Aquesta és la setmana entre setmanes. La que marca l'inici del judici a un expresident del Govern d'aquesta terra. Avui, en plena voràgine informativa de fets i successos relacionats amb el cas Palma Arena i Jaume Matas, la seva família i el seu govern, la cosa ha pres més un color lilienc de sainet satiricoburlesc que no el gust àcid i amarg d'un judici que, més endins, du implícites reflexions molt delicades sobre la nostra manera de viure, el nostre tarannà com a poble i la nostra fortalesa com a democràcia.
 En alguns mitjans, potser de manera precipitada, ja s'ha identificat Matas com un possible segon Luis Roldán, aquell exdirector de la Guàrdia Civil que esdevingué icona indiscutible de la corrupció en els darrers governs socialistes de Felipe González. Matas, certament, ho te cru. La seva partida a la francesa cap als Estats Units per fugir d'una més que previsible arruixada judicial el deixa, ja d'entrada, sense el suport incondicional dels companys de partit. Avui, tots miren cap a una altra banda en sentir el seu nom. Tanmateix, Matas s'ha envoltat del millor equip d'advocats que ha pogut i defensarà amb carn i ungles la seva discutida i discutible innocència.
 Esperarem amb impaciència el veredicte, però serà una impaciència neguitosa, incòmoda, trista, gens il·lusionant. Matas i els seus han comès, segurament, el delicte  més gran de tots, que, paradoxalment, no està tipificat en el codi penal: ens han assassinat la il·lusió. Una mort no té tornada enrere. Esperam el veredicte amb pena. Amb tristesa avergonyida. Empegueïts del nostre poble, capaç de donar les cadires del poder a una gent que viu amb la fal·lera de gastar-se quaranta mil euros en televisors o comprar graneretes de tres-cents euros, cinquanta mil de les antigues pessetes. I pisos, i xalets, i palaus. I tanmateix, això són nimietats. Detalls. Insignificàncies. Puntes d'un iceberg gegantí de gatera de poder i figurera, de model de vida que pretén exaltar els mèrits de la riquesa, del glamour, de la hipocresia. Hom, des de la seva cadira de bova, es demana quin gust hi deuen trobar, i sobretot, com deu ser la ressaca d'una gatera de doblers. Matas i els seus ens han assassinat la il·lusió. Si surten exculpats sentirem la tristesa immensa de sentir-nos enganats o bé per uns fabricadors d'opinió pública que han omplert pàgines infinites acusant Matas abans de ser jutjat, o bé pel sistema judicial, incapaç de condemnar l'evidència més preclara. Si Matas i els seus entren a la presó, sentirem la vergonya de tenir un expresident tancat, delinqüent, violador de les nostres institucions, pederasta abusador de la tendra democràcia que diuen que tenim, assassí de les nostres esperances, botxí del nostre futur com a poble.
 Si Matas entra a la presó, tendrem un expresident tancat, complint pena presidiària, mentre nosaltres, el poble, complim la pena trista. Cal esperar que el poble sàpiga respondre amb maduresa davant aquests fets i entengui qui ha actuat d'aquesta manera, qui ha posat la mà al calaix i qui no es mereix tornar a governar. Això és el que cal, esperar. Però diuen, també, que qui espera, desespera. Hi ha raons més que fundades per pensar que molts no en sortiran escalivats, d'aquesta, i que aniran a votar, talment xotets de cordeta, com sempre ho han fet, confiats que el sistema actual és l'ideal per robar, per practicar el tràfic d'influències i per aniquilar els seus rivals. I és molt clar que una societat que té prop del cinquanta per cent dels seus votants que no creuen en la bondat del sistema, no és, ni de bon tros, una societat democràtica.

CpC 366 en format pdf part 1

CpC 366 en format pdf part 2

Parlàvem ja la setmana passada en una secció d'aquesta publicació dels moviments que s'anaven gestant a l'Ajuntament de Manacor per forçar la destitució del gerent de la Societat Anònima Municipal (SAM). No hi ha constància que Rafel Sansó, gerent durant deu anys d'aquesta empresa municipal hagi estat negligent en la seva tasca, ans al contrari. Però per opinar amb seguretat sobre aquest afer, cal veure abans quin és el funcionament d'aquesta empresa. La SAM nodreix el seu pressupost amb la recaptació de l'ORA i amb les recaptacions dels diferents aparcaments subterranis, com ara els de les places de Jordi Caldentey i de Sant Jaume i també el de Porto Cristo. I per a mostra, un botó: la recaptació hivernal de l'aparcament del Port ha estat de 300 euros. A banda d'això, les remodelacions de carrers i redistribucions de zona blava han fet també que disminuïssin les places de pagament. Mentrestant, la SAM té una plantilla de 19 empleats. Des de fa alguns anys ha hagut d'assumir també el manteniment de tots els vehicles municipals, amb les despeses que això implica. A banda de tot això, un quaranta per cent dels ingressos de caixa de la SAM s'injecta directament a les arques municipals. Fa tres anys, així, que la SAM va entrar en fallida. Però amb les explicacions que acabam d'exposar, sembla obvi si aquesta empresa municipal no funciona és clarament per un error de concepte, per un problema estructural, i no per qüestions del dia a dia, o per decisions conjunturals que poc o gens poden afectar un vaixell que va a la deriva no perquè no tengui patró sinó perquè el seu armador, l'Ajuntament, li demana molts més viatges i passatgers dels que pot dur sense invertir-hi ni un sol euro extra.
 Una altra qüestió són els criteris de selecció del suposat nou gerent de l'empresa municipal. Fa deu anys, quan Sansó va passar a exercir de gerent de la SAM ho va fer en qualitat de titulat universitari (és llicenciat en Ciències Econòmiques per la UIB). Els requisits que ara s'han posat reclamen, únicament, experiència en la gestió empresarial i un concepte tan subjectiu i volàtil com el de la "iniciativa". Quin interès s'amaga darrere unes condicions de col·locació tan laxes, tan permissives, tan poc exigents? Vista des de fora, aquesta decisió fa la impressió d'haver estat presa de manera absolutament precipitada i arbitrària, en el sentit que, si no es canvien les condicions estructurals d'aquesta empresa municipal, de res servirà el canvi de gerent, perquè res no podrà fer per pal·liar el dèficit històric que arrossega l'empresa.

CpC 365 en format pdf part 1

CpC 365 en format pdf part 2
 

"En aquest prometedor futur no pots oblidar el teu passat, així que eixuga les teves llàgrimes, et dic". Eixuga-les, dona, deia Bob Marley. Aquesta setmana, un any més hem celebrat el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A Manacor, s'han fet actes diversos, organitzats la majoria pel Col·lectiu de Dones de Llevant. L'OCB dedicà el seu "dilluns"  d'aquesta setmana a les dones perleres.  A Palma cinc-centes persones es manifestaren en favor dels drets de la dona. A Manacor s'instal·là una placa d'homenatge a les dones músiques. Vol dir, tot això, que hi ha una gent que fa feina per la recuperació d'un espai propi per a la dona dins la societat, d'uns drets, d'una igualtat. I vol dir també que aquesta reivindicació ja forma part del discurs que a hores d'ara entenem com a políticament correcte. Sempre queda bé manifestar-se obertament contra la violència, contra la guerra, a favor dels drets de la dona o a favor de les energies renovables, encara que després les polítiques que apliquem vagin, justament, en un sentit totalment invers al que es propugnava de boca.
 Sigui com sigui, el segle XX va suposar, en general, i ara que en podem fer recompte complet, una recuperació sense precedents dels drets de la dona. S'adquirí el dret a vot, s'universalitzà l'ús de la píndola anticonceptiva, es posaren els avenços tecnològics a disposició de les tasques domèstiques (rentadores, cuines, geleres, etc.), la dona entrà en el mercat laboral i molts dels seus drets foren reconeguts.
 Les lleis poden canviar moltes de sinergies negatives, però si no hi ha una vertadera voluntat popular, moltes d'altres inèrcies romanen intactes al pas del temps. Encara avui, a casa nostra, és massa habitual que les dones cobrin menys doblers que els homes per fer exactament la mateixa feina; que en llocs on hi fan feina un setanta o un vuitanta per cent de dones els llocs de responsabilitat continuïn sent copats pels homes; que els càrrecs polítics, en la seva gran majoria, continun en mans dels homes; que els destacats en el món de l'art o de la ciència siguin sempre els homes, tot i que hi hagi dones que puguin haver assolit fites més importants i alhora menys reconegudes. I així podríem continuar amb un llarg etcètera d'exemples.
 Aquestes setmanes hem sabut que per primera vegada l'atur femení és per davall l'atur masculí, això pot ser explicable des de diverses òptiques. A nosaltres, però, ens interessa la que diu que la dona no s'ha vist tan afectada per l'atur perquè es dedica al sector de serveis, mentre que els treballadors de la construcció, gairebé tots homes, han estat els més afectats per la crisi. Si això és així, caldrà demanar-se si aquesta depressió econòmica implicarà un principi d'inversió de rols, amb homes sense feina i dones que duran el pes econòmic de la casa. Si això fos així, podríem parlar d'una sinergia negativa reconduïda, d'una inèrcia frenada. En tot cas, un fet puntual més que cal llegir en  clau positiva sense oblidar que tant aquí com a la resta del món la dona continua discriminada, maltractada i invisibilitzada. Per això, tornant al principi, no podem oblidar el passat fosc d'on venim, si volem arribar a un futur lluent, per això: "No, dona, no ploris. Estimada meva, no vessis més llàgrimes". No ploris, perquè per ventura vénen temps de somriures.
 Mentrestant, sobta que l'Ajuntament, amb un ple dia 8 de març,  Dia Internacional de la Dona Treballadora, sigui incapaç d'emetre ni un trist comunicat institucional ni faci cap acció aquest dia en favor de la igualtat entre homes i dones.

CpC 364 en format pdf part 1

CpC 364 en format pdf part 2

És lluny, encara el temps de sega. Tot just comença a brostar de la terra molla el gra sembrat. L'hivern és dur, i si no plou, molt més ho serà la primavera. Això, si fa no fa, deuen pensar professors i pares i mares dels alumnes del col·legi públic Pere Garau. Les imatges que il·lustren el reportatge que publicam aquesta setmana sobre el centre escolar de Son Macià escarrufen, ens fan pensar en una escola dels anys cinquanta, o en unes instal·lacions que miren de sobreviure després d'una guerra a Bòsnia o a Txetxènia. Però no, pertanyen a una escola del nostre terme municipal, pertanyen a l'Europa moderna i avançada. Pertanyen a l'estat del benestar. Ho hem dit altres vegades i no ens cansarem d'insistir-hi: els imposts es paguen perquè els ciutadans en puguem treure un profit, un servei públic en condicions, amb garanties i amb qualitat. Tot al contrari del que passa a l'escola macianera. És molt mal de fer establir responsabilitats, en segons quins casos. En aquest, sembla molt senzill. Només hi pot haver dos responsables d'aquesta deixadesa: d'una banda l'Ajuntament, de l'altra, la Conselleria d'Educació. Ens és igual el color polític de cadascuna d'aquestes institucions. El que ens interessa és que els infants macianers puguin anar a escola en condicions. No es tracta de demanar ús de noves tecnologies, ni comoditats extremes, sinó unes mínimes condicions de seguretat i de confort que faci que per als infants sigui un gust anar a escola i no una por continuada.
 La cançueta de la burocràcia surt ara i adés a l'hora de justificar un retard o un altre en una obra pública. Que si el solar no és l'adequat, que si l'Ajuntament no ha canviat les normes subsidiàries, que si estam pendents de l'elaboració del projecte. I pendents dels infants, qui hi està? I pendents de la formació de les futures generacions de mallorquins, qui hi està? Cal abandonar aquests discursos victimistes i cal deixar d'espolsar-se responsabilitats. Per què no ve el senyor conseller d'Educació a mirar com i en quines condicions fan feina els seus assalariats a Son Macià? Cal una resposta urgent i immediata, si de veres Ajuntament i Conselleria, volen demostrar que creuen en l'Educació. Començàvem segant, i acabarem segant. Segam el blat del futur amb les mans carregades d'idees i d'infants, massa carregades, i per això perdem les manades pel rostoll, i sense témer-nos-en trobam, perduts, un bri aquí, un bri allà. I ens fa ràbia segar encara amb falç quan sabem que a l'escola del costat fa anys que tenen màquines recol·lectores. Una pregunta molt més inquietant sura sempre dins l'aire càlid d'aquest juny de falçs alçades: a qui interessa segar els peus del futur?

CpC 363 en format pdf part 1

CpC 363 en format pdf part 2

Els manacorins en particular i els habitants de la comarca del Llevant en general estam orgullosos de tenir dins el nostre territori un espai natural protegit extens, singular i ben conservat com la zona coneguda amb el nom de "cales verges". Aquesta setmana, sense anar més enfora, el nostre setmanari publica una àmplia entrevista amb l'espeleòleg Xisco Gràcia, on manifesta la singularitat de les coves situades en aquest indret privilegiat. També, des de Cent per Cent, ens hem fet ressò més d'una vegada de la necessitat de gestió pública que ara mateix, cada estiu, presenten llocs com cala Varques o cala Magraner, avui ja cales massificades, malgrat la seva presumpta virginitat. Tot això que explicam, però, és un mal menor davant la violació més flagrant i escandalosa de l'idíl·li de l'home amb la natura que al llarg de les darreres dècades ha presidit la concepció de les cales verges per part dels manacorins. Parlam, molts ja ho deuen endevinar, del xalet, de la mansió per parlar amb propietat, de cala Sequer. Aquest monstre de formigó s'alça impúdic entre cala Sequer i el caló del Serral i trenca l'harmonia que tant havia costat de conservar fins a aquell moment. La seva construcció ja va ser polèmica en el seu moment i tot i que rebé reiterades denúncies, s'acabà. Ara, altra volta sense els permisos en regla, els propietaris pretenen ampliar els 1.700 metres edificats (no ens hem equivocat: són 1.700 metres, l'equivalent a desset pisos de cent metres cadascun). Una llei que permeté fa més de vint anys la construcció d'aquest monstre només té dos qualificatius: o està mal feta o és perversa. D'altra banda, els governants que res no feren per impedir tal construcció, i els mateixos promotors que la impulsaren són personatges, essent molt suaus en els qualificatius, de moral distreta.
 Mentrestant, el poble, endormissat per l'exasperant inactivitat política, desencisat per la successió d'esdeveniments de cada dia més esperpèntics i increïbles, s'ho mira des de la tanca de cala Sequer, també il·legal. Les lleis les fan els humans, i són modificables. Més encara, s'han de modificar quan no funcionen. Si la llei que teníem fa vint anys permeté que es construís aquesta mansió, s'ha de canviar. Si la llei que tenim ara permet que s'ampliï, també s'ha de canviar. Ho demana el sentit comú, ho demana la moral humana. Ho demana l'ètica de les persones. Ho demanen les persones, que formen part del paisatge. Ho demana el paisatge, que també són les persones. Això, essent políticament correctes. Si parlàssim, vertaderament, d'ètica, de moral i de persones, el que caldria de manera immediata contra aquesta construcció insuportable i maleducada és simplement, pala, excavadora i regeneració de l'espai destrossat.

Cent per Cent en format pdf part 1

Cent per Cent en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom