Cent per Cent

CpC 366 - Entre la pena trista i la pena presidiària

centpercent | 29 Març, 2010 09:52

Aquesta és la setmana entre setmanes. La que marca l’inici del judici a un expresident del Govern d’aquesta terra. Avui, en plena voràgine informativa de fets i successos relacionats amb el cas Palma Arena i Jaume Matas, la seva família i el seu govern, la cosa ha pres més un color lilienc de sainet satiricoburlesc que no el gust àcid i amarg d’un judici que, més endins, du implícites reflexions molt delicades sobre la nostra manera de viure, el nostre tarannà com a poble i la nostra fortalesa com a democràcia.
En alguns mitjans, potser de manera precipitada, ja s’ha identificat Matas com un possible segon Luis Roldán, aquell exdirector de la Guàrdia Civil que esdevingué icona indiscutible de la corrupció en els darrers governs socialistes de Felipe González. Matas, certament, ho te cru. La seva partida a la francesa cap als Estats Units per fugir d’una més que previsible arruixada judicial el deixa, ja d’entrada, sense el suport incondicional dels companys de partit. Avui, tots miren cap a una altra banda en sentir el seu nom. Tanmateix, Matas s’ha envoltat del millor equip d’advocats que ha pogut i defensarà amb carn i ungles la seva discutida i discutible innocència.
Esperarem amb impaciència el veredicte, però serà una impaciència neguitosa, incòmoda, trista, gens il·lusionant. Matas i els seus han comès, segurament, el delicte més gran de tots, que, paradoxalment, no està tipificat en el codi penal: ens han assassinat la il·lusió. Una mort no té tornada enrere. Esperam el veredicte amb pena. Amb tristesa avergonyida. Empegueïts del nostre poble, capaç de donar les cadires del poder a una gent que viu amb la fal·lera de gastar-se quaranta mil euros en televisors o comprar graneretes de tres-cents euros, cinquanta mil de les antigues pessetes. I pisos, i xalets, i palaus. I tanmateix, això són nimietats. Detalls. Insignificàncies. Puntes d’un iceberg gegantí de gatera de poder i figurera, de model de vida que pretén exaltar els mèrits de la riquesa, del glamour, de la hipocresia. Hom, des de la seva cadira de bova, es demana quin gust hi deuen trobar, i sobretot, com deu ser la ressaca d’una gatera de doblers. Matas i els seus ens han assassinat la il·lusió. Si surten exculpats sentirem la tristesa immensa de sentir-nos enganats o bé per uns fabricadors d’opinió pública que han omplert pàgines infinites acusant Matas abans de ser jutjat, o bé pel sistema judicial, incapaç de condemnar l’evidència més preclara. Si Matas i els seus entren a la presó, sentirem la vergonya de tenir un expresident tancat, delinqüent, violador de les nostres institucions, pederasta abusador de la tendra democràcia que diuen que tenim, assassí de les nostres esperances, botxí del nostre futur com a poble.
Si Matas entra a la presó, tendrem un expresident tancat, complint pena presidiària, mentre nosaltres, el poble, complim la pena trista. Cal esperar que el poble sàpiga respondre amb maduresa davant aquests fets i entengui qui ha actuat d’aquesta manera, qui ha posat la mà al calaix i qui no es mereix tornar a governar. Això és el que cal, esperar. Però diuen, també, que qui espera, desespera. Hi ha raons més que fundades per pensar que molts no en sortiran escalivats, d’aquesta, i que aniran a votar, talment xotets de cordeta, com sempre ho han fet, confiats que el sistema actual és l’ideal per robar, per practicar el tràfic d’influències i per aniquilar els seus rivals. I és molt clar que una societat que té prop del cinquanta per cent dels seus votants que no creuen en la bondat del sistema, no és, ni de bon tros, una societat democràtica.