Cent per Cent

CpC 364 - “No, dona, no ploris”: és temps de somriure?

centpercent | 15 Març, 2010 10:38

“En aquest prometedor futur no pots oblidar el teu passat, així que eixuga les teves llàgrimes, et dic”. Eixuga-les, dona, deia Bob Marley. Aquesta setmana, un any més hem celebrat el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A Manacor, s’han fet actes diversos, organitzats la majoria pel Col·lectiu de Dones de Llevant. L’OCB dedicà el seu “dilluns” d’aquesta setmana a les dones perleres. A Palma cinc-centes persones es manifestaren en favor dels drets de la dona. A Manacor s’instal·là una placa d’homenatge a les dones músiques. Vol dir, tot això, que hi ha una gent que fa feina per la recuperació d’un espai propi per a la dona dins la societat, d’uns drets, d’una igualtat. I vol dir també que aquesta reivindicació ja forma part del discurs que a hores d’ara entenem com a políticament correcte. Sempre queda bé manifestar-se obertament contra la violència, contra la guerra, a favor dels drets de la dona o a favor de les energies renovables, encara que després les polítiques que apliquem vagin, justament, en un sentit totalment invers al que es propugnava de boca.
Sigui com sigui, el segle XX va suposar, en general, i ara que en podem fer recompte complet, una recuperació sense precedents dels drets de la dona. S’adquirí el dret a vot, s’universalitzà l’ús de la píndola anticonceptiva, es posaren els avenços tecnològics a disposició de les tasques domèstiques (rentadores, cuines, geleres, etc.), la dona entrà en el mercat laboral i molts dels seus drets foren reconeguts.
Les lleis poden canviar moltes de sinergies negatives, però si no hi ha una vertadera voluntat popular, moltes d’altres inèrcies romanen intactes al pas del temps. Encara avui, a casa nostra, és massa habitual que les dones cobrin menys doblers que els homes per fer exactament la mateixa feina; que en llocs on hi fan feina un setanta o un vuitanta per cent de dones els llocs de responsabilitat continuïn sent copats pels homes; que els càrrecs polítics, en la seva gran majoria, continun en mans dels homes; que els destacats en el món de l’art o de la ciència siguin sempre els homes, tot i que hi hagi dones que puguin haver assolit fites més importants i alhora menys reconegudes. I així podríem continuar amb un llarg etcètera d’exemples.
Aquestes setmanes hem sabut que per primera vegada l’atur femení és per davall l’atur masculí, això pot ser explicable des de diverses òptiques. A nosaltres, però, ens interessa la que diu que la dona no s’ha vist tan afectada per l’atur perquè es dedica al sector de serveis, mentre que els treballadors de la construcció, gairebé tots homes, han estat els més afectats per la crisi. Si això és així, caldrà demanar-se si aquesta depressió econòmica implicarà un principi d’inversió de rols, amb homes sense feina i dones que duran el pes econòmic de la casa. Si això fos així, podríem parlar d’una sinergia negativa reconduïda, d’una inèrcia frenada. En tot cas, un fet puntual més que cal llegir en clau positiva sense oblidar que tant aquí com a la resta del món la dona continua discriminada, maltractada i invisibilitzada. Per això, tornant al principi, no podem oblidar el passat fosc d’on venim, si volem arribar a un futur lluent, per això: “No, dona, no ploris. Estimada meva, no vessis més llàgrimes”. No ploris, perquè per ventura vénen temps de somriures.
Mentrestant, sobta que l’Ajuntament, amb un ple dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, sigui incapaç d’emetre ni un trist comunicat institucional ni faci cap acció aquest dia en favor de la igualtat entre homes i dones.