tot això són menudeses, insignificàncies, perquè allò realment important del reconeixement que va fer l'IES Mossèn Alcover divendres passat a Miquel Àngel Riera i Nadal Batle és que va ser un acte fet amb amor, amb sentiment i amb autenticitat. Tres valors que avui en dia curtegen i dels quals molts no en saben ni el significat. Com a manacorins i com a catalans només tenim dues paraules per a la gent de l'IES Mossèn Alcover: enhorabona i gràcies. Només un poble que recorda qui l'ha construït té eines per bastir un futur pròsper sense deixar de ser ell mateix.

CpC 347 en format pdf part 1

CpC 347 en format pdf part 2

La primavera és l'estació de les flors, del renaixement després del dur i rústec hivern. L'època de les papallones i també el símbol de la jovenesa creativa i iconoclasta. Justament, la pròxima primavera, si les coses surten com s'espera, Manacor, talment com si fos una ciutat jove i emprenedora, estarà en disposició d'estrenar una instal·lació que ha de ser motiu per treure pit, orgullosos i superbs: un auditori amb capacitat per a vuit-cents espectadors, amb acústica adequada i idònia perquè s'hi puguin representar també espectacles musicals, i amb un escenari adequat per a muntatges de gran format que fins ara resultaven impossibles a l'actual teatre manacorí. Tot això passarà després de prop de mig any de retard en l'execució de les obres per uns canvis en el projecte que també n'han augmentat el pressupost final.
 Si les obres acaben el març quedarà demostrat que, tot i les dificultats, l'administració té recursos accelerar un projecte quan interessa. Les institucions són capaces de vèncer els esculls burocraticoadministratius que vagin sorgint i fer anar endavant els projectes, per fastuosos i costosos que siguin. Ens ve al cap, per exemple, la construcció d'un nou institut i d'una nova escola a Manacor, que, primer per una cosa i després per l'altra, van esdevenint moneda de canvi polític i es converteixen amb el temps en idees fictícies, llunyanes i utòpiques després de travessar  un desert d'impediments i obstacles.
 Fa sis anys i mig que Antoni Pastor és batle. En estrenar l'auditori en farà set. És un temps raonable i comprensible per dur endavant un macroprojecte que ha estat una de les banderes del seu programa electoral. Però resulta que la demanda de més i noves instal·lacions  educatives és bastant més antiga, entre d'altres coses, perquè és permanent i contínua, inherent al fet de ser, l'educació, un dels pilars que sustenten l'estat del benestar.
 Nosaltres, però, compromesos amb l'educació i amb la cultura,  estarem contents que la primavera arribi florida  amb un nou auditori. I esperarem que després de les calrades inicials, de l'encesa i l'eufòria de l'estiu, no arribi un hivern sense dotacions pressupostàries  dignes per  programar espectacles que s'avenguin amb la categoria de la infraestructura. També caldrà veure com encaixa la nova instal·lació dins Manacor i com es combina amb la presència del teatre vell. I més encara, quina posició prendrà l'auditori respecte dels altres grans teatres de l'illa, com l'auditòrium de Palma o el Teatre Principal. Seran vists com una competència? O més aviat es manconmunaran?
 Tot són suposicions, però encara caldrà esperar. I per fred, gelat i inhòspit que sigui l'hivern, a la fi la primavera sempre acaba arribant. Encara que els reclamadors d'escoles comencen a pensar que el seu hivern és etern...

CpC 346 en format pdf part 1

CpC 346 en format pdf part 2

Cent per Cent avançava ja aquest estiu que a Son Macià hi havia moviments per formar una plataforma amb l'objectiu únic i molt noble d'aconseguir que les institucions públiques comprassin les cases grans del poble, les que donaren nom a l'emblemàtic nucli del llevant mallorquí. A hores d'ara la plataforma està constituïda i mou els fils i fa les passes necessàries perquè els governants de tots els àmbits prenguin consciència de la bondat d'aquest propòsit. Es tracta d'una iniciativa ennoblida pel seu origen  i avalada per la seva intenció. Un origen popular i una intenció d'augmentar el patrimoni comú, amb totes les conseqüències d'afermar i consolidar llaços identitaris i de convivència que això implica.
 Però parlem en plata: Son Macià vol les cases per a Son Macià. És obvi que els macianers no poden reunir de manera popular els doblers que caldrien per adquirir tan valuosos béns immobles. És per això que pren una importància cabdal la implicació que hi tenguin en aquest cas les institucions públiques, dipositàries, al cap i a la fi, del bé comú i dels recursos necessaris per dur a terme operacions d'aquesta casta.
 Els macianers s'han mostrat fins ara sigilosos i hàbils en el paper de mitjancers entre propietaris i institucions; i també han estat especialment inspirats a l'hora d'establir un possible ús d'aquest espai. Sense tancar cap porta (en aquest cas, més que mai, es tracta d'obrir-les totes de pinte en ample), la plataforma per les Cases Grans proposa que l'antiga possessió esdevingui un centre d'interpretació del medi rural i natural de la serra del Llevant. La serra de Tramuntana ha estat des de fa anys la nineta dels ulls de les institucions i ja disposa de recursos semblants arreu. Dins la serra de Llevant, les cases d'Albarca i el Verger han assumit també aquest paper, però Artà cau molt enfora de la zona manacorina i Son Macià seria un punt de connexió central entre Albarca i Mondragó, per exemple. Només un advertiment: si aquest espai ha de servir també de centre d'interpretació de les cales verges manacorines que ho faci a consciència. Ja coneixem les conseqüències d'una promoció turística i en tenim l'exemple a cala Varques. Les promocions han d'anar sempre acompanyades de serveis i atencions. En cas contrari, els espais promoguts esdevenen caus d'anarquia mal entesa que només perjudica el medi natural fins aleshores verge i compatible amb una presència humana moderada. Posats a demanar, des d'aquest humil portal, sol·licitaríem que, per favor, no fessin res per explicar ni mostrar les cales verges a ningú. I que si haguessin de fer, abans arreglassin el desastre que han provocat a cala Varques. Com? Amb més neteja i amb més mitjans dissuassoris. Si fins ara el tema no s'ha resolt no és perquè no sigui fàcil, és perquè no hi ha voluntat de resoldre'l.

CpC 345 en format pdf part 1

CpC 345 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom