Cent per Cent

CpC 367 - Un pont cap al desastre: els doblers i la moralitat

centpercent | 06 Abril, 2010 10:02

És increïble que la humanitat, l’espècie racional per excel·lència, hagi estat incapaç de trobar un altre sistema menys ridícul d’atorgar valor a les coses que no siguin els doblers. Diríem encara més, és increïble que la humanitat hagi estat incapaç, des de Mesopotàmia fins aquí, de trobar un altre sistema de convivència que no impliqui la necessitat d’atorgar valor a les coses. Hom quan veu jugar els infants es meravella que amb botons, copinyes, pedres, caragols, siguin capaços de crear un sistema monetari a l’ús fins al punt de creure-se’l. Aquesta actitud infantil, degradació pura de la racionalitat, no s’allunya gaire de la dels adults. Un paper escrit, un simple paper, té el valor d’un bocí de terra, d’una sobrassada, d’un collar de robins o d’una granereta de vàter. Depèn, simplement, del nombre que hi haguem escrit. I encara més, depèn del valor que el gurú econòmic corresponent hagi decidit que té aquest nombre. Ficció. Els doblers només serveixen perquè alguna poca gent pugui viure damunt l’esquena, àmplia, pacient i submisa, de la gran massa il·lusa i fins i tot pretesament culta i capaç de pensar i decidir, autònoma, ens fan creure.
Tot això surt a redol perquè aquesta setmana s’ha sabut que el Tribunal Superior de Justícia de les Balears ha ordenat que abans que acabi l’any en curs el pont del Riuet de Porto Cristo ha de ser esbucat. Un milió d’euros va costar construir-lo. I no sabem, ara, què costarà esbucar-lo. Doblers, per tant. Molts de doblers. Ja ha quedat clar que els doblers són una entelèquia, un ens misteriós que alguns han sabut alimentar per assaciar una gana incomprensible i allunyada de tota raó. Els doblers existeixen però no valen res. El que vertaderament té valor és la moral de les persones, el seu codi de comportament, el bé per sobre del mal, la solidaritat enfront de la competitivitat, l’amor contra l’odi, la compassió contra la venjança, la lleialtat davant la traïció, i així fins a l’infinit. Sabem, també que la interpretació dels valors esmentats suara poden convertir en traïció una actitud lleial, o que un amor pot provocar un odi nou. Una bona mostra de les interpretacions volgudes i interessades la trobam en l’establishment eclesiàstic, però això, ara són figues d’un altre paner. Intentem valorar aquests termes amb paràmetres absoluts, i no ens equivocarem. A Porto Cristo, un ajuntament manacorí va deixar construir una finca en un indret concret. L’edifici sobrepassava alguns metres la ubicació prevista. L’autoritat pertinent, però, va deixar acabar l’obra, vendre els pisos de la finca i finalment, va permetre també que fossin habitats. Anys més tard, l’autoritat pertinent decideix construir un pont, ja projectat d’antic, certament, però ocupant un espai ara part de l’edifici en qüestió. L’obra del pont costa un milió d’euros i condemna a la minusvaloració econòmica alguns dels pisos de la finca (per supressió de claror i addició de renous). Finalment, després d’un llarg trànsit judicial el TSJB ordena l’esbucament del pont, que havia costat un milió d’euros i que havia provocat greuges importants i transcendents a alguns propietaris d’immobles pròxims. No dubtam que l’Ajuntament acatarà l’ordre judicial, i que pagarà els doblers per l’esbucament, i que, fins i tot indemnitzarà els afectats. Però, i les disculpes públiques? I la responsabilitat moral? Qui va ordenar construir el pont? Amb quin interès? General? O de port esportiu? En casos així, la vertadera victòria d’un judici, no és aconseguir una indemnització, ni que s’esbuqui l’obra que pot haver arruïnat unes famílies. Els doblers, a la fi, no valen res, perquè no són res. El vertader triomf és sentir unes paraules de disculpa i l’admissió d’un error. L’èxit es toca amb els dits davant una engolida d’orgull i un gest humil i digne. Però això, avui dia, no és gens fàcil de trobar ni de veure.