Cent per Cent

CpC 370 - Les raons de la raó. Memòria? Justícia!

centpercent | 26 Abril, 2010 16:48

La memòria històrica ha viscut aquests dies la seva setmana gran. Cementeris, monuments, indrets emblemàtics, ajuntaments. Els diferents pobles i ciutats de Mallorca han celebrat la proclamació de la II República, el 14 d’abril de 1931. Manacor pot presumir de ser un dels primers llocs on, fa prop de trenta anys, Miquel Sunyer, Bulla; Andreu Pascual, Frau; Joan Rosselló, Bala, i Joan Mascaró decidiren organitzar un acte al cementeri en memòria dels qui perderen la vida defensant les idees i els valors de la república. Enguany s’ha servat la memòria d’aquells pioners amb actes que s’han allargat durant tot el cap de setmana, com una lectura de poemes al claustre, una conferència de l’historiador David Ginard i l’acte central de Son Coletes, ja diumenge, amb la presència de nombrosos familiars dels represaliats.
Ens feim ressò de les paraules que ja la setmana passada Jaume Santandreu pregonava a les pàgines de la nostra publicació. Fins ara hem servat la memòria, amb llibres, amb records, mostrant què va passar, com va passar i per què va passar. De vegades ho hem fet de manera apassionada, gairebé irracional. D’altres, hem estat rigorosos, radicalment objectius, assèptics. I tanmateix, com també deia Joan Sunyer la setmana passda, la raó és tan forta que acabarà tombant. Les raons de la raó són moltes i diverses. I s’han enumerat aquí i allà manta vegades: valors com la justícia, la solidaritat, la igualtat; disposicions tan òbvies com la igualtat de tots els ciutadans davant la llei; la laïcitat de l’Estat; els drets de la dona; els drets de la classe treballadora. Tot plegat, un enfilall de raons que consoliden la proclamació de la II República com un fet profundament humà, i per això, avançat al seu temps.
Després vingué el gran desastre. Els cacics, els aristòcrates, els militars, l’església: tots plegats, estaments que, amb la república, veieren perillar el seu estatus de privilegi i prengueren paper actiu i protagonista en l’enderrocament per les armes d’un estat de dret triat democràticament, amb el suport del poble, sobirà en les seves decisions, fins que arribaren Franco i els seus. En nom del restabliment d’un presumpte ordre i en nom de déu es cometeren atrocitats avui difícils d’assumir per una ment racional i ordenada, humana. En nom de qui sap què, a Mallorca, a Manacor, sense anar gaire més lluny, assassinaren centenars de ciutadans acusats de pensar lliurement. Alerta: pensar. Just pensar. I Franco i els seus guanyaren la guerra. Els ciutadans de l’Estat espanyol passaren a ser súbdits i foren sotmesos a una dictadura feixista, anul·ladora de l’individu, repressora de les llibertats més elementals i, per tant, també a una propaganda que tenia esment d’humiliar permanentment els qui, defensant l’estat de dret republicà, sortiren malmesos de la contesa. No és important la derrota, és important la humiliació, la derogació de lleis, la caiguda de valors, l’aniquilació de l’individu. I tornam, ja acabant, a Jaume Santandreu. Cert que hem tengut memòria per mirar d’entendre què va passar l’any 1936, i el 1937, i el 1940, i el 50, i el 60. I amb els arguments a la mà, amb la memòria servada i restablerta, amb el coneixement dels fets no queda altra sortida que demanar, reclamar, exigir justícia. Més enllà de jutges i sistemes judicials. Més enllà de l’Estat i els seus ressorts. Simplement, cal invertir i revertir tot el que va passar i retornar l’orgull i la dignitat a les persones que saberen avançar-se al seu temps per combatre privilegis molts dels quals, avui encara, perduren.