No hi són encara, però hi seran la setmana que ve, i és per això que ens ve al cap el poeta-cantant "Ells són aquí entre nosaltres, / desesperats al seu intern, / desesperats en l'esperança / que el seu demà arribi prest. / El seu demà, tenebra blanca, / on els seus ulls sanguinolents / disposen l'ordre de la vida / i de la mort si és convenient.
 Dimecres que ve arriben a Mallorca els ministres de la Guerra de la Unió Europea per celebrar una cimera informal amb els seus col·legues de les terres del Magrib. Tot, sota la presidència espanyola de la Unió Europea. A algú, aquestes paraules, li semblaran exagerades, potser demagògiques, però cal tenir clar que res, o molt poca cosa, ha canviat durant les darreres dècades pel que fa a la desmilitarització del món. La caiguda del mur de Berlín va fer pensar que un nou ordre mundial s'establiria. I fou, efectivament, així. Els Estats Units i Europa, vells aliats, refermaren els seus llaços sota els auspicis del neoliberalisme més salvatge, amb la saga Bush, el vell Helmut Kohl, el gris Jacques Chirac o l'histriònic Berlusconi, entre d'altres. Mentrestant, els EUA s'autoproclamaven àrbitres del món i actuaven de vegades de manera unilateral i il·legal i d'altres amb el suport, igualment unilateral i il·legal, de xotets de cordeta com Tony Blair o José María Aznar. Calia crear-se un enemic, i se'l crearen. Establiren que els països de l'Islam eren l'objectiu per abatre, i encara avui continuam amb la mateixa cançó.
 Darrere tot plegat, però, continua amagant-se el secret de tots els conflictes humans: el control de la riquesa, una riquesa, d'altra banda, avui esdevinguda equivalència ridícula, d'un paper, d'un metall, d'un element simbòlic i eteri com són, a la fi, els doblers. Des del més petit llogaret del món fins a l'ens més representatiu a escala mundial, l'ostentació de la riquesa esdevé, sempre, marc de les actuacions dels humans. El model neoliberal, en comptes de combatre aquest model competitiu, el defensa, l'engreixa i l'exalta. Avui, més enllà de llengües i cultures la gran nació que defensen les armes té un nom: els doblers, la riquesa, si voleu. L'estatus quo. A ningú convé ara que canviï res d'així com està el món. Qualsevol combat mostrarà sempre el mateix resultat: "Els pobres, més boca closa, i més viudes plorant, plorant". Cantava en Guillem d'Efak. I sabia què deia. Vides innocents segades en nom del Déu Diner. No hi ha res que justifiqui, per tant, una rebuda passiva i amistosa a uns senyors que diuen que per preparar la pau, cal preparar la guerra. Un senyors que, la setmana que ve, seran entre nosaltres, esperem que tenguin una rebuda com cal. Torna, per acabar, el poeta-cantant per reclamar l'acció del poble i tancar aquest article: Ells són aquí entre nosaltres, / però nosaltres on som? / A vosaltres ho pregunto / que sou amics, i que sou molts. / Ells són aquí entre nosaltres, / però nosaltres on som.

CpC 361 en format pdf part 1

CpC 361 en format pdf part 2

Res feia preveure ara fa poc més dos anys que les coses prendrien aquest viarany tortuós. Francesc Antich era proclamat per segona vegada president del Govern autonòmic amb els vots del Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina. Aquesta vegada, però, amb una diferència substancial: els uemites no presidirien el Consell de Mallorca. Maria Antònia Munar iniciava el camí de la retirada política assumint la presidència del Parlament autonòmic. Miquel Nadal, que havia fet campanya anunciant que només pactaria si era batle de Palma, acabava acotant el cap davant la voluntat del seu partit i cedia la batlia a Aina Calvo. I Miquel Àngel Grimalt, Francesc Buïls i Mateu Canyelles assumien tres conselleries al Govern.
 A poc a poc, però, les coses agafaren un color vermell-moradenc, crispat, encès. Sortien casos de corrupció que esquitxaven alts càrrecs de l'anterior govern, sobretot del Partit Popular. Però aviat, començaren les imputacions a membres d'Unió Mallorquina. Les bregues internes del partit regionalista eren sanguinàries, i els seus barons han anat destapant-se mútuament davant la fiscalia anticorrupció. Dels alts càrrecs al consell de Mallorca de la passada legislatura no en queda pràcticament cap que no estigui imputat: Maria Antònia Munar, Antoni Pasqual, Miquel Nadal, Miquel Àngel Flaquer, Bartomeu Vicens. Fins i tot en sortí esquitxat Miquel Àngel Grimalt, aleshores només director insular.
 Des del Bloc feia estona que se sentien veus que demanaven l'expulsió dels càrrecs d'UM de les responsabilitats de govern. Esquerra deixà els seus càrrecs per aquest motiu. Finalment el cas Inestur, que denuncia fets ocorreguts durant aquesta legislatura, ha fet esclatar la caixa delstrons i Francesc Antich, acorralat per l'evidència, ha acabat expulsant del Govern un partit mancat de cohesió interna i absolutament desorientat davant l'allau imprevisible dels esdeveniments. Ara el president ha confeccionat un govern en minoria i de circumstàncies per mirar de superar aquest any que queda de legislatura. No li serà fàcil. UM, ressentida, es deixarà estimar pels cants de sirena d'una possible moció de censura impulsada pel Partit Popular, que mira les coses amb certa cautela, conscient que té una bona bugada dins ca seva alhora que el seu líder és encara un canonget de la política com per assumir, de sobte, tota unapresidència autonòmica.
 Mentrestant, Manacor havia començat la legislatura amb quatre consellers i, ara, quan encara queda més d'un any per cloure-la, només en té una, la socialista Mercè Amer. La mesura presa per Antich no sembla en absolut desproporcionada, però sí que, com qualsevol actuació d'aquesta casta, fa pagar justs per pecadors. És ben segur que molts dels qui ara han hagut d'abandonar a correcuita els seus llocs de responsabilitat ho fan decebuts amb els seus companys de partit, amb aquells qui ara ocupen calabossos i dipositen fiances i contracten advocats. UM és ara un partit tocat. Un partit que ha de fer neteja i ha de plantar unes bases ideològiques sòlides per afrontar un futur que, de manera immediata, si més no, es presenta més que incert. De la seva actuació en els mesos que queden de legislatura i de la capacitat que tengui de fer net del passat en depèn, en gran mesura, el seu futur polític, la seva existència, la seva supervivència.
 I de tota aquesta situació caòtica i desagradable en surt el perill latent d'una desafecció ciutadana envers la política, una decepció profunda envers els nostres governants i un desempar davant la manca d'alternatives a una situació que, per anar bé, no s'hauria de repetir mai més.

CpC 360 en format pdf part 1

CpC 360 en format pdf part 2

És, segurament, una de les obres que, mediàticament han passat més desapercebudes, diluïda entre reclams educatius i realitats d'auditoris. Ara, però, el casal de Can Socorrat, la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover, ja comença a ser una realitat amb cara i ulls. Les obres de reforma del casal han acabat i ara només queda pendent fer-hi el trasllat del mobiliari i el material que transitòriament ha romàs al Molí d'en Polit mentre duraven les obres, perquè els manacorins puguin gaudir d'un espai privilegiat i restaurat amb gust i sense complexos. Després vendrà el projecte museogràfic, que queda pendent de resoldre qüestions pressupostàries.
 Més enllà de tot això, i de com quedi finalment la casa-museu, és important ponderar la importància que té que un espai com aquest s'ubiqui en ple centre de Manacor, donant vida a una barriada de carrers estrets i degradats, i fent-ho en honor i record d'una de les figures més cabdals de la història no sols del món de la filologia, sinó també del món cívic i identitari. Manacor tendrà una font de cultura permanent, un brollador de lletres i d'activitats que ajudaran a la cohesió social, i a configurar un Manacor aferrat a les arrels de la identitat i projectat a l'ull més tendre de la branca més alta, el futur, el creixement com a poble. Molt sovint hem criticat des d'aquest espai, l'obsessió per l'expansió econòmica i la reinversió dels guanys en noves màquines de fer doblers. Ara, a la fi, sembla que aprenem que per créixer com a poble necessitam també créixer cadascú de nosaltres com a persones, cap a dedins, culturalment.
 Caldrà veure també de quina manera s'enfoca el desenvolupament de l'activitat diària a la Institució Pública Antoni Maria Alcover. La solvència de la seva gerent, Magdalena Gelabert, sembla garantir un futur ple d'activitats divulgadores de la figura d'Antoni Maria Alcover. Un futur, d'altra banda, no gaire allunyat del que ja hem vist fins ara: rondalles contades per gent coneguda dins el poble, beques d'estudi sobre la figura d'Antoni Maria Alcover, adquisició de fons bibliogràfics, edició de materials divulgatius i educatius, etc. Ens permetem la gosadia, però, de demanar encara més. No sols a gerent de l'ens, sinó també a les institucions públiques que el sustenten, que hi han de posar voluntat i, sobretot, pressupost. Cal que, una vegada consolidat aquest espai, Can Socorrat esdevingui lloc de trobada per a aquells manacorins que, inquiets i delerosos de cultura i debat, organitzin trobades, reunions, col·loquis o conferències. Cal que des de la nova seu es programin activitats que vagin més enllà de la divulgació i l'estudi de la tasca del canonge de Sant Cirga. Cal que s'hi puguin programar activitats diverses, de caire cultural, educatiu i lúdic. Cal que la nova institució sigui font de filologia, seu d'estudis que traspassin la frontera de l'alcoverisme, mecenes d'investigacions que cerquin de manera innovadora els camins que menin a la plena recuperació de tots els àmbits d'ús de la llengua catalana, que, al cap i a la fi, hauria estat l'objectiu final de la tasca ingent del vicari general: que la llengua catalana pervisqui en el trànsit dels segles perquè els seus parlants l'usen sense complexos i sense traves. Amèn, i que així sigui.

CpC 359 en format pdf part 1

CpC 359 en format pdf part 2

Les setmanes passen, els mesos volen. El temps ens fuig entre les mans i la legislatura s'acosta inexorablement al començament del seu darrer any. Els projectes avancen lents, però avancen. És el cas, per exemple, de l'arribada del tren a Artà i del seu pas per dins Manacor de camí cap a la localitat artanenca passant per Sant Llorenç, Son Carrió i Son Servera. A Manacor hi ha hagut manifestacions, excursions a Palma, debats, cartes a la premsa per part de la Plataforma Un passeig sense tren. Alguns partits polítics han jugat de manera més o menys clara al joc que els oferia la carnassa exaltada dels plataformistes. A la fi, però, sembla que l'equip de govern manacorí va assumint que el projecte del conseller Vicens de tren-tram en superfície acabarà executant-se, perquè, d'altra banda, en el seu pas per Manacor, és el més raonable. En un reportatge publicat fa mesos per la nostra publicació, l'inspector en cap de la Policia Local, Antoni Sureda, ja advertia dels nombrosos punts negres que presentava el passeig del Ferrocarril i que la solució, amb tren-tram o sense, passava per la construcció d'una ronda que descongestionàs l'esmentada via. És la solució proposada per un tècnic. Aquesta setmana, Bernat Amer, que sempre s'ha mostrat favorable al projecte del tren-tram, proposava l'acceptació de la iniciativa a canvi que la Conselleria de Mobilitat assumís la construcció d'una ronda que partiria de la plaça de Madrid fins a la rotonda de l'Hospital. Si fa no fa, la solució apuntada per Sureda fa alguns mesos. La postura d'Amer denota visió política en el sentit que "si no pots derrotar l'enemic, uneix-t'hi". El delegat d'Urbanisme, amb el cor reblanit pel projecte de Mobilitat de dur el tren fins a Porto Cristo, no ha tengut inconvenient a manifestar la nova postura de l'Ajuntament. De l'Ajuntament, hem dit? Alerta. LiI ha faltat temps a Antoni Pastor per convocar els mitjans i aclarir que el qui havia manifestat aquesta postura era Bernat Amer i que el Partit Popular i ell mateix, es mantenien ferms en la seva oposició al projecte del tren-tram, encara que exigeixen "una ronda per descongestionar el trànsit" del passeig del Ferrocarril. És, segurament, el punt de desencontre més flagrant i més sagnant que han tengut PP i AIPC en més de sis anys de relació idíl·lica. Antoni Pastor està enfadat, però, al cap i a la fi, no es tracta de més que un atac de banyes. El batle fa estona que té assumit que el Govern farà el tren-tram, i fins i tot en petit comitè ha admès que el més sensat era el projecte del tren-tram. Jugant a política, no pot admetre-ho i ha de marcar postura i territori, però Pastor, així i tot, és prou viu per presentar oposició pública frontal al projecte però alhora reclamar infrastructures si s'acaba fent. La guerra del tren-tram comença a acabar, quedaran, encara, les darreres coces, però les posicions polítiques seran de cada vegada més difuses. I si no, a la collita es veurà el gra.

CpC 358 en format pdf part 1

CpC 358 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom