No fa gaires setmanes Jaume Santandreu feia traspassar el concepte de memòria històrica i s’endinsava en el de justícia històrica. Per il·lustrar-ho, a la manera d’una paràbola bíblica, el profeta dels marginats destacava la fonda i sentida recuperació de la festa de Sant Antoni com un acte de memòria popular i justícia històrica. Ara, aquesta setmana, comencen les Fires i Festes de Primavera. És una celebració diferent de la santantoniera, festa de participació activa. Les Fires i Festes, sobretot pel que fa a fira i a carrosses, són una festa de participació mediàtica, on els participants arriben a una celebració on tot ja ha estat mastegat per a ells. No es tracta que unes siguin millors i unes altres pitjors. Són, simplement, diferents, i cadascú participarà a les que més li agradin, o a totes dues. Tanmateix, és una certesa que, amb esperits totalment contraposats, ambdues festes es poden qualificar de massives quant a participació. Això implica sobretot una generació de sentiments identitaris i de pertanyença a un col·lectiu, en el cas que ens ocupa, el manacorí. Parlam d’un fet identitari que aglutina, que identifica i que fa prendre consciència de qui som, d’on som i de per què hi som. No queda tan clar, però, que aquesta consciència abasti la resposta a  una quarta pregunta: com hi som? De quina manera interactuam amb el nostre medi? Com ens integram dins l’illa, dins la mar Mediterrània, dins el món, com a éssers humans, com a animals, racionals, però animals, que participen en l’ajustament d’equilibris dins la cadena tròfica i dins els diferents ecosistemes. Com vivim? Totes aquestes preguntes estarien relacionades de manera directa amb la tertúlia que tengué lloc dilluns passat a la seu de l’OCB de Manacor on es feren reflexions molt interessants a partir del concepte d’slowfood. Es tracta d’un moviment que propugna la producció d’aliments a partir de varietats autòctones, no transgèniques, elaborades de manera ecològica, sense forçar la terra, i alhora consumides per la gent del lloc, sense la necessitat de grans transports que puguin encarir el producte o que, simplement, signifiquin l’explotació d’un determinat territori com a font dels aliments que es mengen a una altra banda. Per aconseguir tot això, però, cal, insistim, prendre consciència, de com ens ubicam en el nostre medi. Ja sabem qui som (o això suposam) però com hi som, aquí dins? Aquesta és la vertadera consciència. El despertar de la consciència identitària local, hauria de servir, doncs, per desvetlar de la letargia en què viu la consciència de com hem de ser i com hem de viure de manera pròxima al nostre medi més immediat. I per això, no basta la consciència, calen els fets i les actuacions contundents dels qui vertaderament hi creguin. Canviar de manera de menjar és canviar de manera de viure. I no ho oblidem: som el que menjam. Vivim el que som.

 

CpC 375 en format pdf part 1

CpC 375 en format pdf part 2

Dins el marc del Projecte Educatiu de Ciutat promogut per la delegació d’Educació de l’Ajuntament, aquest cap de setmana ha tengut lloc la Jornada Educativa de Manacor, en la qual es va presentar la primera part del diagnòstic educatiu de Manacor. Les dades que se n’extreuen són alarmants. Pràcticament la meitat dels estudiants manacorins no obtenen el títol d’ESO (ensenyament obligatori, recordem-ho). I tres de cada deu que comencen l’ensenyament secundari ja han repetit almenys un curs en la seva vida escolar. Això, tenint present el temps que vivim, de penúries econòmiques, retallades pressupostàries, reduccions de sous i, sobretot, una cinquena part de la població activa a l’atur, fa que el futur dels manacorins sigui, sense enrevolts, dramàtic. La jornada viscuda dissabte passat va servir per posar aquestes dades damunt la taula. Ara el que cal és mirar de treure conclusions de quines són les causes que han menat a aquest desastre educatiu. Podem parlar de desastre en termes absoluts (els números canten), i també en termes relatius: el fracàs escolar a les Balears és del 38%, i a l’Estat espanyol, del 31%. Hi ha un indicador que es fa inevitable, congènit a la composició social manacorina de la darrera dècada: cinc escoles manacorines superen el quinze per cent d’alumnes nouvinguts a les seves aules. Dues d’aquestes sobrepassen el trenta per cent. Cap estudi no garanteix que l’educació pugui ser viable i efectiva amb un nombre d’alumnes nouvinguts que superi el quinze per cent.
 Més enllà de la fredor dels nombres, s’imposa la necessitat de prendre mesures radicals per canviar una tendència que mena a un futur negre, bastit sobre un poble desarrelat, inculte i sense els coneixements bàsics per desenvolupar-se amb autonomia i criteri dins la societat de la qual hauria de ser un agent més.
 Hem parlat manta vegades en aquest espai de l’educació i de la necessitat d’assegurar inversions per a la construcció de nous centres escolars. Hem palesat el desinterès de l’Ajuntament manacorí, incapaç de trobar durant cinc anys un solar per construir-hi una escola imprescindible i urgent; hem parlat també dels dubtes que genera la inversió del Govern d’Antich en recursos educatius; i ara toca parlar de les mesures preses pel Govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero: reducció d’un cinc per cent dels salaris dels funcionaris públics, entre els quals no són excepció els docents. Hom es demana, en aquestes ocasions, quina retallada ha patit el pressupost de Defensa, o de la casa reial, o els ajuts a l’església catòlica. Si s’ha d’estrènyer la corretja, que s’estrenyi, però que s’estrenyi per a tothom i que es comenci, òbviament, pels qui més tenen. De tan obvi que és sembla que facem beneit qui ens llegeix, però com que aquestes mesures no es prenen, no queda més remei que repetir-ho.
 Però tornem a l’educació. Millorar les inversions és bàsic: més espais, més escoles, més instituts, més mestres, més professors, més recursos, més llibres, més tecnologia. Però també cal una millora qualitativa dels recursos humans disponibles: la Conselleria d’Educació paga milions d’euros en nòmines als docents d’aquest país. Cal una tasca de formació permanent real, no de signar i recollir diploma. I cal també una tasca d’inspecció eficient, modernitzadora, no fiscalitzant, però sí suggerent i orientativa. Cal una optimització dels recursos milionaris que s’inverteixen en educació. Cal, a la fi, imaginació i gust per la utopia. Calen mestres vocacionals que facin feina per formar futurs canviadors del món, lliurepensadors, persones crítiques i autònomes capaces de decidir per elles mateixes. Cal prestigiar altra volta l’ofici de mestre, i el de professor. Cal implicar els pares i mares en la formació dels seus fills. En la formació a casa i en la formació a l’escola. Cal que pares i mares segueixin el procés d’aprenentatge dels seus fills amb rigor, amb respecte pels docents i amb la transmissió als seus fills dels valors bàsics de convivència, de solidaritat i de respecte, entre molts d’altres. Calen moltes coses. Aniran bé els doblers, però amb euros o sense, no s’aconseguirà capgirar la tendència si no hi ha passió i fe en  allò que es fa. I allò que es fa, teniu-ho molt present, és plantar els fonaments del país que tendrem en el futur. Amb una educació blana, acomodada i desmotivada, tendrem un poble passiu, indolent i pobre d’esperit. Amb una educació apassionada, innovadora i solidària  serem un poble lliure, actiu i crítc. L’opció bona sembla òbvia: triar-la és a les nostres mans. A les mans de tots: alumnes, docents, pares i tota, TOTA, la societat, que és, a la fi, la que marca com s’eduquen les persones del futur.

 

CpC 374 en format pdf part 1

CpC 374 en format pdf part 2

Un dia t’aixeques i veus que estàs a punt de complir els 50 i ho has perdut tot: fa mesos que estàs a l’atur, la teva parella t’ha demanat la separació i la relació amb els fills fa temps que es va trencar. Aquest podria ser el perfil d’un usuari de l’alberg de transeünts de Manacor. La majoria són homes de nacionalitat espanyola, d’entre 45 i 59 anys, que no tenen feina ni habitatge, i disposen d’una pensió mínima que no els basta per pagar el lloguer d’un pis.
 Amb la crisi econòmica les demandes d’ajuda als albergs s’han desbordat.  L’any passat foren 58 les persones en situació límit que trobaren a Manacor un lloc on dormir i un plat a taula gràcies a la Fundació Trobada.
 No ha estat el Govern balear, ni el Consell de Mallorca, ni l’Ajuntament qui ha oferit un sostre a aquestes 58 persones perquè no hagin de dormir al carrer. Ha estat una entitat privada sense ànim de lucre, la Fundació Trobada, qui ha hagut d’assumir una funció que correspon a l’Administració.
 Els polítics no es cansen de dir que els recursos són limitats, però en una situació de dificultats econòmiques com l’actual i amb el bombardeig de casos de corrupció que cada dia ens mostren com s’han malversat quantitats ingents de doblers, resulta difícil justificar la manca d’inversions públiques en serveis socials.
 És veritat, la societat sol avançar-se a l’Administració a l’hora de destriar les necessitats i oferir solucions, però com a mínim després les institucions ho han de saber reconèixer, i posar a l’abast de les entitats que els fan la feina els recursos necessaris. Aquest no ha estat el cas de l’alberg de transeünts de Manacor, que des de fa anys funciona gràcies a l’empenta de la Fundació Trobada, amb només algunes subvencions i ajudes puntuals de l’Ajuntament i el Consell de Mallorca, que de cap manera asseguren la viabilitat del projecte social impulsat pel Grup Garcia-Prohens.
 Per poder garantir el futur a mig termini del centre és  necessari que l’alberg pugui comptar amb un finançament públic estable, en forma de conveni amb les administracions, que permeti als professionals d’aquest servei treballar tranquils, sense passar pena per si no arriba la tan espera subvenció. No és demanar massa.

CpC en format pdf part 1

CpC en format pdf part 2

Per la llengua, amb convicció
Aquestes setmanes transcorre per carreteres, camins i carrers de Mallorca una nova edició del Correllengua. Es tracta d'una iniciativa impulsada per l'Obra Cultural Balear i que compta amb el suport cívic de nombroses associacions i persones. Milers de ciutadans mallorquins hauran participat en els relleus d'aquesta singular "cursa lingüística" quan dia 8 es clogui l'edició d'enguany a Petra amb un concert del mític grup Brams i la trobada d'Escoles Mallorquines. Per Manacor, el Correllengua ha comptat amb la participació de la delegació manacorina de l'Obra Cultural Balear i de l'associació Xítxeros amb Empenta, que s'ha cuidat de l'organització. El Correllengua aconsegueix vincular amb la fidelitat lingüística i l'adhesió a l'ús del català a tots els àmbitss persones que en circumstàncies normals no s'hi acostarien. Per aquest motiu, arriba a esdevenir una evidència el fet que la llengua, no sols durant aquests dies, sinó durant tot l'any ha de ser vista com una qüestió d'estat a Mallorca, a les Balears, i als Països Catalans en general. Quan deim "qüestió d'estat" ens referim, simplement, al fet que l'ús de la llengua catalana i el seu retorn progressiu però imparable a tots els àmbits d'ús que al llarg de la història li ha fet perdre la sistemàtica i persistent imposició de la llengua espanyola han de ser un objectiu comú de totes les forces polítiques que governen aquesta terra. Tant se val si parlam de dretes o si ens referim a les esquerres. Tant és si el partit és gros o petit. És igual si som liberals o ens definim com a marxistes. Tots, si se senten partits d'aquesta terra, han de remar en un mateix sentit, que és el de la plena normalització dels usos de la llengua d'aquesta terra en aquesta terra. I que quedi clar que la llengua d'aquesta terra no és "l'idioma que tenim en comú els diferents països de parla catalana", no. La llengua de Mallorca és la catalana. Des del segle XIII, aquí s'ha parlat la llengua catalana i des que la filologia és filologia, aquest ha estat el nom que sempre ha rebut la llengua que parlam aquí. Negar això pot respondre a la ignorància o a una formació escassa o, directament, malintencionada i manipuladora. Però quan el negacionisme de l'obvieta

 

cpc 372 en format pdf part 1

cpc 372 en format pdf part 2

 (Segueix)

Per la llengua,  amb convicció
Aquestes setmanes transcorre per carreteres, camins i carrers de Mallorca una nova edició del Correllengua. Es tracta d'una iniciativa impulsada per l'Obra Cultural Balear i que compta amb el suport cívic de nombroses associacions i persones. Milers de ciutadans mallorquins hauran participat en els relleus d'aquesta singular "cursa lingüística" quan dia 8 es clogui l'edició d'enguany a Petra amb un concert del mític grup Brams i la trobada d'Escoles Mallorquines. Per Manacor, el Correllengua ha comptat amb la participació de la delegació manacorina de l'Obra Cultural Balear i de l'associació Xítxeros amb Empenta, que s'ha cuidat de l'organització. El Correllengua aconsegueix vincular amb la fidelitat lingüística i l'adhesió a l'ús del català a tots els àmbitss persones que en circumstàncies normals no s'hi acostarien. Per aquest motiu, arriba a esdevenir una evidència el fet que la llengua, no sols durant aquests dies, sinó durant tot l'any ha de ser vista com una qüestió d'estat a Mallorca, a les Balears, i als Països Catalans en general. Quan deim "qüestió d'estat" ens referim, simplement, al fet que l'ús de la llengua catalana i el seu retorn progressiu però imparable a tots els àmbits d'ús que al llarg de la història li ha fet perdre la sistemàtica i persistent imposició de la llengua espanyola han de ser un objectiu comú de totes les forces polítiques que governen aquesta terra. Tant se val si parlam de dretes o si ens referim a les esquerres. Tant és si el partit és gros o petit. És igual si som liberals o ens definim com a marxistes. Tots, si se senten partits d'aquesta terra, han de remar en un mateix sentit, que és el de la plena normalització dels usos de la llengua d'aquesta terra en aquesta terra. I que quedi clar que la llengua d'aquesta terra no és "l'idioma que tenim en comú els diferents països de parla catalana", no. La llengua de Mallorca és la catalana. Des del segle XIII, aquí s'ha parlat la llengua catalana i des que la filologia és filologia, aquest ha estat el nom que sempre ha rebut la llengua que parlam aquí. Negar això pot respondre a la ignorància o a una formació escassa o, directament, malintencionada i manipuladora. Però quan el negacionisme de l'obvietat sorgeix de ments il·lustrades i formades ja no queda més remei que parlar d'estupidesa i estultícia, de beneitura i ridiculesa. José Ramón Bauzà, per tant,  reuneix, sense fer enrevolts, aquests quatre adjectius. Llevat que les afirmacions que fa sobre la presumpta "llengua mallorquina, menorquina, eivissenca i formeterera" siguin totalment malintencionades i tenguin, simplement, l'objectiu de destruir la identitat de les illes que diu que vol governar.

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2010					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30
31

• CpC 457 - Ens enganen? Una pregunta que comença a tenir resposta
• La Plataforma pel Tren de Llevant programa una "cotxada” per protestar a Palma el proper 5 de maig
• CpC 456 - La proesa de lluitar pels drets bàsics
• CpC 453 - Una bona notícia?
• CpC 452 - Els amics dels meus amics són els meus amics, i viceversa
• CpC 450 - La llei de la condemna
• CpC 449 - Clarors novelles per a problemes antics
• CpC 447 - Una victòria plena d’incògnites
• CpC 443 - De l’excel·lència a la vergonya
• CpC 442 - Fórmules màgiques contra la crisi

• Revistes [191]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom